Miguel Delibes, 1981
Pròleg a càrrec de Manuel Vilas
Destino, 168 pàgines
En una finca extremenya s'apleguen un seguit de personatges que viuen gairebé com si el món de l'antic règim encara fos viu. La família de Paco el Bajo està al servei del señorito Iván, un aristòcrata madrileny obsessionat per la caça. En aquesta família, formada per la seva esposa Régula i el seus fills (Rogelio, Quirce, Nieves i Charo, la niña chica), destaca la presència d'Azarías, un sexagenari discapacitat germà de Régula, afeccionat a criar ocells i aviaciar-los amb l'expressió "milana bonita".
Ens trobam davant una de les millors novel·les de la literatura en castellà del segle XX, en la qual Delibes fa un retrat crític de la situació en la que el franquisme havia deixat el país. Delibes exposa de forma magistral les relacions entre els senyors rurals vers els treballadors del camp, als que consideren poc menys que bestioles salvatges. Retrata de forma encertada com els pagesos són sotmesos a tot tipus d'humiliacions conscients i inconscients per part dels amos, i com aquests no fan altra cosa que acotar el cap i acceptar tals humiliacions una fatal condició que la vida els ha imposat. És evident la desconsideració de la qual fan gala en escenes com quan el señorito Iván força Paco a acompanyar-lo de cacera després d'haver-se trencat el peroné. El conjunt és una forta crítica a la realitat social imposada pel franquisme, basada en afavorir els poderosos i fomentar la submissió de les classes baixes a través de la repressió i la violència. És una mostra de com el franquisme, lluny de pretendre millorar la situació social del país i disminuir les desigualtats, en bona part del país les va accentuar, en especial a les àrees rurals.
Més enllà d'això, Los santos inocentes presenta una inoblidable galeria de personatges que representen l'ampli ventall de la condició humana. Començant pel tirànic señorito Ivan, clar exemple de les classes dominants espanyoles, de valors rancis i amb la permanent necessitat d'humiliar els que estan per sota seu. O don Pedro, servil i acovardat amb el poderós, fins al punt de consentir que li faci les banyes amb Puri, la seva esposa. Azarías representa el personatge del tonto del poble, també habitual a la ruralia espanyola de l'època. Per la seva part, Paco el Bajo és el personatge servil i submís. L'Espanya rural dels anys 60.
Una novel·la escrita amb un llenguatge riquíssim, un castellà arrelat a la terra i amb un lèxic vastíssim a l'hora de descriure l'activitat cinegètica i tot el món rural. Un obra mestra.
 |
| Paco Rabal en el paper d'Azarías en la pel·lícula de Mario Camus (1984) |
Comentaris