Miguel Martínez del Arco, 2021
Pròleg d'Edurne Portela
Hoja de lata, 448 pàgines
La part novelada, el relat biogràfic, es veu intercalada per narracions en les quals l'autor reviu distints moments del procés de reconstrucció de les circumstàncies de la vida de la seva mare, com ara la visita al pis del carrer Almagro de Madrid on la seva mare havia estat reclosa i torturada en els primers moments de l'ocupació de Madrid, la visita a la presó de Segòvia on passà part de la seva reclusió o la recerca en els arxius de Luis Martín-Santos que havia entrevistat la seva mare i altres antigues preses polítiques.
Memoria del frío és una obra extraordinària, per diversos motius. En primer lloc, ho és per la forma tan ponderada en que l'autor, Miguel Martíez, aconsegueix transmetre la història de vida de la seva mare. Descriu de forma acurada el seu patiment, totes i cadascuna de les violències que patí, la injustícia pròpia del règim franquista, que mai va tenir interès en la reconciliació nacional, i ho fa sense transmetre l'odi que, naturalment, ha de niar en l'interior d'algú que ha vist patir els seus éssers més estimats i ha patit també en primera persona aquestes situacions. Òbviament, el seu relat està amarat per un profund rebuig del franquisme, però és molt més descriptiu que valoratiu, i això li dona molta força.
Una altre element que el fa extraordinari és la descripció tan minuciosa de la vida penitenciària de Manuela en els diversos penals pels que passà (Ventas, Màlaga i Segòvia). Explica com era el dia a dia en aquellles presons tan desproveïdes de tot -menjar, aigua calenta, roba d'abric, atenció mèdica-, en part per decisió de les autoritats i en part per l'enorme corrupció inherent a les autoritats franquistes. En aquestes brutals circumstàncies, es descriu de forma magnífica com es mantenia l'esperança i la confiança en el partit i en el canvi de la situació política del país, a pesar que el pas dels anys no donava cap indici sòlid en aquest sentit. També ens parla del que avui en dia en deim sororitat, la solidaritat entre aquestes dones que s'ajuden en tot el que podem per fer-se la vida més fàcil i agradable. D'aquest mateix entorn penitenciari, es destaquen també les dificultats de comunicació en llibertat i com n'eren d'especials els dies que els fills de les recluses les podien visitar, dos cops l'any, i que servien també perquè els petits aconseguissin passar d'amagat missatges d'anada i tornada a pesar de l'estricta vigilància.
Un aspecte destacat és la descripció de com funcionava el procés de detenció i judicial en època franquista, marcat per l'arbitrarietat i la violència física. Els judici eren una farsa prefabricada, on la realitat dels fets no importava i els advocats defensors es limitaven a demanar un esacaló de rebaixa de la pena. Es descriu l'execrable comportament de la policia franquista, amb tortures físiques i psicològiques, intentant per qualsevol mitjà obtenir una confessió o informació. M'ha resultat especialment colpidor el fet que el propi autor, un infant d'una dotzena d'anys, fos portat a la Direcció General de Seguretat i fos torturat. Evidentment, aquesta tortura no teniu altra finalitat que la de castigar els pares a través dels fills, i denota també un sadisme innecessari de totes totes.
Tanmateix, aquest panorama tenebrós va tenir també els seus punts de llum, en la forma de persones que a pesar de forma part de l'entramat franquista feren el que estava en les seves mans per alleugerir la situació de les preses.
Llegint aquest llibre, és inevitable refermar-se en la consideració del franquisme com un règim atroç, vengatiu, miserable i corrupte, un sistema pensat i executat per personatges d'una mediocritat extrema que enfonsaren les esperences i les ànsies d'igualtat i llibertat (la set, que en diu Manuela) en la violència, l'apatia i la desigualtat. Espanya es va recuperar molt lentament en el terreny econòmic, i social i políticament les seqüeles de tanta mediocritat i mala fe encara avui perduren, mentre la dreta hereva del franquista intenta evitar amb arguments ridículs que es faci justícia a les víctimes i se n'honori la memòria. Precisament és aquest un magnífic homenatge a aquestes dones que patiren per les seves idees i a qui mai s'ha fet justícia, en cap sentit de la paraula.
Comentaris