El infinito en un junco
Irene Vallejo, 2019
Traducció al català de Núria Parés Sellarés
Columna, 454 pàgines
En aquest assaig, que traspua passió en casa pàgina, l'autora ens agafa de la mà per fer un recorregut per la història de l'escriptura i de la literatura clàssica. La narració es divideix en dues parts, una dedicada al món grec i una altra al món de Roma.
Entre les moltes idees que es podrien destacar, caldria prendre en consideració la idea del pas de l'oralitat a la literalitat, que va suposar poder prescindir de l'ús de la memòria i a més això comportà una multiplicació de les obres que es podien conservar i transmetre.
Un altre aspecte significatiu té a veure amb el paper que jugaren les dones en la literatura antiga. La 1a autoria literària coneguda és d'una dona, Enheduanna, filla del rei Sargó I d'Akkad (2n mil·lenni aC), però el rastre de les autores s'ha de llegir en els marges de la literatura, llevat de casos com el de Safo, poetessa de l'illa de Lesbos. És a dir, que n'hi hagut moltes més de les que coneixem, i la seva memòria s'ha perdut per motius diversos, entre els quals la pròpia forma en que es conservaven els textos: els papirs eren (i són) suports molt fràgils, així que al llarg de la història s'han triat només una part de les obres per fer-ne còpies i que l'obra en qüestió es pogués transmetre a les generacions futures. Això afavorí als autors masculins, atès que es dubtava de les capacitats de la dona i també de la importància de les seves o res. Més enllà de les autores, val a dir que els autors clàssics, fins i tot els més antics, no podien viure del seu ofici, i depenien de la magnificència dels seus benefactors o de les seves pròpies activitats econòmiques, com era el cas de Sèneca, un dels homes més rics del seu temps. 
Dins aquest procés de creació del llibre, l'autora ens parla també de les biblioteques, espais pensats no només per custodiar els llibres sinó per afavorir-ne la consulta i possibilitar-ne la conservació. En l'Antiguitat, la Biblioteca per excel·lència fou la Biblioteca d'Alexandria. Creada pels Ptolomeus en l'època hel·lenística, es fixà com a objectiu arreplegar tots els llibres del món, i per tal de fer-ho, s'enviaren emissaris arreu del món conegut i es confiscaren tots els llibres que es trobaven a les naus que tocaven el port alexandrí (amb la delicadesa de fer-ne una còpia per als propietaris). Aquesta biblioteca entrà en decadència de la mà de la pròpia decadència ptolemaica, i desaparegué, pel que sembla, en temps de la dominació musulmana. A Roma proliferaren biblioteques que ja recorden molt a les actuals, moltes d'elles públiques, amb sales de lectura i sistema de préstecs. La seva particularitat és que es disposaven de forma dual: un espai per a la literatura grega i un d'idèntic per la romana. Sobre les biblioteques, resulta interessant aquesta idea: "Internet és una emanació —multiplicada, vasta i etèria— de les biblioteques" (p. 35).
El sorgiment del llibre actual i la seva popularització es donaren ja en època romana, en un procés que és una nova demostració del pragmatisme que caracteritzà aquesta civilització. El format de llibre permetia reunir més text escrit en manco espai que als pergamins, i possibilitava l'ús de tapes dures que el feien més resistents. També foren els romans els que donaren lloc al negoci editorial, en la forma de llibreries que feien còpies de les obres que pensaven que podien tenir èxit comercial, sense que l'autor hi tengués res a dir -ni a guanyar.
Són moltíssimes més les idees que recull Irene Vallejo en aquesta obra, escrita amb un esperit divulgatiu, no acadèmic, que ens il·lustra sobre un dels objectes de la nostra civilització que han tingut més èxit, ja que és un objecte que va pels dos mil·lennis de vida sense grans canvis. És una lectura molt interessant i amena, en la que l'autora incorpora episodis de la seva pròpia experiència vital relacionats amb els llibres, la lectura i les biblioteques. Molt recomanable.
Una reflexió final: "No per eliminar dels llibres tot el que ens sembli inapropiat salvarem els joves de les males idees. Al contrari, els tornarem incapaços de reconèixer-les. En contra del que creu Plató, els personatges malvats són un ingredient crucial dels contes tradicionals perquè els nens aprenguin que la maldat existeix" (p. 213).
Comentaris