"All The Light We Cannot See", Anthony Doerr

All The Light We Cannot See
Anthony Doerr, 2015

Premi Pulitzer 2015
Fourth Estate, 545 pàgines

Saint-Malo, agost de 1944. Marie-Laure LeBlanc es troba sola a la casa del seu besoncle Étienne enmig de l'ofensiva aliada sobre la ciutat, amb una miniatura de la casa que habita a la butxaca i sense saber què fer i on anar. A escassos metres d'ella, el jove soldat Werner Pfennig, soterrat en un celler amb el seu superior, escolta les locucions de l'al·lota.  

Aquest és el punt de partida d'una història que es desenvolupa en els anys de la Segona Guerra Mundial i que ens explica les vides de Werner i Marie-Laure, dos joves les vides dels quals estan destinades a creuar-se. Werner és un jove orfe d'una localitat minera, Zollverein, interessat en la ciència i sobretot en els aparells de ràdio i el càlcul, sempre al costat de la seva germana Jutta. La seva habilitat per reparar ràdios li reportarà una oportunitat imprevista: formar-se en un centre d'elit per a joves nazis. Allà coneixerà tota la crueltat que destil·la la ideologia violenta i bel·licista dels nazis, però també tendrà l'oportunitat  de desenvolupar les seves capacitats científiques i tecnològiques. Tanmateix, la seva manca de capacitat per digerir la brutalitat que l'envolta, sobretot la crueltat de què és objecte el seu amic Frederick, farà que expressi el seu malestar i sigui "recompensat" amb el seu trasllat al front. Allà serà l'encarregat de detectar emissions de ràdio dels resistents, per tal que puguin ser eliminats. Aparentment, accepta aquesta feina sense grans càrrecs de consciència, fins que la mort accidental d'una nina petita fan que la normalitat que s'havia forçat a acceptar s'ensorri.

En paral·lel, Marie-Laure viu una vida relativament còmoda amb el seu pare Daniel a París a pesar de la seva ceguesa. Cada dia acompanya al seu pare al museu d'història natural, i mentre ell fa la seva feina de serraller, ella es passeja pel centre i entra en contacte amb els secrets que acull el centre. Però en començar la invasió alemanya, pare i filla han d'emprendre una fugida desesperada portant un gran secret. Els seus plans semblen fracassar fins que aconsegueixen arribar a Saint-Malo per allotjar-se amb Étienne LeBlanc, oncle de Daniel. Allà viuran en la tensió pròpia d'una ciutat ocupada, fins que Daniel és requerit pel museu i parteix a París, però acaba internat en un camp de presoners.

Un tercer element important en el desenvolupament de la trama és l'oficial alemany Von Rumpel, emcarregat de l'expoli de béns diversos i que està decidit a trobar el parador d'un diamant propietat del museu, el Mar de flames. Aquesta recerca el portarà a creuar-se en el camí de Marie-Laure, amb la sospita que ella està en possessió de la llegendària joia.

Amb aquests tres personatges centrals, Doerr construeix una història desenvolupada a partir de tres narracions que es desenvolupen en paral·lel i que arriben a convergir en un moment de la història. Recrea de forma convincent els distints escenaris, encara que possiblement li manca una mica d'aprofundiment per aconseguir una immersió més completa del lector en l'ambient de l'època. Així i tot, es retratem fora bé aspectes com ara l'expoli cultural que intentaren els nazis o la resistència francesa, protagonitzada per personatges anònims que intenten posar el seu gra d'arena, assumint riscos, contra l'ocupació. També retrata, sense aprofundir-hi, el paper dels col·laboracionistes. El problema és que moltes d'aquestes trames, molts d'aquests elements s'esmenten per fer avançar la trama, però no es desenvolupen de forma adequada, i és una característica d'aquesta novel·la que es dona en diversos moments i elements. Fa la sensació que l'autor s'ha centrat en la trama principal i ha afegit elements per fer-la caminar.

Crec que és una molt bona novel·la fins a tres quarts del seu desenvolupament, però falla de forma estrepitosa en el final. Per què? Perquè resol la trobada dels tres personatges d'una forma accelerada i mancada d'èpica, i sobretot perquè després de preparar la trobada entre Werner i Marie-Laure, la resol amb molt poc desenvolupament i força un final abrupte per afegir un element de dramatisme totalment incomprensible i innecessari. És a dir, Werner sobreviu a les atrocitats de l'escola de Schulpforta, a anys de vida al front de guerra, però sucumbeix quan s'ha enamorat perdudament de Marie-Laure...

Tot plegat és innegable que és una gran novel·la, però no és menys cert que la manera de rematar-la és mllorable.