Passa al contingut principal

"L'estiu que la mare va tenir els ulls verds", Tatiana Tibuleac

Vara în care mama a avut ochii verzi
Tatiana Tibuleac, 2017
Traducció del romanès de Corina Oproae
Amsterdam, 224 pàgines

L'Aleksy, pintor d'èxit víctima d'un bloqueig creatiu, rememora l'època més feliç de la seva vida, l'estiu que va compartir amb la seva mare quan aquesta afrontava una malaltia terminal. En un relat marcat pel ressentiment cap a la seva mare i cap a la vida que li ha tocat viure, observem com Aleksy és capaç d'adonar-se que estima aquella dona que no ha sabut fer-li de mare i es reconcilia amb la vida en el moment en què la de la seva mare arriba al seu final.

L'estiu que la mare va tenir els ulls verds és una narració molt dura, cruel fins i tot, però que també conté molts moments de gran bellesa. A través de la seva pròpia veu, coneixem la desgraciada vida de l'Aleksy, colpit per l'abandonament del seu pare, la mort de la seva germana i per la forma en què la seva mare li va fer el buit quan ell més la necessitava. Rememora com l'odiava i com de ridícula la veia, però al llarg d'aquell estiu la redescobreix com una persona molt més cultivada i molt més bella, en tots els sentits, del que mai hagués pensat. 

La devastació interior amb què Aleksy viu i la forma en què aquesta es reconstrueix durant l'estiu de convivència amb la seva mare són una lliçó de vida de com tot sovint les relacions personals fracassen perquè no som incapaços de fer un acostament sincer, franc, net de la vida anterior. Quan ens acostam a la persona i l'observam detingudament, hi descobrim tots els matisos i totes les coses bones que ens poden fer sentir millor. Això, crec, és del que parla Tatiana Tibuleac, de com les relacions humanes són mutables i es poden reconstruir a pesar d'haver estat víctimes de les més fondes tragèdies. 

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Sara i Jeremies", Sebastià Alzamora

Sara i Jeremies Sebastià Alzamora, 2002 Labutxaca, 244 pàgines A la Mallorca de finals del segle XX, dos ancians, Sara i Jeremies, afronten la recta final de les seves vides rodejats de la seva extensa familia. Afectats per la decadencia física i mental de la vellesa. Immersos en el seu silenci, recorden els fets de la vida marcada per la força del mal que s'han desplegat contra ells amb una notable càrrega de crueltat i per la força de l'amor, que els ha empès  a seguir endavant a pesar de tot.  Els records de Sara i Jeremies ens porten a recórrer una part de la historia més fosca de la Mallorca preturística, aquella marcada per la guerra civil i les seves seqüeles. Així, coneixem la grotesca desventura que pateix Jeremies quan ha de cumplir amb les seves obligacions marcials a un punt de guaita de Sa Ràpita, on es veu reunit amb un seguit de personatges que representen els estrats més baixos de la moralitat humana. Coneixem també l...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

"Solitud", Víctor Català

Solitud Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert), 1904-1905 Edicions 62, 336 pàgines La Mila és una dona jova que es veu abocada, per la decisió del seu marit Matias, a convertir-se en l'ermitana de l'ermita de Sant Ponç, enclavada en un agrest paratge de muntanya. La seva vida monòtona i les seves frustracions la porten a un estat depressiu, del qual aconsegueix sortir gràcies a les seves llargues converses amb el pastor Gaietà, un home ple de bondat i saviesa que la guia pel territori muntanyenc i també gràcies al descobriment de la seva pròpia identitat. La narració empra un llenguatge que des del punt de vista actual pot representar certes dificultats de comprensió, perquè s'empren molts de vocables emprats en zones de muntanya, i també hi ha espai per paraules de català prenormatiu. A més, abunda molt la introspecció i la descripció de l'entorn. Solitud és una de les novel·les clàssiques de la literatura catalana de principis de segle XX, que s'emmarca est...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

"36", Jerónimo Tristante

36 Jerónimo Tristante Algaida, 383 pàgines Juan Antonio Tornell és tinent d'un dels cossos policials republicans al principi de la guerra civil del 36. Treballa per les milícies de rereguarda, i rep l'encàrrec d'investigar la desaparició del fotògraf britànic Kenneth Lee. La investigació el portarà a explorar un Madrid caòtic, a punt de caure en mans de les forces nacionals i convertit en un niu d'intrigues i espionatges creuats. Enmig d'aquest sense sentit, aconseguirà esclarir que el que l'hi ha passat a Lee té a veure amb un dels episodis més negres de la guerra civil a Madrid. Aquesta novel·la presenta el Madrid dels primers mesos de la guerra civil, quan semblava que la victòria de les forces nacionals seria qüestió de mesos, i de fet, les tropes nacionals estaven a punt d'entrar a la capital i els combats es lliuraren a la ciutat universitària. El que ens presenta Tristante és una investigació policial que ha de superar nombrosos obstacles, imposats de...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació