Passa al contingut principal

"La batalla d'occident", Éric Vuillard

La Bataille d'Occident
Éric Vuillard, 2012
Traducció del francès de Jordí Martín Llovet
Edicions 62, 160 pàgines

Fidel al seu estil, que li va servir per guanyar el premi Goncourt amb L'ordre del dia, Vuillard ens acosta a l'esclat de la que seria coneguda com la Gran Guerra abans de ser batejada, malauradament, com la Primera Guerra Mundial. D'una forma més o menys desordenada, l'autor ens ofereix reflexions sobre el fet de la guerra, sobre el pla alemany que va ser gairebé infal·lible  -el pla Schlieffen-, i sobre la reacció francesa que els portà a desbaratar la victòria fulminant dels teutons per abocar la guerra a un immens carnatge sense sentit: les trinxeres de finals de 1914, al front occidental, eren molt semblants a les de finals de 1918, només que abeurades per la sang de milions de francesos, alemanys, anglesos, belgues, australians, neozelandesos, nord-americans i gents d'altres nacions. Dins aquestes reflexions de l'autor sobre la guerra, potser les que podem veure com a més interessants siguin les que es refereixen a la condició de les víctimes, a la seva dissort i especialment al fet que la Gran Guerra és una baula més en la història de la infàmia expressada en l'existència dels camps de concentració, una cadena que començà amb la guerra anglobòer i que va tenir la seva més espantosa expressió en la Segona Guerra Mundial, però que en realitat continua allargant-se sense que se'n vegi el final.

Ens trobam davant una aproximació a la primera guerra plenament industrial que no acaba de ser del tot reeixida, en la meva opinió, perquè li manca un fil conductor, qualque element que enllaci les distintes parts de la narració i enganxi al lector. Té passatges brillants, però no s'acosta a la qualitat d'altres treballs del mateix autor, com la magnífica 14 de juliol.

PS: per fer una recomanació sobre el tema resulta inevitable parlar de The Guns of August, de Barbara Tuchman, un clàssic majúscul que conté la que és considerada com a la més bella descripció mai escrita en un llibre d'història.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Sara i Jeremies", Sebastià Alzamora

Sara i Jeremies Sebastià Alzamora, 2002 Labutxaca, 244 pàgines A la Mallorca de finals del segle XX, dos ancians, Sara i Jeremies, afronten la recta final de les seves vides rodejats de la seva extensa familia. Afectats per la decadencia física i mental de la vellesa. Immersos en el seu silenci, recorden els fets de la vida marcada per la força del mal que s'han desplegat contra ells amb una notable càrrega de crueltat i per la força de l'amor, que els ha empès  a seguir endavant a pesar de tot.  Els records de Sara i Jeremies ens porten a recórrer una part de la historia més fosca de la Mallorca preturística, aquella marcada per la guerra civil i les seves seqüeles. Així, coneixem la grotesca desventura que pateix Jeremies quan ha de cumplir amb les seves obligacions marcials a un punt de guaita de Sa Ràpita, on es veu reunit amb un seguit de personatges que representen els estrats més baixos de la moralitat humana. Coneixem també l...

"Solitud", Víctor Català

Solitud Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert), 1904-1905 Edicions 62, 336 pàgines La Mila és una dona jova que es veu abocada, per la decisió del seu marit Matias, a convertir-se en l'ermitana de l'ermita de Sant Ponç, enclavada en un agrest paratge de muntanya. La seva vida monòtona i les seves frustracions la porten a un estat depressiu, del qual aconsegueix sortir gràcies a les seves llargues converses amb el pastor Gaietà, un home ple de bondat i saviesa que la guia pel territori muntanyenc i també gràcies al descobriment de la seva pròpia identitat. La narració empra un llenguatge que des del punt de vista actual pot representar certes dificultats de comprensió, perquè s'empren molts de vocables emprats en zones de muntanya, i també hi ha espai per paraules de català prenormatiu. A més, abunda molt la introspecció i la descripció de l'entorn. Solitud és una de les novel·les clàssiques de la literatura catalana de principis de segle XX, que s'emmarca est...

"El federal", Sebastià Alzamora

El federal Sebàstià Alzamora, 2024 Proa, 264 pàgines Un cop reeixida la Gloriosa, revolució progressista que aconseguí derrocar Isabel II, les ànsies de llibertat i igualtat dels republicans federals no s'han vist satisfetes, atès que el règim sembla optar de nou per un sistema monàrquic i centralista. Els federals empordanesos estan decidits a revoltar-se contra el govern provisional i Pere Caimó serà l'encarregat de posar-s'hi al capdavant, en l'episodi conegut com El foc de la Bisbal. En aquesta novel·la, Sebastià Alzamora ens ofereix una visió d'un fet prou desconegut i de l'home que el va liderar, la revolta republicana federal de l'octubre de 1869 com  El foc de la Bisbal . L'obra es divideix en tres parts. En la primera, l'autor introdueix alguns dels personatges més destacats d'aquest episodi històric: Pere Caimó; Isabel Batalla, esposa de Caimó; Isabel Vilà, sindicalista; i Romualdo Crespo, governador militar de Girona. La segona part na...