Juan Belmonte, matador de toros. Su vida y sus hazañas
Una altra de les qüestions que m'han cridat l'atenció, òbviament, és la forma en que Belmonte esdevé torero. D'acord amb aquesta situació de misèria, no li queda més remei que recórrer a l'ingeni per poder accedir als animals, de forma que acompanyat per un grup d'entusiastes com ell mateix -de fet més que ell- es dedicaven a assaltar les finques on hi havia braus per torejar-los a les fosques. Aquí la ploma de Chaves Nogales desplega un dels moments culminants de l'obra, en descriure Belmonte torejant nu banyat per la rosada. L'evolució posterior fa que pugui entrar en el circuit professional per desenvolupar una de les carreres més mítiques de la història de la tauromàquia. Dins aquest àmbit, s'ha d'esmentar el profund apreci que mostra per la figura del que fou el seu gran rival, Joselito el Gallo, que moriria tràgicament amb tan sols vint-i-cinc anys a la plaça de Talavera de la Reina. També és interessant comprovar com a pesar de la fama, els toreros de l'època vivien amb una certa precarietat, com demostra la seva aventura fins a la terres del Perú, on afronten tots tipus de vicissituds per la manca del capitals de l'empresari que els ha contractat. A més, les temporades que afrontaven eren terriblement esgotadores, ja que participaven en desenes de festivals arreu de la geografia espanyola, en una època en la que els mitjans de transport eren precaris i els desplaçaments molt més cansats.
Manuel Chaves Nogales, 1934
Pròleg de Felipe Benítez Reyes
Libros del Asteriode, 376 pàgines
En aquesta biografia, Chaves Nogales pren la veu d'un dels matadors de bous més renom de la història, Juan Belmonte. Es tracta, per tant, d'una autobiografia fictícia, no en el sentit que l'autor s'inventi el que narra sinó en el sentit que pren la posició del biografiat per transmetre els fets principals de la seva vida, que aquest li havia narrat prèviament. És una narració interessant des de diversos punts de vista. En primer lloc, perquè ens parla de com era la vida de les classes baixes espanyoles de principis del segle XX (Belmonte neix el 1892). Així, la vida de Belmonte és una vida comença en una pobresa relativa però que de mica en mica en va submergint en la misèria, a causa de la poca capacitat del seu pare i d'ell mateix i també al nombre creixent de boques que s'han d'alimentar. Això no obstant, és una pobresa digna, que no recorre a les males arts ni a la violència; més aviat la podríem considerar una pobresa resignada. Al cap i a la fi, la misèria era força habitual a l'època a les terres del sud d'Espanya.
Un tercer aspecte destacable és la dimensió sociològica del torero en l'Espanya de l'època, convertits en autèntics ídols de masses fins al punt de no poder gaudir plenament d'intimitat ni tan sols al seu hotel, on eren assetjats per autoritats i aficionats fins al punt de veure molt limitada la possibilitat del descans. A més, el fet de ser presonatges pregonament rics feia que haguessin de mantenir a un gran nombre de persones de forma regular i assistir a moltes altres més esporàdicament. Eren els grans referents, no només de les classes populars, sinó també dels intel·lectuals. De fet, a Madrid Belmonte freqüentava el cercle de Valle-Inclán, sense anar més enfora.
Tanmateix, el que més crida l'atenció de l'obra són les reflexions que feia Belmonte sobre qüestions diverses. En primer terme, sobre la seva pròpia salut mental, ja que admet haver contemplat la possibilitat del suïcidi en no tenir alicients per viure. De fet, Belmonte acabà suicidant-se el 1962. En aquest sentit, l'actitud dels aficionats és jutjada amb molta severitat per part del torero, ja que critica un aspecte que és brutal: que la gent menyspreés la seva tasca com a poc valuosa simplement perquè els bous no l'agafaven (quan no hi ha temporada sense lesió de més o manco importància). Una altra reflexió que fa i que és interessant és la idea que el seu estil de toreig, molt prop del brau, tenia quelcom a veure amb la misèria de la provenia, quan en realitat venia de la manera nocturna en la que n'havia après. Descarta categòricament la idea aquella de "más cornadas da el hambre" que va fer tanta fortuna en època del franquisme. En darrer lloc, vull destacar la forma en la que tracta els aires revolucionaris que sacsejaren el camp andalús amb l'arribada de la II República, a mig camí entre l'ironia i la comprensió d'uns fets atribuïbles a la misèria acumulada de generació en generació.
La prosa elegant i precisa de Chaves Nogales vesteix literàriament un testimoni interessantíssim, que es publica primer per entregues i posteriorment en forma de llibre el 1935. Se la considera una de les millors biografies en llengua espanyola.
Comentaris