Éric Vuillard, 2019
Traducció del francès de Jordi Martín Llobet
Edicions 62, 184 pàgines
Cap a 1950, la sort dels territoris francesos d'Indoxina semblava que ja estava marcada. Després del final de la Segona Guerra Mundial, Ho Chi Minh n'havia proclamat la independència, però França es negà a perdre aquelles terres que feia encara no un segle que explotava i inicià una guerra d'una brutalitat esfereïdora, que pels francesos acabà el 1954, després de la desfeta de Dien Bien Phu. Tanmateix, la guerra revifà amb la intervenció nord-americana i s'allargà fins al 1975, amb la simbòlica caiguda de Saigon. El còmput humà s'acosta als quatre milions de víctimes mortals.
Amb el seu estil tan característic, amb la seva mirada que es fixa en grans fets històrics a partir de la individualitat més estricta, Vuillard ens acosta a aquest conflicte tan traumàtic i tan oblidat des d'occident posant-nos dins el pensament i la consciència dels personatges poderosos que varen tenir a dir en el desenvolupament d'aquest conflicte.
En segon lloc, ens posa en la pell dels militars, a qui els toca enfrontar-se amb la realitat del camp de batalla sense perspectives favorables. L'autor ens acosta a la figura del general De Lattre de Tassigny, a qui acompanyem en la seva gira americana per recaptar simpaties i suport material per la campanya francesa i en la seva intervenció en prime time a la televisió. També ens posa en la pell dels dos protagonistes de la desfeta final, els generals Henri Navarre, màxim responsable d'Indoxina al final del conflicte, i Christian de Castries, a qui li va correspondre el comandament de la fortificació francesa de Dien Bien Phu, que es va demostrar com una absoluta imprudència, com una condemna a mort per milers de soldats francesos a mercè de l'artilleria del Viet Minh. En els dos casos, la imatge que se'ns transmet és de dos personatges atrapats per les circumstàncies, que capitanegen una operació condemnada al fracàs sense gaire entusiasme ni convicció.
En tercer lloc, l'autor es fixa en el món de les finances, un món que se'ns retrata cruel i insensible, que gira full amb una fredor gairebé inhumana quan considera que no té sentit continuar explotant el territori indoxinès, mentre França l'intenta retenir en bona part pensant que ho fa per interessos econòmics. Possiblement és aquesta la part més punyent del relat, veure com aquells homes de negocis, majoritàriament provinents d'un cercle endogàmic del centre de París, només entenen el patriotisme del capital, el patriotisme del seu capital. No els importa que França hagi sacrificat centenars de milers de vides per garantir l'explotació de recursos, quan allò ja no és rendible simplement se'n van.
Menció a part mereix la referència als germans Dulles i la forma en què manipularen el món del seu temps per acomodar-lo als interessos dels EUA, en una dinàmica típica de la guerra freda que s'ha allargat fins als nostres dies. Seva va ser la maniobra que portà a l'endorrocament el 1953 del règim democràtic iranià de Mossadeq per la seva voluntat de controlar els seus recursos petrolífers i a la seva substitució per la tirania del Sha, contra la qual esclatà el 1979 la revolta dels Aiatol·làs que encara governa avui dia.
Una sortida honorable és una bona representació de com els poderosos manegen els afers d'estat, insensibles al patiment, sense tenir en compte el cost humà de les seves decisions. És una crítica també al gran capital i el seu patriotisme que no s'entén més enllà de la rendibilitat econòmica i de l'absurd que va ser el colonialisme i la manera en què es va afrontar la voluntat dels pobles d'afrontar la seva llibertat. Una lectura particular i tremendament interessant.
Comentaris