Los campos de concentración de Franco
Carlos Hernández de Miguel, 2019
Ediciones B, 560 pàgines
La guerra civil del 36 deixà Espanya convertida en una gran presó, atesa la pretensió dels rebels de porgar la societat dels elements d'ideologia republicana o esquerrana. En aquesta exhaustiva obra, el periodista i investigador Carlos Hernández analitza el panorama dels camps de concentració bastits per les forces franquistes arreu, escenari de múltiples humiliacions i maltractes, a partir de fonts diverses. Destaca l'ús de documentació oficial, que de forma directa o indirecte reflecteix la immunda situació del sistema penitenciari franquista, així com els múltiples testimonis de presos, veïns de les viles prop de les quals es situaren els camps i fins i tot d'alguns guardians.
El relat es desenvolupa en dos nivells, l'evolució del funcionament dels camps de concentració al llarg del temps i la situació que visqueren els presos.
El sistema de camps de concentració franquistes arrencà amb un procés de creació força caòtic, completament improvisat i mancat de les més mínimes condicions de salubritat, situació que en molts de casos no s'arribaria a resoldre en tot el període de funcionament dels diversos camps. La majoria dels camps es creaven utilitzant infraestructures preexistents (magatzems, fàbriques, casals, convents...), encara que alguns es crearen des de zero. D'aquests, el de Castuera (Badajoz) n'és el millor exemple. Aquest camp seguia el model dels camps de concentració alemanys coetanis, amb elements com els barracons de fusta i el doble filat espinós.
L'entitat responsable dels camps, la ICCP (Inspección de Campos de Concentración de Prisioneros), es va mostrar en tot moment superada per la magnitud del nombre de presoners i la poca capacitat per habilitar nous camps i que aquests comptessin amb uns condicions mínimes d'habitabilitat. Sovint hi havia problemes de proveiment d'aigua potable o les instal·lacions quedaven exposades al fred o a la pluja. A la incapacitat material si afegí l'obsessió del règim per investigar cada presoner, fet que conduí al col·lapse del sistema i a la intensificació de les condicions de vida dantesques que patien els reclusos. La màxima ocupació dels camps es donà a la primera quinzena d'abril de 1939, quan més de mig milió de persones eren recloses en camps de tot el país. Cal tenir en compte que són dades que els distints organismes militars consideren incompletes. A nivell sanitari la situació en tots els camps era molt dolenta, atès que eren instal·lacions deficients i no hi havia mitjans ni voluntat de tenir cura de la salut dels interns. No hi havia medicines ni metges i el règim es mostrava totalment despreocupat per la sort dels seus presoners, fins i tot amb malalties infeccioses com la tuberculosi o el tifus exantemàtic. La Creu Roja Internacional no va complir adequadament la seva tasca de supervisió; el seu delegat s Espanta, Jean d'Amman es limità a fer visites guiades sense indagar sobre la realitat dels camps.
Els presoners també varen ser emprats com a mà d'obra esclava, amb sistema com els batallons de treballadors. La finalitat dels batallons de treballadors havia de ser contribuir per mitjà de la feina al seu propi manteniment, reparar les destrosses produïdes pel seu bàndol i la reeducació del captiu segons els paràmetres de l'Espanya franquista. El febrer de 1939 uns 90000 presos penaven en aquests batallons. També es creà, més endavant, el patronat per a la redempció de penes, una forma de rendibilitzar els presos ja condemnats, que farien feina per redemir part de la seva condemna mentre l'estat rebia una paga de les empreses privades que els contractave amb un cost reduidíssim. Participaren en nombroses obres públiques i privades arreu de tota la geografia espanyola. Cas apart fou el dels batallons disciplinaris de soldats treballadors, que enquadraven a joves que havien servit a les files republicanes sobre els quals no es podien fer recaure acusacions polítiques. Eren obligats a fer el servei militar sota una extrema vigilància i duent a terme tasques diverses. El 1940 s'establí l'anomenada mili de Franco, que afectà tots els reclutes deles lleves de 1936 a 1941. Eren els que no havien estat durant la guerra en el bàndol rebel, i se'ls obligà a treballs forçats en condicions lamentables per la incapacitat del règim de proveir unes mínimes condicions de salubritat en els allotjaments i l'uniformitat necessària pels soldats treballadors.
Més enllà de la guerra, el sistema concentracionari es va continuar emprant. Per una banda per gestionar els batallons de treballadors enquadrats en el sistema de redempció de penes pel treball. Per altra, de forma més puntual, per acollir indigents, homosexuals, presos polítics i independentistes marroquins durant la guerra amb el Marroc de 1958. En tots aquests casos, el règim va continuar exhibint la seva incapacitat per gestionar de forma mínimament digna i eficient la població reclosa.
Pel que es refereix a la situació de la gent captiva, els relat que ofereixen els supervivents s'aproximen molt als que coneixem sobre els jueus a mans dels nazis. El trasllat als camps era brutal, en trens de mercaderies o de ramat sense les mínimes condicions sanitàries, talment les narracions sobre el trasllat dels jueus per part dels nazis. Tot això enmig de la brutalitat dels seus custodis, soldats i falangistes que sovint eren els que més s'acarnissaven amb la gent presa. Als camps, les condicions de vida eren terribles, per la brutalitat que patien i per manca absoluta d'instal·lacions sanitàries, fet que propiciava l'aparició de paràsits i de tot tipus de malalties. La mort podia arribar de forma arbitrària, quan escamots de falangistes o guàrdies civils treien presoners dels camps per afusellar-los, o bé els presoners eren sotmesos a tirotejos pel simple fet d'haver guaitat per les finestres o haver-se acostat als filats. Tots els presos eren sotmesos a interrogatoris, en el transcurs dels quals eren habituals les pallisses, d'una brutalitat tal que podien acabar amb la vida del pres. Els maltractaments eren freqüents, tant per part dels vigilants dels camps com de membres de Falange que anaven als camps per maltractar els presos. Les formes de la tortura eren diverses: formacions d'hores sota el sol abrusador o el fred més intens, banys en aigües gelades en ple hivern, trasllat de pesos, tasques absurdes...
Els que eren jutjats tampoc escapaven de l'arbitrarietat, ja que els tribunals militars eren una farsa per executar els presos, que eren jutjats per lots i condemnats per crims que no havien comès (llei de responsabilitats polítiques). L'única esperança era ser avalat per algun membre destacat del nou règim (falangista, sacerdot, membre d'un partit de dretes...).
Un cas apart fou el dels presoners que havien format part de les Brigades Internacionals, ja que foren sotmesos a una exploració de caràcter eugenèsic pel cap dels serveis sanitaris rebels, el psiquiatre Antonio Vallejo-Nágera, qui va cercar el que ell anomenava "gen roig". Manipulà les dades per poder oferir una imatges dels brigadistes com a una colla de degenerats intel·lectuals, morals i socials (semblant al que feien els nazis amb els jueus i eslaus).
Les dones no foren recloses de forma general en camps de concentració, sinó en presons. Amb tot, foren objecte de violència física, psicològica i sexual. A tall d'exemple, es coneixen casos de dones que havien d'accedir a actes sexuals amb guardians per poder entregar als seus esposos alguns queviures. A més, a les presons es produí el robatori de nadons, quantificat per l'Audiència Nacional en 30.960 infants. Tot i que es convertí en un negoci, inicialment era una pràctica orientada a aïllar els nadons dels ideals progressistes.
Als camps no es donà un moviment de resistència organitzat, sinó petits actes de resistència individual o de rebel·lia que no poques vegades acabaren de forma tràgica. Foren habituals els suicidis dels presos, atesos les ominoses condicions de vida. En alguns casos es tolerà que les poblacions de pobles veïns dels camps poguessin ajudar als reclusos, però no va ser el més habitual. Aparegué la figura de les "madrinas", dones que miraven d'atendre a un o varis presos en aspectes com la roba o l'alimentació, però moltes vegades els civils que intentaven alleugerir la situació dels reclusos eren víctima de càstigs.
En conjunt, el panorama que es dibuixa és el d'un règim polític venjatiu, que defuig qualsevol intent de reconciliació, i d'una incapacitat espantosa per organitzar-se, atesa la mediocritat dels seus dirigents en tots els nivells i els elevats nivells de corrupció que l'afectaven. Un règim criminal que provocà milers de morts entre els soldats ja derrotats, a més d'infligir humiliacions de tota casta sobre els seus familiars.
Comentaris