"El hombre inquieto", Henning Mankell

Den orolige mannen

Henning Mankell, 2009

Traducció del suec al castellà de Carmen Montes Cano

Tusquets, 592 pàgines

Kurt Wallander, proper a la seixantena, s'enfronta a una de les investigacions més personals de la seva carrera: els seus consogres, Hakan i Louise Von Enke, desapareixen amb pocs dies de diferència i a pesar de no ser el policia encarregat de la investigació, intenta contribuir a la resolució del cas. Aviat es comença a estendre la sospita de l'espionatge, atès que Hakan era un militar de l'armada d'alta graduació. Tanmateix, res no sembla acabar de quadrar, i de mica en mica Wallander es veu immers en una investigació que el torna a l'època de la guerra freda i les tensions entre blocs, respecte dels quals Suècia era neutral. Al mateix temps, Wallander afronta experiències personals que l'afecten profundament: per una banda, el naixement de la seva neta Klara; per altra la mort del gran amor de la seva vida, Baiba. A més, es veu turmentat per episodis de pèrdua de memòria, que ell intenta atribuir a l'estrés, però que tenen més a veure amb l'edat.

Aquesta novel·la, la darrera de la sèria dedicada per Henning Mankell a Kurt Wallander (encara que en dedicà encara dues més a la seva filla Linda), entronca amb l'època de la guerra freda i la particular situació que va viure Suècia, que compartia el Bàltic amb l'URSS i altres països de l'eix com l'Alemanya Oriental i Polònia i que de forma constant es va veure assetjada per les forces d'aquests països, que rondaven de forma constant les fronteres aèries i marines del país, que es va mantenir fora de les forces de l'OTAN però que sempre manifestà més simpatia pels Estats Units i els seus aliats. És una investigació que l'obligarà a llegir entre línies, a no creure a ningú i a fer més cas de la seva intuació que als fets que es presenten al seu enteniment.

El hombre inquieto és una novel·la que serveix com a comiat de la figura de Kurt Wallander, un dels personatges més representatius del noir nòrdic. D'aquesta manera, la novel·la està farcida de referències a altres investigacions, especialment al de la seva primera novel·la Assassins sense rostre, que aborda la qüestió del racisme a la societat sueca, i a Gossos de Riga, novel·la en el transcurs de la qual Wallander conegué el seu gran amor, Baiba. A més, són constants les referències a episodis passats de la seva vida, com la seva relació amb Mona o la seva pròpia infància.

És una novel·la entretinguda, però que no acaba de ser rodona per la profusió de temes diferents que s'introdueixen a la narració i pels propis tombs que dona la investigació, erràtica per naturalesa. Amb tot, es llegeix de forma àgil i és prou clara en la presentació dels fets, encara que el final no acaba de quedar ben tancat, amb detalls que queden enlaire; tanmateix, no és el que passa en la realitat?