"La novia gitana", Carmen Mola

La novia gitana
Carmen Mola (pseudònim de Mercero, Martínez i Díaz), 2018
Alfaguara, 408 pàgines

Susana Macaya desapareix el dia del seu comiat de fadrina. Dos dies després, apareix el seu cadàver i les primeres anàlisis demostren que ha estat víctima d'una mort especialment cruel. A més, l'estupor policial augmenta quan s'adonen que set anys abans la seva germana Lara havia mort en idèntiques curcumstàncies. A partir d'aquí s'obre una investigació policial a càrrec de la Brigada d'anàlisi de casos, un cos d'elit encapçalat per l'inspectora Elena Blanco.

La novia gitana és la novel·la que més hype -i més polèmica- ha suscitat en el panorama literarimainstream espanyol. És inevitable llegir-la sense tenir en ment les tones de ressenyes, anuncis i frases rimbombants que la qualifiquen com un fenomen literari sense precedents i un èxit de talla mundial en el panorama de la novel·la. Sovint, aquest condicionament afecta en un sentit o altra l'experiència lectora. I la veritat és que en el meu cas l'experiència lectora ha resultat força decebedora. És una novel·la negra que està bé, és entretinguda de llegir i en certs moments resulta trepidant, però que en cap cas crec que marqui un abans i un després, si més no literàriament. 

Per començar la trama es desenvolupa de forma força anodina durant la major part del llibre, i només guanya en ritme i en el seu darrer terç. Pel que fa als personatges, psè. L'inspectora Elena Blanco és un personatge tan tam singular que resulta del tot inverossímil: turmentada per la desaparició del fill, bevedora habitual de grappa de bon matí, afeccionada al sexe ocasional en cotxes grossos, cantadora de karaoke... No acaba de resultar creïble, i les seves habilitats investigadores no fan molt llarg tampoc. Els altres membres de la brigada són igual de forçats: la padrineta hacker, el formit bon jan, la fornida que sempre està de mala hòstia, el novell que en dues hores passa de patrullar a formar part de l'elit policial i que justament és el protegit del policia que dirigí la primera operació... El personatge més creïble és el del forense, si podem considerar creïble que una unitat policial de cinc persones tengui un forense exclusiva, clar. 

Amb tot el que hem dit, resultat evident que no ha respost adequadament a les expectatives, i la trama en sí tampoc ho acaba d'arreglar. L'autoria el segon crim, no entrarem en detalls, no se la creu ningú. La relació dels fets amb el fet que la família sigui gitana tampoc acaba de funcionar, al final et transmet que els gitanos es dediquen a delinquir -estereotip- però són bona gent; un segon estereotip després de la no acceptació per part de la família de l'orientació sexual de la víctima, tot i ser una família gitana "moderna". Vaja, que han volgut fer una cosa tan original que no hi ha per on agafar-la un cop que et poses a analitzar-la.

Per resumir, és un novel·la negra  que està bé, es pot llegir però no és excepcional en cap sentit més enllà de en el sentit comercial i del màrqueting. Si voleu llegir una novel·la negra que li dona mil voltes i que vos tendrà enganxats de mala manera, millor posau els vostres ulls en la sèrie Verhoeven de Lemaitre, per exemple, o en la trilogia Versos, canciones y trocitos de carne de Pérez Gellida. Tant una com l'altra estan molt per damunt d'aquesta novel·la.