"L'estiu que la mare va tenir els ulls verds", Tatiana Tibuleac

Vara în care mama a avut ochii verzi
Tatiana Tibuleac, 2017
Traducció del romanès de Corina Oproae
Amsterdam, 224 pàgines

L'Aleksy, pintor d'èxit víctima d'un bloqueig creatiu, rememora l'època més feliç de la seva vida, l'estiu que va compartir amb la seva mare quan aquesta afrontava una malaltia terminal. En un relat marcat pel ressentiment cap a la seva mare i cap a la vida que li ha tocat viure, observem com Aleksy és capaç d'adonar-se que estima aquella dona que no ha sabut fer-li de mare i es reconcilia amb la vida en el moment en què la de la seva mare arriba al seu final.

L'estiu que la mare va tenir els ulls verds és una narració molt dura, cruel fins i tot, però que també conté molts moments de gran bellesa. A través de la seva pròpia veu, coneixem la desgraciada vida de l'Aleksy, colpit per l'abandonament del seu pare, la mort de la seva germana i per la forma en què la seva mare li va fer el buit quan ell més la necessitava. Rememora com l'odiava i com de ridícula la veia, però al llarg d'aquell estiu la redescobreix com una persona molt més cultivada i molt més bella, en tots els sentits, del que mai hagués pensat. 

La devastació interior amb què Aleksy viu i la forma en què aquesta es reconstrueix durant l'estiu de convivència amb la seva mare són una lliçó de vida de com tot sovint les relacions personals fracassen perquè no som incapaços de fer un acostament sincer, franc, net de la vida anterior. Quan ens acostam a la persona i l'observam detingudament, hi descobrim tots els matisos i totes les coses bones que ens poden fer sentir millor. Això, crec, és del que parla Tatiana Tibuleac, de com les relacions humanes són mutables i es poden reconstruir a pesar d'haver estat víctimes de les més fondes tragèdies.