Eduardo Galeano, 1971
Siglo XXI de España, 379 pàgines
Aquesta obra d'Eduardo Galeano, una de les més influents en el pensament llatinoamericà de la segona meitat del segle XX, planteja el que es podria anomenar una història de l'expoli de l'Amèrica llatina des de l'arribada dels europeus a finals del segle XV fins a principis de la dècada de 1970; de fet, el títol de l'obra funciona com a metàfora de com la riquesa (mineral, agrícola, financera) de Centre i Sud-Amèrica es perd en favor dels països desenvolupats, Espanya i Portugal primer, el Regne Unit després i finalment els Estats Units d'Amèrica. L'obra es composa de dues parts. En la primera, Galeano fa una repassada històrica de l'expoli que començà amb l'arribada de Colom a les Antilles i que no cessà amb la independència de les colònies americanes. En la segona part analitza com ha persistit el saqueig dels recursos a mans de les grans companyies occidentals, que no han dubtat a promoure cops d'estats i fins i tot algunes de les guerres més cruentes de la història de la humanitat, com la Guerra de la Triple Aliança on Paraguai, que defensava la intergritat dels seus recursos, es va veure aniquilada per la unió del Brasil, Argentina i l'Uruguai, fins al punt que la mortalitat de la població de l'Uruguai arribà als 60% de la població total i el 90% de la població masculina.
Galeano descriu els mecanismes econòmics que convertiren Amèrica
Llatina en un territori perifèric de l'economia món capitalista,
dedicada a proveir matèries primeres a canvi d'adquirir productes
manufacturats, participant així del comerç desigual en el seu pitjor
extrem. Segons la seva anàlisi, la causa inicial d'aquesta situació es troba en l'explotació
per part dels conqueridors espanyols -castellans i portuguesos- de les
riqueses minerals del continent sense que això comportés la generació
d'una economia local ben articulada o fomentàs una protoindústria de cap classe, atès que l'objectiu
era extreure riquesa per dur-la a Europa, i no procurar una economia
productiva a Amèrica. Assenyala que el cabal monstruós d'or i plata que
arribà a Europa va ser el combustible que posà en marxa el sistema
capitalista, si bé ni Castella/Espanya ni Portugal se'n beneficiaren a
nivell profund ni els serví per crear economies modernes, ja que la immnesa majoria d'aquests recursos miners anaren a mans angleses o alemanyes, entre altres destinacions.
Per
altra banda, assenyala les víctimes d'aquesta depredació dels recursos
naturals, la població indígena que va ser obligada a treballar forçadament
en les empreses econòmiques dels conqueridors, en situacions penoses en
la majoria dels casos. Un dels pitjors escenaris varen ser les
explotacions mineres que, en paraules del propi autor, engoliren la vida
de milers de treballadors forçats per satisfer la cobdícia europea, a
pesar de la legislació que teòricament havia de procurar un tracte més
humà als indígenes. A més, apunta el greu impacte demogràfic provocat
pel treball forçat, els maltractaments, la lluita armada i l'impacte
biològic, principal factor en la dràstica disminució de les poblacions
indígenes americanes, i amb elles de tots els seus coneixements i llegat
cultural. Recorda que el maltractament continuà en tots els
països fins ben entrat el segle XX. Continuaren els indígenes essent
considerats com a éssers inferiors, sotmesos a formes de treball
properes a l'esclavatge i sovint exterminats.
És interessant la seva anàlisi del fet que, un cop indenpenditzades d'Espanya i del Brasil, les noves repúbliques no variaren excessivament la política econòmica colonial, atès que a les elits dirigents, empeltades segurament de la mentalitat rendista ibèrica, no procuraren el floriment d'una economia nacional ben articulada, sinó que continuaren fomentant una economia basada en l'extracció de recursos naturals i matèries primeres a canvi d'adquirir productes elaborats, un intercanvi desigual que s'ha anat fent més i més desiquilibrat amb el pas del temps. Ho exemplifica amb el cas d'Argentina, on les elits terratinents i comerciants de Buenos Aires sacrificaren tot el potencial desenvolupament agrícola i industrial en favor del manteniment del seu model de negoci. A més, quan s'han intentat emprendre reformes agràries importants, tant a l'Argentina com en molts països del continent, sempre han aparegut forces conservadores amb un suport més o manco evident dels grans poders industrials per aconseguir que res canviàs, de forma que la pobresa agrària s'ha perpetuat sense remei.
Dedica també una
llarga reflexió als efectes que tengueren els cultius de plantació
moderns: cafè, cacau i sucre, entre d'altres. Galeano exposa com els
governs concediren als latifundistes i empreses explotadores, normalment
nord-americanes, grans privilegis per explotar les terres i els
pagesos, exportar la producció gairebé sense pagar imposts i fins i tot
per exercir la violència en cas de protestes. Tot això afavorit per
dictadors que actuaven com a titelles d'nteressos econòmics estrangers, i per la "pax americana", la intervenció dels marines per tal
que el capital nord-americà continués engreixant a consta de la vida de
milers de persones. El més greu és la continua explotació dels pagesos
pobres, que encara en ple segle XX es veien forçats a treballar en
condicions inhumanes en benefici de les classes poderoses.
Galeano
aporta una idea interessant per explicar per què les Tretze Colònies
desenvoluparen una economia orientada a satisfer les seves pròpies
necessitats mentre a Amèrica Llatina l'economia s'orientà sobretot a
satisfer les necessitats exteriors. Segons l'autor, les 13 colònies
foren poblades per gent que cercava fer la seva vida talment a
Anglaterra, i, a més, no hi havia recursos interessants pels europeus,
com poguessin ser els metalls preciosos o cultius diferents dels
europeus, això a causa de compartir les mateixes latituds. Aquestes
circumstàncies feren que l'economia s'orientàs a satisfer les pròpies
necessitats, i donà lloc a una agricultura i una industria que
enfortiren els EUA i procuraren el desenvolupament social. Per contra,
el sud fou ocupat per aventurers que cercaven explotar tot el que la
terra els pogués oferir per dur-ho a Europa, i en els estats
independents es va continuar amb la mateixa idea, extreure riquesa sense
procurar un creixement interior. Galeano ho exemplifica amb com
tractaren els britànics les 13 colònies i Illes de les Antilles com
Jamaica, on feren ben igual que espanyols i portuguesos, extreure sense
revertir en el desenvolupament econòmic i social de l'illa.
Una obra ben interessant, que li va comportar a Galeano el seu empresonament i que va ser durament desqualificada per les dictadures del moment, fet que segurament indica la certesa de l'anàlisi que va fer l'autor del per què l'Amèrica Llatina mai va tenir la possibilitat real de desenvolupar les seves potencialitats des del mateix instant que entrà en contacte amb el conqueridors europeus. Des d'aquell moment, quedà condemnada a ser un espai perifèric dins l'economia capitalista i a perpetuar les abismals desigualtats socioeconòmiques que encara avui en dia perduren. Una obra mestra.
Comentaris