divendres, 17 de novembre de 2017

"El cervell de Kennedy", Henning Mankell

Kennedys hjärna
Henning Mankell, 2005
Traducció de Lluís Solanes
Tusquets, 336 pàgines


Louise Cantor és una arqueòloga sueca que treballa a Grècia. De passada d'un viatge a un congrés, decideix fer una visita al seu fill Henrik, i es troba amb la terrible sorpresa que és mort. Tot els indicis porten a la conclusió que s'ha suïcidat, però Louise no pot acceptar aquesta realitat i comença a indagar desesperadament fins que és capaç de trobar un fil del qual comença a estirar. Aquest fil la porta a descobrir que el seu fill portava una mena de doble vida que inexplicablement li permetia tenir un pis a Barcelona i viatjar sovint a Moçambic. A més, descobreix la seva estranya fixació amb el cervell de Kennedy. Tot plegat la portarà a fer un descens als inferns de la misèria humana.

La novel·la de Mankell, pare literari del celebèrrim detectiu Kurt Wallander, fa un inesperat exercici de reflexió sobre la realitat dels nostres dies en àmbits que romanen a l'ombra, en aquest cas entorn del tractament de malalties com la SIDA i sobre com són tractats en l'aspecte mèdic els països africans. Es traça un panorama francament desolador, en el qual hi ha fosques fundacions benèfiques que ajuden a morir als malalts terminals i al mateix temps experimenten autèntiques atrocitats amb ells, tal com abans s'havia fet amb animals; diplomàtics que fan cas omís de les seves obligacions i de la moral; pederastes blancs amb nenes negres; assassins que volen encobrir no es sap ben bé quins crims; un filàntrop que té el que sembla ser el cervell de JFK; empreses farmacèutiques sense escrúpols, etc.

És un llibre que fa uns plantejaments interessants, però en el seu desenvolupament m'ha semblat una mica massa lent, amb uns personatges excessivaments encarcarats i que fa la impressió que no s'acaben de desenvolupar del tot. Amb tot, resulta interessant, sobretot el que es refereix a Àfrica.


dijous, 21 de setembre de 2017

"Como de la famlilia", Paolo Giordano

Il nero e l'argento
Paolo Giordano, 2014
Traducció de Carlos Mayor
Salamandra, 144 pàgines

La senyora A., dona de fer feines de la família, acaba de morir. Aquesta mort, precedida pels cruels efectes de la malaltia i dels remeis aplicats per guarir-la, desperta en el matrimoni format per Nora i el seu espòs una sensació d'incertesa. S'adonen que aquella dona que havia entrat a la llar per assistir Nora durant el seu delicat embaràs, s'havia convertit en el puntal absolut de la vida domèstica fins al punt de trobar-se orfes de la seva presència. 

Como de la familia, adaptació força absurda del títol original -que a més està plenament explicat en el llilbre- aborda d'una manera senzilla un dels aspectes de la vida domèstica actual, la necessitat de comptar amb suport d'una persona per desenvolupar les tasques domèstiques ateses les dificultats de conciliació que imposa la vida laboral. Ho fa detallant la importància que aquestes persones poden arribar a assolir en la nostra vida diària, ja que poden acabar per assumir un rol que va molt més enllà del d'un simple assalariat i es converteix en una mena de familiar assimilat, que sovint té una funció més important que els dels famliars.

És aquesta una novel·la breu, que aborda qüestions íntimes de la vida de les persones d'una manera planera, descriu una història con tantes de les que passen a diari. Un fragment de vida, que podem trobar tan interessant com buit.

dilluns, 11 de setembre de 2017

"L'art francès de la guerra", Alexis Jenni

L'art français de la guerre
Alexis Jenni, 2011
Traducció de Pau Joan Hernàndez
Edicions 62, 708 pàgines

El narrador de la història, de la qual no coneixem el nom, és un jove desil·lusionat que vaga per la ciutat de Lyon limitat a la seva supervivència. En un dels seus passejos sense rumb coincideix amb Victorien Salagnon, qui accedeix a ensenyar-li a pintar. En les converses que mantendrà amb ell, reviurà tot el període de guerres que va patir França des de principis dels anys 40 fins a la independència d'Algèria el 1962: la Segona Guerra Mundial, la Guerra d'Indoxina i la guerra d'Algèria.

El llibre es desenvolupa en dues narracions connectades però que gairebé podrien funcionar de forma independent. Per una banda, el que l'autor anomena "Novel·la", que és la narració de la vida de Victorien Salagnon, des del moment en que, ben jove, s'allista a la resistència contra els nazis fins que acaba la seva participació a la guerra d'Algèria. Per altra banda, els "Comentaris" constitueixen les reflexions del narrador sobre aspectes diversos de la seva pròpia vida i molt especialment de la seva realitat social, així com els moments de trobada amb Salagnon, el seu amic d'armes Mariani i la seva esposa Eurydice. 

És una narració doblement interessant. Permet conèixer aquest període de la història francesa del segle XX en que França, guiada per De Gaulle, intenta mantenir la seva grandesa a pesar de perdre el seu imperi de manera inexorable, i sacrifica els seus joves per una causa que es pot qualificar de perduda, fent ús a més de tot un ampli ventall d'atrocitats. En contrast, encara que amb un vincle molt clar, ens parla de la situació de la França actual, amb els problemes derivats de l'existència d'una societat multiracial on una part de les persones d'ascendència europea desconfien dels nord-africans i molts nord-africans no es senten francesos.

L'art francès de la guerra és un llibre molt interessant, encara que per moment l'estil narratiu de l'autor es fa una mica pedant, una mica inflat, i fa que la pròpia narració perdi interès, sobretot en els fragments de "Comentaris". A pesar d'aquest petit defecte, és una novel·la magnífica i molt recomanable per acostar-se al passat recent i al present de França.

dimecres, 28 de juny de 2017

"Red Riding Quartet", David Peace

Red Riding (1974, 1977, 1980, 1983)
David Peace, 1999-2002
Alba editorial

Red Riding Quartet és una tetralogia de l'autor britànic David Peace que explora a partir de fets reals (un assassí en sèrie) un inframón que es desenvolupa a la zona de West Yorkshire. Les quatre novel·les es centren en les investigacions tant policials com periodístiques que porten a terme distints personatges per tal de descobrir el parador de les víctimes i sobretot dels seus botxins. És un conjunt de novel·les que per així dir-ho està compost de por, maldat, mort, violència, sexe, fang, pluja, vísceres, sang, esperma, destrucció, corrupció i fatalitat. Es desplega, per tant, davant els ulls del lector un panorama absolutament descoratjador en el qual tot s'encamina cap al mal i la destrucció.
 
Aquest quartet de novel·les resulta completament hipnòtic a partir de la construcció d'escenaris claustrofòbics i personatges amb un sentit absolutament tràgic, derrotats per la seva realitat o per la realitat que els demés els imposen. És una mena de passeig per l'infern de la societat moderna, on rere l'aparença de la normalitat veiem desfilar autèntics diables que ho encaminen tot cap al mal. Aquests diables aporten la forma d'assassins en sèrie, pederastes, policies corruptes, periodistes llunàtics, etc.

Es fa difícil anar més enllà a l'hora de parlar d'aquesta tetralogia, tan sòrdida i dura, com és. És agafar tot el que pugui tenir de dolent una època i posar-ho tot junt. El que és pitjor és que tot plegat resulta versemblant, quan es coneix de què és capaç la natura humana. Recomanable, a pesar de tot.


dilluns, 5 de juny de 2017

"Sara i Jeremies", Sebastià Alzamora

Sara i Jeremies
Sebastià Alzamora, 2002

Labutxaca, 244 pàgines


A la Mallorca de finals del segle XX, dos ancians, Sara i Jeremies, afronten la recta final de les seves vides rodejats de la seva extensa familia. Afectats per la decadencia física i mental de la vellesa. Immersos en el seu silenci, recorden els fets de la vida marcada per la força del mal que s'han desplegat contra ells amb una notable càrrega de crueltat i per la força de l'amor, que els ha empès  a seguir endavant a pesar de tot. 

Els records de Sara i Jeremies ens porten a recórrer una part de la historia més fosca de la Mallorca preturística, aquella marcada per la guerra civil i les seves seqüeles. Així, coneixem la grotesca desventura que pateix Jeremies quan ha de cumplir amb les seves obligacions marcials a un punt de guaita de Sa Ràpita, on es veu reunit amb un seguit de personatges que representen els estrats més baixos de la moralitat humana. Coneixem també la crueltat vestida de falangisme de don Jonàs, que amb el seu càrrec de batlle exercirà una despietada venjança contra tots aquells a qui jutja com a responsables de les desventures de la seva vida.

Sara i Jeremies és una novel·la que tracta de les conseqüències de la guerra civil i la imposició dels vencedors sobre la societat mallorquina i com el poder, revestit amb l'uniforme de la Falange, va provocar un intens patiment sobre molta gent. En aquest cas, observam com un cacic local, don Jonàs, després de liderar la Falange del seu poble esdevé un intocable que pot actuar impunement en contra de tots aquells que considera que l'han agraviat. Desplega un ventall d'actes abominables que van des de l'assassinat a la violació sense que pugui ser frenat per ningú.

Els seus antagonistes són dues persones humils, Sara i Jeremies, senzilles i honestes. Tenen la desgracia de creuar-se en el camí de Jonàs, un sàdic que s'enamora de Sara i que els farà pasar les més grans humiliacions per tal de sadollar el seu desig de tenir un fill, un desig que tanmateix mai podrá satisfer. Davant aquesta situació, la resposta que dóna cada un d'ells és diferent: mentre Sara fa el cor fort i tot i patir les violacions i humilacions a que és sotmesa tira endavant amb una certa dignitat, Jeremies es sent incapaç de fer res i s'enfonsa en una depressió que el porta a mans de l'alcohol i a defugir la mirada de la seva esposa, a qui, a pesar de tot, mai deixa d'estimar.

A partir d'una situació fictícia en la qual extrema els comportaments i episodis de crueltat, Sebastià Alzamora ens ofereix una obra que pretén posar l'accent en dues circumstàncies diferents. En primer lloc, Sara i Jeremies cerca reflectir la situació d'impunitat amb la que determinades persones es varen comportar després d'haver-se revestit amb el poder de la camisa blava falangista. Aquesta impunitat va submergir la societat illenca -i l'espanyola en el seu conjunt- en un ambient de por i silenci que va fer invisibles un nombre inquantificable d'aberracions que en la majoria dels casos eren simples venjances personals o formes de canalitzar el sadisme latent d'essers primaris. Aquesta època de por es va dissoldre de mica en mica, es va civilitzar amb el pas del temps, però els seus efectes sobre les persones mai es varen esborrar. Els moments de plor intens de Sara enmig de la seva demència són les ferides de l'ànima que es reobren sense necessitat de ser raonades.

Per contra, l'altra aspecte en el que Alzamora posa el focus és la capacitat amb la que ens dota l'amor per sobreviure a tot tipus de calamitats i seguir endavant al costat de l'ésser estimat, i a pesar de tot el patiment que anam acumulant.

Una novel·la imprescindible.

divendres, 5 de maig de 2017

"El maestro Juan Martínez que estaba allí", Manuel Chaves Nogales

El maestro Juan Martínez que estaba allí
Manuel Chaves Nogales, 1934
Libros del Asteroide, 320 pàgines

El 1917, la parella de ballarins formada per Juan Martínez i la seva esposa Sole, després d'una estada a Istambul que han d'acabar de forma precipitada per l'assetjament al que són sotmesos per un oficial alemany que sospita que puguin ser espies, arriben a la Rússia dels tsars, on l'opulència de les classes altes els promet una vida confortable. Malauradament per ells, els sorprendrà la revolució russa, cosa que marcarà els següents anys de la seva existència. Durant un període de sis anys, es veuran immersos en la duresa de les situacions que comportà la cruenta guerra civil entre els bolxevics i els blancs, a més de tota la resta d'actors en conflicte: els petliuristes ucraïnesos, els polonesos, etc. Atrapats successivament entre Moscou, Kíev i Odessa, seran testimonis d'innumerables atrocitats comeses de manera successiva per tots els exèrcits en conflicte, a més que patir en primera persona la ineficàcia organitzativa dels bolxevics i molt especialment la negra petjada de la fam que s'emportà per davant la vida de milions de russos. En les seves vides es creuaran botxins txequistes, espies, farsants de tota mena, oficials bolxevics, espanyols en la seva mateixa situació, aristòcrates decaiguts i tota la fauna humana que en situacions extremes treu el pitjor de si mateixa.

El maestro Juan Martínez que estaba allí és un relat novel·lat de les vivències que els seus protagonistes patiren atrapats en un territori sotmès a una de tantes guerres inhumanes que el segle XX va patir. L'autor es basa en el testimoni directe del seu protagonista, recollit quan en va fer coneixença a París, per oferir una visió completament descarnada del que foren els inicis de l'etapa soviètica. Amb un estil planer i molt contingut, exposa en primera persona la successió de situacions patides per Juan Martínez i Sole en la seva lluita per la supervivència a la vegada que és capaç d'oferir una visió política de l'època. Així, es remarquen molt intensament determinats aspectes: la manca de respecte de tots els combatents per la vida dels seus conciutadans; el fracàs estrepitós de la burocràcia soviètica per proveir la població amb unes mínimes condicions de vida; la fam del poble com a factor determinant d'adhesió al bolxevisme; la immoralitat humana enmig de les guerres.

Sigui aquesta una narració fidel als fets històrics o no, el que és cert és que aconsegueix transmetre d'una manera molt mesurada tots els desastres de la guerra. L'estil que utilitza Chaves Nogales és un estil aparentment senzill, poc donat al tremendisme o a l'exageració que s'escauria amb moltes de les situacions descrites en el llibre. Per això és un llibre de lectura àgil i molt interessant.

dimarts, 21 de març de 2017

"Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants", Mathias Énard

Parle-leur de batailles, de rois et d'éléphants
Mathias Énard, 2010
Traducció de Mercè Ubach Dorca
LaButxaca (Edicions 62), 161 pàgines

Miquel Àngel Buonarotti, en un dels seus habituals episodis de desesperació i ràbia per la forma en que és tractat pel seu mecenes, el papa Juli II, decideix acceptar un singular encàrrec: dissenyar un pont sobre el Bòsfor. L'encàrrec del soldà Baiazet II té l'atractiu afegit pel florentí de poder triomfar allà on el gran Leonardo da Vinci fracassà. Arribat a Istambul, quedà immediatament fascinat per una forma de vida completament diferent i per l'exotisme de la ciutat. De la mà del poeta Mesihi recorre els racons més encisadors de la ciutat i s'endinsa dins els misteris de la nit, mentre desespera per la lentitud i el secretisme que envolta el seu encàrrec.

Aquesta obra de Mathias Énard, darrer guanyador del Prix Goncourt per la novel·la Brúixola, parteix d'una situació fictícia però plausible en funció dels testimonis històrics: que Buonarotti acceptàs un encàrrec del Gran Turc i treballàs temporalment a Istambul en el disseny d'un pont sobre el Bòsfor. Fa una aproximació a la vida de la ciutat de la mà del poeta Mesihi, gran amant de la nit, i transmet d'un forma clara i directa tot el misteri i el cerimonial que es fa present a la cort del soldà Baiazet II, així com també les llegendàries conspiracions palatines de les quals el propi Miquel Àngel està prop de ser-ne víctima. De totes formes, és més interessant el conflicte intern que pateix el gran mestre del renaixement a l'entorn de la seva capacitat d'estimar i apassionar-se vers un altre ésser humà. 

Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants és una novel·la breu composada per petits episodis que com a petites peces encaixen entre sí per transmetre tot l'exotisme oriental de la capital de l'imperi Turc i fer un retrat de Miquel Àngel com un creador curiós i apassionat pel món de les formes, que es deixa seduir pels oferiments de la nit. Un llibre molt recomanable.

dimecres, 15 de març de 2017

"Dins el darrer blau", Carme Riera

Dins el darrer blau
Carme Riera, 1994
LaButxaca (edicions 62), 448 pàgines

Rafel Cortès, costura, jueu convers de la Ciutat de Mallorca, empès pel seu zel catòlic i per allunyar d'ell tota sospita de criptojudaisme està disposat a denunciar les activitats judaïtzants dels seus veïns, membres de la comunitat del Carrer al pervers pare Ferrando, un trepa que no aspira a altra cosa que a convertir-se en rector de Montision. Davant el perill que això comporta per la supervivència de la comunitat, els més prominents membres de la comunitat organitzen una fugida desesperada cap a Liorna, ciutat italina on els jueus conformen un grup respectat per tots els ciutadans.El fracàs d'aquesta funesta i desesperada fugida no fa més que accelerar el seu fatal destí.

Dins el darrer blau, una de les grans novel·les mallorquines contemporànies, explora de manera magistral el moment fundacional d'un dels estigmes socials més transcendents i singulars de la nostra història, el dels descendents de jueus conversos anomenats "xuetes". Aquest fenomen resulta de la conversió dels llinatges dels darrers processats per la Inquisició per criptojudaisme en únics representants de l'avior jueva entre els mallorquins i portadors, per tant, de l'odi atàvic dels cristians. L'obra tracta, precisament, dels fets històrics que segellaren la dissort d'aquest col·lectiu a la Mallorca de finals del segle XVII, si bé s'han canviat els noms dels seus protagonistes. D'aquesta manera, el que se'ns ofereix és una visió de conjunt de tot el procés que ens permet conèixer no tan sols les vicissituds que afecten a cada un dels personatges sinó també obtenir una visió del que era la societat de l'època des de múltiples punts de vista: les difícils relacions entre els representants del poder civil i les autoritats eclesiàstiques, la hipocresia de la noblesa mallorquina en els seus tractes vers la comunitat del Call, la brutalitat dels mètodes de la justícia civil i sobretot de la justícia inquisitorial, la mesquinesa de bona part dels clergues, la moralitat de les prostitutes, l'habitual persecució i escarni per part de la població als sospitosos de judaitzar... Per tot plegat, podem afirmar que aquesta novel·la no és tan sols el retrat d'un fet històric, sinó més aviat el retrat de tota una època i de les seves infinites crueltats.

L'estil de la novel·la és un estil àgil, trepidant per moments, que ens fa moure entre múltiples històries i escenaris diferents sense perdre mai el fil del procés central. És una novel·la coral, atès que no hi ha cap personatge que sobresurti en importància per la trama per sobre de la resta i tots ells carreguen amb la seva part de culpa o responsabilitat en el dramàtic desenllaç del procés.

En definitiva, és una novel·la molt ben escrita, amb uns personatges plens de matisos i situacions colpidores que a més té el valor de recordar un episodi negre de la nostra història que a més va tenir unes conseqüències molt negatives gairebé fins als nostres dies.

Imprescindible.

dilluns, 30 de gener de 2017

"Setembre, octubre i novembre", Joan Miquel Oliver

Setembre, octubre i novembre
Joan Miquel Oliver, 2014
L'altra editorial, 312 pàgines

Joan Miquel Oliver s'embarca en la tasca d'escriure la biografia del manacorí Miquel Riera, inventor i popularitzador d'una modalitat d'escalada anomenada psicobloc, que consisteix en escalar vies de roca sobre el mar sense res més que les pròpies mans. Per dur a terme la tasca de recopilar informació, es fixa un termini de tres mesos, d'aquí el nom del llibre. En aquests tres mesos, a través dels apunts que diàriament va confegint, coneixem al particular Miquel Riera i algunes de les seves vivències més hilarants. Però Oliver va molt més enllà i en realitat ens ofereix una finestra a la seva pròpia vida, sobretot a la seva vessant com a creador i tot el que això comporta de relació amb un ampli ventall de persones. Així, flueixen records de la infantesa, trobades amb amics, la ciclosofia, la vida d'artista en les seves visites a Barcelona, etc.

Sense dubte és aquesta una obra realment molt particular. És difícil de qualificar, ja que no encaixa en la categoria de novel·la i en el camp de l'assaig tampoc hi té una clara cabuda. És una col·lecció d'apunts del propi autor, els fonaments del que hauria d'haver estat -suposadament- una biografia. És com si en lloc de l'edifici contempléssim els fonaments, només que tan ben fets que ens permeten concebre l'obra acabada. 

A nivell de l'estil, és fresc, espontani, planer, desenfadat... Es fa una lectura tan fàcil que podries passar molt de temps llegint sense cansar-te'n. Aquest és el mèrit principal d'aquest llibre, una lectura agradable, curiosa i interessant. Una rara avis que demostra el talent del seu autor.

Joan Miquel Oliver amb la seva obra (foto ACN)


divendres, 27 de gener de 2017

"Alex", Pierre Lemaitre

Alex
Pierre Lemaitre, 2011
Traducció al castellà d'Artur Jordà 
Alfaguara, 392 pàgines

Alex, una noia aparentment normal, és brutalment segrestada sense que cap testimoni pugui aportar alguna informació útil. Circumstancialment es fa càrrec de la investigació el comandant Verhoeven, que no se sent còmode amb la situació per les semblances que presenta amb el cas de la seva esposa Irène. La investigació sembla estancar-se en la manca de proves, fins que un petit detall porta la policia a descobrir qui és el raptor i sobretot què s'amaga darrere del cas. 

Alex és una novel·la estructurada en tres parts que l'autor magristralment, caracteritza d'una manera molt concreta. L'adjectiu que millor defineix la primera part és trepidant, ja que ens trobam amb una narració d'un ritme elevadíssim que contrasta la desesperada situació de la víctima amb els lents avanços de la investigació policial. En la segona part, hem de parlar de la sensació de incertesa i incredulitat, ja que el canvi de condició que experimenta la víctima resulta del tot desconcertant. La darrera part ens converteix en desorientats espectadors de la resolució del cas, és quan entenem el perquè de tot plegat.

La segona aparició literària de Camille Verhoeven és, amb totes les lletres, una obra mestra del gènere. El ritme trepidant que l'autor és capaç de generar en la primera part de la narració i molt especialment la forma en què fa oscil·lar la protagonista entre les condicions de víctima i botxí són dignes de figurar en qualsevol antologia del gènere policíac. A més, és també molt interessant el procés de reconstrucció personal i professional del comandant Verhoeven després de la traumàtica resolució del cas de la seva esposa.

Una novel·la imprescindible per tots els amants del gènere criminal i en general per als amants de la bona literatura.

dimecres, 25 de gener de 2017

"Irène", Pierre Lemaitre

Travail soigné
Pierre Lemaitre, 2006
Traducció al castellà de Juan Carlos Durán Romero
Alfaguara, 400 pàgines

El descobriment dun atroç crim a la perifèria de París posa en marxa una exhaustiva investigació que pren un tomb inesperat quan  es descobreix que està vinculat amb un altre crim igualment macabre. La desorientació policial arriba al seu màxim grau quan es coneix que en els dos crims s'han reproduït amb el màxim nivell de detall possible dos assassinats que apareixen en novel·les reconegudes del gènere policial. El comandant Camille Verhoeven serà qui haurà de dirigir la investigació al capdavant d'un heterogeni equip, que atesa la magnitud de l'obra criminal a la que s'enfronten no deixarà d'acumular recursos en una cursa contra rellotge en la que qui marca els temps és el propi assassí.

Podem dir  que Irène és una novel·la que es planteja d'una manera força desconcertant, tant per la seva pròpia línia argumental com pel fet que no tenim la certesa que la descripció dels fets que se'ns narren en la primera part correspongui a la investigació tai com aquesta es desenvolupa o a la visió que havia dissenyat el propi assassí. En qualsevol cas, es tracta d'una narració plena de ritme que alterna la trama de la investigació amb pinzellades sobre la vida personal del comandant Verhoeven, la qual cosa fa que la lectura sigui força més enriquidora des del punt de vista literari. També s'ha de destacar que constitueix la presentació en societat del personatge de Camille Verhoeven, un comandant de la policia nacional força particular pel seu metre i quaranta-cinc centímetres i capaç de fer front a qualsevol en defensa del seu punt de vista.

Irène resulta ser una bona novel·la policíaca, i és una mostra innegable del talent del seu autor, que es consagrà definitivament en el camp de la novel·la negra amb la segona entrega de la seva obra i es consagrà com un dels grans autors francesos quan guanyà el Goncourt amb l'esplèndida Ens veurem allà dalt, un retrat realista carregat de drama i petites dosis d'humor de la França de la primera postguerra mundial. Ara bé, l'obra que ens ocupa, tot i que funciona molt bé, no acaba d'estar del tot polida i és fins i tot previsible a partir de cert punt. En el seu favor s'ha de dir que és tot un homenatge al gènere policíac.

Una novel·la molt recomanable, ni que sigui per conèixer Camille Verhoeven.