Passa al contingut principal

"Viaje al fin de la noche", Louis-Ferdinand Céline

Voyage au bout de la nuit
Louis-Ferdinand Céline (pseudònim de Louis Ferdinand Auguste Destouches), 1932
Traducció del francès al castellà de Carlos Manzano
Edhasa, 573 pàgines

Ferdinand Bardamu, per fer la gràcia, s'allista a l'exèrcit francès per anar al front de la Primera Guerra Mundial. A partit d'aquesta estúpida decisió, l'acompanyam en el seu deambular pel món. A les trinxeres, on intenta de totes totes mostrar-se com el més inútil del soldats fins que és ferit; a Àfrica, on s'embarca en una empresa colonial que està prop de dur-lo a la mort; als Estats Units, on emigra per intentar fer fortuna; i finalment a la perifèria de París, on s'estableix com a metge.

He d'admetre que és una de les lectures que més m'ha costat acabar dels darrers anys. Aquesta dificultat no s'ha degut al maneig del llenguatge, que és possiblement el punt més destacat, ja que és un llenguatge tremendament fluïd, de ritme torrencial per moments, i que a més va introduir en l'alta literatura en francès l'ús de llenguatge del carrer, que contribueix encara més a que la lectura sigui senzilla. El problema és la profunda antipatia que suscita el protagonista, molt especialment en la seva actuació durant la guerra i a Àfrica, atès que no cessa en els comportaments covards -humanament comprensible en una situació de guerra-, misògins i racistes. És un personatge execrable, o potser caldria titllar-lo més finament de cínic? No ho sé, però en qualsevol cas m'ha generat un fort rebuig. És cert, per altra banda, que en l'exercici de la seva professió mèdica no resulta tan odiós, que ocupa la segona meitat de l'obra, però en cap moment genera simpaties. És l'epítom de persona miserable.

Voyage au bout du nuit és considerada una obra mestra de la literatura francesa gràcies a la modernització en l'ús del llenguatge, tot plegat a pesar de la controvertida actitud de Céline durant l'època de Vichy. No puc dir que recomani aquesta lectura, però sí que puc dir que és una lectura que no deixa indiferent, afirmació que no sempre es pot fer.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Sara i Jeremies", Sebastià Alzamora

Sara i Jeremies Sebastià Alzamora, 2002 Labutxaca, 244 pàgines A la Mallorca de finals del segle XX, dos ancians, Sara i Jeremies, afronten la recta final de les seves vides rodejats de la seva extensa familia. Afectats per la decadencia física i mental de la vellesa. Immersos en el seu silenci, recorden els fets de la vida marcada per la força del mal que s'han desplegat contra ells amb una notable càrrega de crueltat i per la força de l'amor, que els ha empès  a seguir endavant a pesar de tot.  Els records de Sara i Jeremies ens porten a recórrer una part de la historia més fosca de la Mallorca preturística, aquella marcada per la guerra civil i les seves seqüeles. Així, coneixem la grotesca desventura que pateix Jeremies quan ha de cumplir amb les seves obligacions marcials a un punt de guaita de Sa Ràpita, on es veu reunit amb un seguit de personatges que representen els estrats més baixos de la moralitat humana. Coneixem també l...

"Solitud", Víctor Català

Solitud Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert), 1904-1905 Edicions 62, 336 pàgines La Mila és una dona jova que es veu abocada, per la decisió del seu marit Matias, a convertir-se en l'ermitana de l'ermita de Sant Ponç, enclavada en un agrest paratge de muntanya. La seva vida monòtona i les seves frustracions la porten a un estat depressiu, del qual aconsegueix sortir gràcies a les seves llargues converses amb el pastor Gaietà, un home ple de bondat i saviesa que la guia pel territori muntanyenc i també gràcies al descobriment de la seva pròpia identitat. La narració empra un llenguatge que des del punt de vista actual pot representar certes dificultats de comprensió, perquè s'empren molts de vocables emprats en zones de muntanya, i també hi ha espai per paraules de català prenormatiu. A més, abunda molt la introspecció i la descripció de l'entorn. Solitud és una de les novel·les clàssiques de la literatura catalana de principis de segle XX, que s'emmarca est...

"36", Jerónimo Tristante

36 Jerónimo Tristante Algaida, 383 pàgines Juan Antonio Tornell és tinent d'un dels cossos policials republicans al principi de la guerra civil del 36. Treballa per les milícies de rereguarda, i rep l'encàrrec d'investigar la desaparició del fotògraf britànic Kenneth Lee. La investigació el portarà a explorar un Madrid caòtic, a punt de caure en mans de les forces nacionals i convertit en un niu d'intrigues i espionatges creuats. Enmig d'aquest sense sentit, aconseguirà esclarir que el que l'hi ha passat a Lee té a veure amb un dels episodis més negres de la guerra civil a Madrid. Aquesta novel·la presenta el Madrid dels primers mesos de la guerra civil, quan semblava que la victòria de les forces nacionals seria qüestió de mesos, i de fet, les tropes nacionals estaven a punt d'entrar a la capital i els combats es lliuraren a la ciutat universitària. El que ens presenta Tristante és una investigació policial que ha de superar nombrosos obstacles, imposats de...