Couleurs de l'incendie
Pierre Lemaitre, 2019
Traducció al català d'Albert Pejó
Bromera, 456 pàgines
París, 1927. Els funerals del senyor Péricourt, magnat de la banca, reuneixen el bo i millor de la França del moment. Quan el fèretre es disposa a sortir del palauet familiar, s'esdevé un fet tràgic i inexplicable: Paul, nét del magnat, es llança des d'una finestra sobre el cadàver del seu avi. Aquest serà el punt de partida d'un seguit de situacions desgraciades que haurà d'afrontar Madeleine Péricourt, filla del banquer, que es veurà arrossegada a la misèria per les maniobres dels que considera els seus homes de confiança: el seu oncle Charles; el financer que havia dirigit el banc familiar amb el seu pare, Gustave Joubert; i el seu amant i preceptor de Paul, André Delcourt. Una vegada enfonsada econòmicament, Madeleine és capaç d'obrir els ulls i deixar de ser l'hereva despreocupada que havia estat fins llavors per ordir un pla vertaderament despietat que la portarà a assolir una venjança completa sobre els tres homes que li havien fotut la vida enlaire.
Amb Els colors de l'incendi, segona part de la trilogia dedicada a la França d'entreguerres, Lemaitre aconsegueix una novel·la absolutament esplendorosa, en la línia de la magnífica Ens veurem allà dalt, centrada també en la idea de la venjança, però en aquest cas no en contra del sistema sinó una venjança concreta contra certs individus. Lemaitre construeix una rica galeria de personatges més enllà dels ja esmentats, com pugui ser el senyor Dupre, antic esbirro de l'exespòs de Madeleine, d'Aulnay Pradelle, Leonce i tants altres que permeten no només el desenvolupament de la història sinó també posar en context l'època en què es situa la trama, els anys de l'arribada del feixisme i el nazisme al poder i el seu creixement arreu del continent europeu.
En una novel·la de l'extensió de la que ens ocupa, els temes que tracta l'autor de manera directa o indirecta són molt amplis, més enllà de la trama principal, és a dir, la venjança de Madeleine. Un dels més singulars és l'enamorament platònic que sent el seu fill Paul, un jove paraplègic arran del seu salt al buit, vers la soprano del moment, Solange Gallinato. És una relació que ens parla de com la música té un poder ampli, tant terapèutic com social i fins i tot polític. Una altra de les temàtiques que s'aborden és la qüestió de la pederàstia. També es parla del poder de la publicitat, o del poder que tendrà. I sobretot del que es parla, el que es respira en el context ampli del moment és l'ascens al poder del feixisme i del nazisme i l'admiració que despertà entre àmplies capes de la població europea, que hi veien la solució a una època de crisi i inestabilitat.
He d'admetre que el meu judici sobre l'obra de Pierre Lemaitre no és gaire imparcial, ja que Ens veurem allà dalt em va enlluernar per complet i el seu comandant Camille Verhoeven és l'únic capaç de fer-li ombra en el meu gust literari a Bernie Gunther. Dic això perquè aquesta novel·la m'ha semblat una altra joia, lleugera i profunda a la vegada, amb bons personatges i una trama sòlida, amb un toc de folletí decimonònic i amb una capacitat innegable per reflectir una època. Una novel·la rodona. Imprescindible.
Comentaris