Clara Victoria. La crónica del debate que cambió la historia de las mujeres
Isaías Lafuente, 2021
Planeta, 288 pàgines
El primer d'octubre de 1931 va tenir lloc a les Corts republicanes un dels debats més transcendents dels que serviren per conformar la nova constitució republicana: el debat sobre el sufragi, que es centrà en el sufragi femení, en la seva conveniència en general i en el seu moment històric en particular. És un debat que ha passat a la història, sobretot, per haver establert la igualtat en el sufragi entre homes i dones, i també pel fet que va ser protagonitzat per les úniques dues diputades presents a la cambra, Victoria Kent (Partit Republicà Radical Socialista) i Clara Campoamor (Partit Radical). Curiosament, les eleccions a corts constituents de juny de 1931 havien permès la presentació de candidates femenines però no el vot femení. Més tard, fruit d'eleccions parcials, també seria diputada Margarita Nelken, que encara no ho era en produir-se el debat.
Isaías Lafuente exposa el desenvolupament del debat, un debat entre dues dones feministes, partidàries del sufragi femení i que només discreparen en els tempos en que aquest s'havia d'aplicar. Els termes del debat i el seu resultats són prou coneguts, però s'han difuminat per part d'alguns que han volgut tòrcer la realitat per atacar els socialistes, i Lafuente els refuta de forma adequada.
Inicialment desmenteix la idea que el sufragi femení no va tenir el suport dels socialistes, ja que aquests majoritàriament votaren a favor i els que no ho feren es varen abstenir. També desmunta la tesi que el vot femení s'aprovà gràcies a la dreta, ja que la dreta li dóna suport en primera instància però no participà en la votació del text constitucional definitiu. Igualment, desmenteix la tesi que Clara Campoamor no fos feminista, atès que fou la més tenaç defensora dels drets polítics per les dones i l'única sufragista del món que defensà les seves tesis com a diputada. En relació a això, explica la postura de Margarita Nelken, diputada socialista a partir del novembre de 1931 i que no participà de la votació sobre el sufragi i a pesar d'això se la posa d'exemple de l'oposició del PSOE:
"Que era partidaria de aplazar el voto de las mujeres, aunque reconociera el derecho que tenían de ejercerlo, es cierto. Hasta ese momento lo había defendido abiertamente en conferencias, entrevistas, artículos y libros. En el último, escrito en las vísperas de aquellas sesiones y titulado La mujer ante las Cortes Constituyentes, sostenía que la falta de cultura política y de formación y el sometimiento secular a la Iglesia hacían que «poner un voto en manos de la mujer es hoy, en España, realizar uno de los mayores anhelos del elemento reaccionario». Y por eso pedía paciencia y generosidad a todas las que lo anhelaban cuando escribía que «las mujeres españolas realmente amantes de la libertad han de ser las primeras en posponer su interés propio al del progreso de España». Su postura ante el sufragio era diáfana, pero que votase en contra del sufragio en aquellas sesiones constituyentes es mentira.
També posa l'accent en els drets guanyats per les dones en el procés de discussió de la Comissió Constitucional:
"El derecho a la nacionalidad, que la mujer casada con extranjero ya no perdería; la igualdad entre los cónyuges en el matrimonio; la protección de la maternidad y la investigación de la paternidad para acabar con aquellos hombres que se desentendían de los hijos que habían procreado; la igualdad laboral; el acceso de las mujeres a empleos públicos; el divorcio... Y el voto, sobre el que parecía que no se cernían sombras. En principio..."
Un altre aspecte a considerar Sobre la seva actuació com a Directora General d'assistència Social a Astúries després de la Revolució del 34, després de comprovar les infàmies, calúmnies i l'exagerada repressió de l'exèrcit, animada per la CEDA:
"Al regreso de su misión, el 23 de octubre, presentó su dimisión en una dura carta que le envió a Alejandro Lerroux. En ella le acusa de haber abierto el Gobierno a «las derechas españolas anticonstitucional es, enemigas resueltas de cuanto la República representara a su advenimiento» y ante las que él, como presidente, no había demostrado ser «el menor dique, la más leve barrera». «Más que colaborador -concluye―, ha descendido a ser el triste servidor de esas derechas que han invadido, absorbido, desmenuzado y contrahecho el Partido Radical. »"
En definitiva, una bona obra per acostar-se a la figura d'una de les dones més influents en la política espanyola del segle XX, injustament oblidada per les circumstàncies històriques i per la pròpia democràcia restablerta.
Comentaris