dijous, 10 d’octubre de 2019

"El carter sempre truca dues vegades", James M. Cain

The Postman Always Rings Twice
James M. Cain, 1934
Traducció al català de Manuel de Pedrolo
Edicions 62, 144 pàgines

Frank Chambers és un rodamón embolicat constantment amb la policia a qui la fortuna porta a la cafeteria de Nick Papadakis a Twin Oaks (Califòrnia). Després d'haver vist Cora, la jove esposa de l'amo, accepta començar a treballar en la benzinera i petit taller annexes. Ràpidament l'espurna dels desig s'encén entre els dos joves, que s'emboliquen en una apassionada relació i comencen a jugar amb la idea d'assassinar Papadakis per gaudir d'una vida comfortable. Després d'una primera temptativa fallida, la culminació dels seu pla, lluny de portar-los a la felicitat, els farà entrar en una espiral negativa de conseqüències tràgiques. 

Escrita el 1934, El carter sempre truca dues vegades constitueix un obra d'una gran i descarnada modernitat. En la línia de la gran novel·la negra nord-americana, presenta dos personatges principals obscurs i plens de matisos, empesos per un desig irrefrenable que els porta a actuar de la manera més cruel per lliurar-se d'aquell a qui consideren un obstacle per la seva felicitat. Són constants les referències sexuals, el recurs a la violència i l'aparició d'advocats de fosques intencions que saben esprémer el sistema judicial en benefici dels seus defensats.

James M. Cain aconsegueix amb aquesta breu novel·la que el lector es submergeixi en un ambient enrarit, en el qual els personatges principals no semblen mai parlar de forma sincera entre ells a pesar de l'extrema passió que els uneix. Envoltada de certa polèmica, ja que va ser censurada en diversos estats dels EUA, va ser el primer gran èxit de Cain, al que seguirien obres com Mildred Pearce, que els consagraren com un dels grans novel·listes del gènere.

dijous, 3 d’octubre de 2019

"Els colors de l'incendi", Pierre Lemaitre

Couleurs de l'incendie
Pierre Lemaitre, 2019
Traducció al català d'Albert Pejó
Bromera, 456 pàgines 

París, 1927. Els funerals del senyor Péricourt, magnat de la banca, reuneixen el bo i millor de la França del moment. Quan el fèretre es disposa a sortir del palauet familiar, s'esdevé un fet tràgic i inexplicable: Paul, nét del magnat, es llança des d'una finestra sobre el cadàver del seu avi. Aquest serà el punt de partida d'un seguit de situacions desgraciades que haurà d'afrontar Madeleine Péricourt, filla del banquer, que es veurà arrossegada a la misèria per les maniobres dels que considera els seus homes de confiança: el seu oncle Charles; el financer que havia dirigit el banc familiar amb el seu pare, Gustave Joubert; i el seu amant i preceptor de Paul, André Delcourt. Una vegada enfonsada econòmicament, Madeleine és capaç d'obrir els ulls i deixar de ser l'hereva despreocupada que havia estat fins llavors per ordir un pla vertaderament despietat que la portarà a assolir una venjança completa sobre els tres homes que li havien fotut la vida enlaire.

Amb Els colors de l'incendi, segona part de la trilogia dedicada a la França d'entreguerres, Lemaitre aconsegueix una novel·la absolutament esplendorosa, en la línia de la magnífica Ens veurem allà dalt, centrada també en la idea de la venjança, però en aquest cas no en contra del sistema sinó una venjança concreta contra certs individus. Lemaitre construeix una rica galeria de personatges més enllà dels ja esmentats, com pugui ser el senyor Dupre, antic esbirro de l'exespòs de Madeleine, d'Aulnay Pradelle, Leonce i tants altres que permeten no només el desenvolupament de la història sinó també posar en context l'època en què es situa la trama, els anys de l'arribada del feixisme i el nazisme al poder i el seu creixement arreu del continent europeu.

En una novel·la de l'extensió de la que ens ocupa, els temes que tracta l'autor de manera directa o indirecta són molt amplis, més enllà de la trama principal, és a dir, la venjança de Madeleine. Un dels més singulars és l'enamorament platònic que sent el seu fill Paul, un jove paraplègic arran del seu salt al buit, vers la soprano del moment, Solange Gallinato. És una relació que ens parla de com la música té un poder ampli, tant terapèutic com social i fins i tot polític. Una altra de les temàtiques que s'aborden és la qüestió de la pederàstia. També es parla del poder de la publicitat, o del poder que tendrà. I sobretot del que es parla, el que es respira en el context ampli del moment és l'ascens al poder del feixisme i del nazisme i l'admiració que despertà entre àmplies capes de la població europea, que hi veien la solució a una època de crisi i inestabilitat.

He d'admetre que el meu judici sobre l'obra de Pierre Lemaitre no és gaire imparcial, ja que Ens veurem allà dalt em va enlluernar per complet i el seu comandant Camille Verhoeven és l'únic capaç de fer-li ombra en el meu gust literari a Bernie Gunther. Dic això perquè aquesta novel·la m'ha semblat una altra joia, lleugera i profunda a la vegada, amb bons personatges i una trama sòlida, amb un toc de folletí decimonònic i amb una capacitat innegable per reflectir una època. Una novel·la rodona. Imprescindible. 

dijous, 19 de setembre de 2019

"Por", Stefan Zweig

Angst
Stefan Zweig, 1925
Traducció al català de Joan Fontcuberta
Quaderns Crema, 128 pàgines 

Irene Wagner és una burgesa entrada en la trentena, amb un espòs advocat i dos fills que, gairebé sense voler-ho, inicia una relació amb un professor de piano pel qual sent poc més que curiositat. La relació transcorre amb la normalitat pròpia de la situació fins que un dia s'esdevé un fet que la trasbalsarà per complet: en sortir del pis del seu amant, una dona li recrimina el seu comportament i l'acusa d'haver-li pres l'estimat. Aquesta situació s'anirà agreujant quan la senyora Wagner esdevingui víctima del xantatge de la dona, que cada vegada va més enllà. Davant aquesta situació, la senyora Wagner pateix enormement per la por a ser descoberta, fins al punt de plantejar-se una sortida dràstica al seu problema.

Por és una novel·la breu narrada des del punt de vista de la senyora Wagner. L'acció es situa a la ciutat de Viena, i a través de les reflexions de la protagonista ens endinsam en l'angoixa d'una dona que es veu abocada a la possibilitat de l'abisme: la pèrdua dels éssers estimats i de la comoditat de la vida burgesa, l'escarni social...

El relat de Zweig, escrit en el període d'entreguerres, no pretén ser una crítica moralista contra la infidelitat i en defensa del matrimoni, més aviat el que cerca és oferir una reflexió sobre les greus conseqüències que poden tenir les decisions preses a la lleugera i sobretot de la capacitat de l'amor que és capaç de sobreposar-se a aquestes decisions. 

dijous, 5 de setembre de 2019

"Prussian Blue", Philip Kerr

Prussian Blue
Philip Kerr, 2017
Quercus, 539 pàgines


A la Riviera francesa, el 1956, Bernie Gunther intenta reprendre la seva vida després del confús episodi al voltant de Somerset Maugham amb els serveis secrets britànics i de l'Alemanya Oriental, però li és impossible. Agents de la Stasi, per ordre de Mielke, el rapten i l'obliguen a anar al Regne Unit per cometre un assassinat, cosa que fa que Gunther activi de nou el seu instint de supervivència i emprengui un llarga fugida per escapar dels alemanys orientals. Un dels seus perseguidors és antic company de feina policial, fet que el porta a recordar les circumstàncies en les que treballaren plegats. L'ocasió en qüestió va ser una de les investigacions més complexes amb les que s'hagi hagut de topar Bernie Gunther, atès que va tenir lloc a la muntanya d'Obersalzberg, el lloc de repòs del Führer i domini gairebé personal de Martin Bormann. Es tracta de trobar el culpable d'haver assassinat un dels personatges més importants de la contrada, tirotejat mentre es trobava a la terrassa de la residència de Hitler.

Aquesta dotzena entrega de la nissaga de Bernie Gunther és una de les més interessants de totes, sobretot per tot el que explica sobre la situació de la muntanya d'Obersalzberg, a Berchtesgaden, que es convertí en el nucli del poder nazi gràcies a la predilecció de Hitler per la zona. Així, observam com els nazis apliquen de forma implacable el seu poder intimidador per desposseir nombrosos ciutadans de les seves cases per fer lloc als líders nazis. També som testimonis de la corrupció extrema que es produeix en totes les dictadures i de la qual no s'escapà el nazisme.

Una de les grans novel·les de la sèrie de Bernie Gunther, una demostració més de la mestria de Kerr per combinar la novel·la negra amb la novel·la històrica. Molt recomanable. 

dilluns, 22 de juliol de 2019

"Cuchillo de palo", César Pérez Gellida

Cuchillo de palo (Refranes, canciones y restos de sangre 2)
César Pérez Gellida, 2017
Debolsillo, 512 pàgines

Després de la tumultuosa resolució del cas de segrest que Ramiro Sancho dirigí en el seu retorn a la policia de Valladolid, l'agent es troba apartat del servei i en una parent espiral autodestructiva a la costa de Galícia: alcohol, joc, prostitutes... La situació es descontrola tant que acaba a sou d'una màfia dedicada a la introducció de dones nigerianes per tal d'explotar-les sexualment arreu d'Europa. Mentrestant, Olafur Olafsson, Erika Lopategui i Jaap Kergaard segueixen el rastre de la misteriosa societat secreta que sembla moure els fils del crim arreu del món per intentar evitar que continuïn amb les seves atrocitats. Sense fer-ne comptes, els seus camins s'acabaran creuant de la manera més sorprenent...

En aquesta segona entrega assistim al descens als inferns d'un Ramiro Sancho que sembla haver exhaurit les ganes de viure i només espera la seva hora entre drogues i alcohol. El seu descens sembla arribar a les portes de l'infern quan es posa al servei de la màfia de tracta de blanques. Però no sempre tot és el que sembla, i aquest és el cas. 

És innegable que Pérez Gellida és un dels grans autors actuals de novel·la negre a Espanya i aquest llibre és una nova demostració del seu talent narratiu. Amb girs argumentals sorprenents però amb una tensió narrativa una mica per davall de la primera entrega de la trilogia, torna aconseguir que ens veiem atrapats per un ritme vertiginós i la incertesa sobre el destí dels personatges gairebé fins a la darrera pàgina.

Una lectura molt entretenguda, especialment per a l'època en la que ens trobam. 

divendres, 19 de juliol de 2019

"Vita", Melania G. Mazzucco

Vita
Melania G. Mazzucco, 2003
Traducció al castellà de Xavier González Rovira
Anagrama, 544 pàgines

A principis del segle XX, Vita i Diamante arriben de la Itàlia miserable del sud a la ciutat de Nova York, que acull milions d'europeus i els aboca a un món ple de misèria, crueltat i oportunitats. Tan sols dos infants que volten la primera desena de vida, ben aviat toparan amb un món despietat on no hi ha gairebé espai per sentimentalismes però en el qual veuran néixer un amor incombustible als esdeveniments i al pas dels anys, que tanmateix mai podran consolidar, allunyats per la força devastadora de les circumstàncies.

A partir de les vivències dels dos protagonistes en els EUA d'abans de la Gran Guerra, Melania G. Mazzucco elabora un retrat de la vida dels immigrants italians que per milions anaren a cercar la terra promesa a nord-Amèrica. Explica les durísimes condicions amb les que s'hagueren d'enfrontar en un país que els necessitava per seguir amb el seu vertiginós creixement però que els considerava poc més que simples animals de càrrega. En aquesta situació, la delinqüència organitzada s'obria pas als carrers del sud de Manhattan i entre els seus tentacles hi enredava, d'una o altra manera, a la major part dels italians emigrats. 

Més enllà del quadre general de la forma de vida de la comunitat italoamericana, Mazzucco planteja la novel·la com la recuperació d'una part del passat de la seva família i de la seva terra d'origen, per la qual cosa de tant en tant aporta informacions reals sobre el que ha pogut saber dels personatges i reconstrueix fins i tot el retrobament dels dos protagonistes diverses dècades després d'haver pogut viure els únics instants de felicitat que els pertocaven. 

També és, indubtablement, una novel·la d'amor, però d'un amor dels que els costa sortir a la superfície i viuen per sempre en les entranyes dels dos enamorats sense que aquests estiguin en condicions de llancar-s'hi obertament. És un amor condemnat al fracàs i que quan s'intenta recuperar només serveix per aprofundir la sensació de fracàs enmig d'una incomoditat gegantina.

Ens trobam davant una novel·la summament interessant, perquè ens desperta interès en distints nivells, com a testimoni d'una època, com una història d'amor, com una recerca genealògica... Constitueix per tant una lectura molt enriquidora. 

divendres, 28 de juny de 2019

"Sarna con gusto", César Pérez Gellida

Sarna con gusto (Refranes, canciones y restos de sangre 1)
César Pérez Gellida, 2016
Suma, 512 pàgines

Ramiro Sancho torna a la seva feina d'inspector d'homicidis a Valladolid després del trasbals emocional que li va suposa la persecució de l'assassí en sèrie Augusto Ledesma. No serà una reincorporació fàcil, ja que es veurà al capdavant d'una investigació de segrest amb un ample ressò mediàtic i que, per afegitó, comprovarà que està relacionada amb el seu passat com a policia infiltrat al País Basc. Mentre la investigació segueix el seu curs, es retroba amb Ólafur Olafsson i Erika Lopategui arran d'una cinta que els posa en guàrdia en relació a una societat secreta que actua com a organització criminal d'alta volada.

Sarna con gusto suposa el retorn d'un dels personatges més identificables i genuins del panorama noir en castellà, l'inspector Ramiro Sancho. En aquest cas, es torna a posar sota els focus per la seva tasca al capdavant de la investigació de segrest d'un polític influent. Es tracta d'una investigació complexa i delicada que a més es veurà encara més dificcultada quan Sancho s'adoni que la vertadera motivació de tot plegat és una venjança pel seu passat com a infiltrat a l'organització juvenil d'ETA, Jarrai. 

De nou topam amb una  novel·la àgil, directa, ben escrita i ben documentada que es submergeix en un món fosc i dur al costat d'un home que intenta fer que el bé triomfi. Però no sempre ho aconsegeuix.

dimarts, 25 de juny de 2019

"De ratones y hombres", John Steinbeck

Of Mice And Men
John Steinbeck, 1937
Traducció al castellà de Román A. Jiménez
Edhasa, 176 pàgines

En els anys de la Gran Depressió nord-americana, dos jornalers recorren Califòrnia a la recerca de feina. Són George Milton i Lennie Small, dos personatges del tot contraposats; George és intel·ligent i sensat, mentre Lennie pateix una discapacitat mental que el fa ser un infant dins un cos gegantesc. En realitat George és qui té cura de Lennie, que és incapaç d'entendre el món que l'envolta i que sovint fa un ús involuntàriament destructiu de la seva força. L'arribada a una nova granja per treballar els permet somiar amb la possibilitat d'assolir el seu somni de tenir una parcel·la pròpia i poder viure sense entrebancs, però l'ambient estrany que es respira a la granja truncarà aquest ideal.

Of Mice And Men és una de les novel·les que Steinbeck dedicà a la temàtica de la Gran Depressió, juntament amb The Grapes Of Wrath (Els raïms de la ira) i In Dubious Battle. En aquesta novel·la, l'autor s'acosta a la realitat dels jornalers que en els anys de misèria que suposà la dècada de 1930, deambulaven pels Estats Units a la recerca d'una feina amb la que poden sobreviure una temporada més. En aquest cas es centra en dos personatges molt ben definits que resulten del tot antagònics, fins al punt que només els uneix l'amor que es tenen i el somni compartit de poder arribar a tenir una petita granja pròpia i trobar el seu lloc en el món. Tanmateix, les particularitats del caràcter de Lennie i els personatges amb els que topen en la seva nova ocupació no els permetran dur endavant aquest projecte.

Aquesta és una novel·la breu que resulta profundament commovedora per diversos motius. Per una banda, per la dura realitat amb la que han de conviure els personatges, en una situació de misèria itinerant que els fa ser individus desesperançats i desil·lusionats i que així i tot encara guarden en el seu si el desig d'una vida millor. També commou la relació tan estreta, el profund amor que es professen Lennie i George, l'amor d'un pare i un fill, que per molt que George expressi que sense Lennie podria viure millor, el sentiment fa que no pugui sinó continuar al seu costat. I en darrer terme commou fins a la llàgrima el final, el profund sacrifici de George per estalviar-li a Lennie el patiment que sense dubte esperava que el condemnarà a ell a renunciar al seu somni.

Sense dubte una petita joia.

dimecres, 8 de maig de 2019

"Eichmann en Jerusalén", Hannah Arendt

Eichmann in Jerusalem 
Hannah Arendt, 1963
Traducció al castellà de Carlos Ribalta
Lumen, 448 pàgines 

El 1960, Adolf Eichmann, responsable del transport de milions de jueus cap als camps d'extermini nazis, va ser segrestat pels serveis secrets israelians per tal de poder ser jutjat per la seva responsabilitat en l'Holocaust. Després d'un judici atípic, va ser condemnat a mort i executat el 31 de maig de 1962.

Hannah Arendt, escriptora i filòsofa alemanya d'origen jueu, va seguir el judici a Jerusalem i en va fer una anàlisi en el llibre que ens ocupa. Arendt no es limità a fer una crònica del judici, sinó que fa una anàlisi biogràfica del personatge en qüestió i, el que té més valor, ofereix una anàlisi de com es va produir la deportació dels jueus en cada país sota el control directe o indirecte dels nazis. 

De la tasca d’Arendt se'n desprèn una idea pertorbadora: un individu gris, mediocre en tots els sentits, és capaç de participar en la major massacre organitzada de la història sempre i quan el context sigui l'adequat. I això el que es va trobar Eichmann, un context jurídic i polític en el qual actuar de la manera que ho feia, organitzant el trasllat de milions de jueus cap als camps d'extermini, era el que anava d'acord amb les lleis i la voluntat de Hitler era fer el que moralment era el mal. De fet aquesta va ser la justificació del propi Eichmann a la seva actuació, que formava part d'un engranatge en el qual ell no tenia possibilitats d'actuar d'una forma diferent a com hi feia. 

Més enllà del propi Eichmann, el que al meu entendre ha estat més interessant ha estat conèixer detalls fe com funciona, al nivell més pràctic, la posada en pràctica del que els nazis anomenaren la “Solució Final”, l'intent d'exterminar els jueus d'Europa. I en aquesta qüestió són diversos els punts que resulten xocants.

En primer lloc, el paper que els propis jueus varen tenir en la seva destrucció. Resulta que en molts casos, els nazis varen usar consells jueus que s'encarregarien de canalitzar la identificació i concentració de la població jueva, fins al punt que forces de policia jueva es dedicaren a perseguir i capturar els jueus que, amb un major instint de supervivència, intentaven defugir l seu destí. Resulta atroç aquesta actuació, motivada segurament per la idea de col·laborar a canvi de patir uns mals més reduïts.

En segon lloc, la passivitat amb la que els jueus de molts països assumiren el procés de deportació cap als camps d'extermini. Resulta gairebé incomprensible com els jueus no tan sols no es revoltaren de forma generalitzada sinó que arribaren a complimentar tràmits administratius per tal que les autoritats nazis poguessis procedir amb facilitat a l'expropiació dels seus béns. Probablement actuaren així per desconeixement del destí que els esperava i també per tal d'aconseguir el mal menor.

En darrer lloc, les grans diferències en l'execució de les directrius nazis que es donaren entre països, entre els que es sumaren amb entusiasme a aquesta tasca, com Romania, i els que actuaren per tal de protegir els jueus del seu territori. Entre aquests, es destaca el cas de Dinamarca, on les autoritats enredaren fins que la pràctica totalitat dels jueus havien escapat amb l'ajuda de la població civil a Suècia, i el d'Itàlia, on les autoritats del principal aliat d'Alemanya, varen fer tan poc com els va ser possible per entregar jueus a l'extermini.

Per resumir-ho, podem dir que l'obra de Hannah Arendt resulta una magnífica i esfereïdora reflexió a l'entorn de la capacitat humana per fer mal, sobretot pel fer-nos conscients que sota les circumstàncies precises qualsevol individu es pot convertir en l'engranatge perfecte de la màquina del terror. Un llibre imprescindible per entendre el segle XX.

dijous, 4 d’abril de 2019

“Homenatge a Catalunya”, George Orwell

Homage To Catalonia
George Orwell, 1938
Traducció al català de Ramon Folch i Camarasa
LaButxaca, 338 pàgines 

A finals de 1936, George Orwell (pseudònim d’Eric Arthur Blair) arribà a Barcelona per prendre les armes contra el feixisme, com feren desenes de milers d’homes i dones d’arreu del món. Ho va fer com a voluntari de les milícies del POUM, un partit d’ideari marxista però seguidor de les idees de Trotsky i per tant enfrontat al comunisme soviètic. En aquest relat, escrit un cop retornat a Anglaterra, repassa tots els esdeveniments que va viure des de que arribà a Barcelona fins que va poder fugir del país enmig d’una situació compromesa. En aquest període de temps va viure moltíssimes experiències que aporten una visió molt personal i en part diferent de la que han pogut reconstruir els historiadors professionals.

El primer que va viure va ser la instrucció, que segons conta el va sorprendre pet diversos motius. Per una banda, el fet de trobar-se en un exèrcit igualitari el va sorprendre molt, ja que li resultava estrany que tropa i oficials es tractessin de tu i que fins i tot poguessin sorgir discussions entre uns i altres. Una altra cosa que relata és la gran mancança d’equipaments pels soldats, especialment l’escassetat d'armes, que arribava al punt d’enviar soldats al front sense haver tocat mai un fusell operatiu. De la seva experiència al front en destaca l’avorriment de passar-se dies vigilant posicions enemigues sense activitat i les precàries condicions d’allotjament i vestimenta. Per desgràcia també hagué de passar per la sanitat militar republicana, de la qual en quedà satisfet a pesar de la precarietat dels mitjans -no d'aliments.

Tanmateix, allò més destacat és que Orwell es trobava a Barcelona quan esclataren els fets de maig, un enfrontament entre comunistes i forces de seguretat de l’estat contra anarquistes i el POUM. Resulta sorprenent com un fet de tanta transcendència en la guerra es va poder viure com a poc més que una batussa en certs punts de la ciutat de Barcelona. També és interessant quan parla de les conseqüències d’això, la persecució dels membres del POUM per part de les forces del govern i els comunistes.

A part dels fets que va viure, Orwell incorporà al llibre dos apèndixs on reflexiona sobre algunes qüestions com els fets de maig de 1937 i la seva transcendència política i molt especialment sobre el paper dels comunistes durant la guerra civil, a qui acusa de ser els vertaders agents contra-revolucionaris.

Sens dubte, Homentage a Catalunya és una obra molt interessant per obtenir una visió de la guerra civil i la situació a Catalunya durant el període sense passar pel sedàs dels historiadors. És una reflexió en brut, feta quan encara la sort de la guerra era incerta, que parteix de l’experiència directa del seu autor, un apassionat idealista que tant en el camp de batalla com en el camps de les lletres s’esforçà per combatre el feixisme i el totalitarisme stalinista.

dijous, 21 de febrer de 2019

“El gos de terracota”, Andrea Camilleri

Il cane di terracotta
Andrea Camilleri, 1996
Traducció al català de Pau Vidal
Edicions 62, 272 pàgines 

El comissari Montalbano descobreix per accidents una important trama de tràfic d’armes i al mateix temps el que sembla ser un enigma formidable: els cadàvers despullats de dues persones abraçades enmig del que sembla una disposició simbòlica d’un seguit d’elements. Atret per la resolució d’aquest misteri, deixarà en mans els afers més ordinaris del crim organitzat per emprendre una investigació que el durà varies dècades cap al passat per descobrir una historia d’amor i de crueltat.

La segona entrega de la sèrie del comissari Montalbano es desdobla en dues investigacions que s’originen en el mateix lloc però de forma divergwnt. Per una banda, les activitats delictives del crim organitzat, implicat en aquest cas en el tràfic d’armes, i per altra en el que sembla ser un crim antic en el qual la simbologia hi juga un paper molt destacat. Serà aquesta segona la que cridi més l’atenció del comissari, que farà mans i mànigues per intentar esbrinar què hi ha darrera la troballa dels cadàvers, encara que per fer-ho hagi de remuntar-se als nus més foscos de la nació italiana, l’època de la segona guerra mundial i la invasió nord-americana de Sicilia, per descobrir una tràgica història d’amor. 

Es tracta d’una novel·la interessant, amb una investigació una mica diferent. El ritme narratiu és àgil encara que de vegades li manca una mica de intensitat en tractar dels temes de l’època del desembarcament aliat a Sicília. El conjunt és una mica decebedor en relació a la primera novel·la de la sèrie.

dijous, 14 de febrer de 2019

“Camille”, Pierre Lemaitre

Sacrifices
Pierre Lemaitre, 2012
Traducció al castellà de Juan Carlos Durán Romero
Alfaguara, 320 pàgines

Camille Verhoeven afronta una situació extraordinàriament complexa a nivell personal i professional: fer-se càrrec de la investigació de la brutal agressió que la seva parella, Anne Forestier, acaba de rebre en el transcurs d’un robatori tremendament violent. Aquesta situació el posa en una posició delicada, atès que no pot admetre la seva relació amb la víctima perquè això suposaria perdre el cas, mentre que la seva tasca protectora li exigeix uns recursos que no pot utilitzar. Així, Camille Verhoeven acabarà transgredint totes les normes al voltant de la seva feina mogut pels seus sentiments. Tanmateix, de mica en mica s’adonarà que hi ha coses que se li escapen i es veurà forçat a assumir decisions irreversibles que l’afectarà com a individu i com a policia.

La darrera entrega de la sèrie dedicada per Pierre Lemaitre al peculiar comandant de la Policía Nacional francesa Camille Verhoeven és una lluita trepidant d’un home per salvar la seva estimada de qui la vol assassinar. És una narració per moments frenètica en la que veim com es desplega el Verhoeven més dir i implacable en la seva recerca de culpables i el més vulnerable per la seva relació amb Anne Forestier, la primera dona amb qui ja estat capaç d’establir una relació després del tràgic final de la seva història d’amor amb Irène. Constitueix una narració brillant, molt en consonància amb la resta de novel·les de la sèrie.

Possiblement, Pierre Lemaitre és una dels millors novel·listes francesos del moment. Si amb Ens veurem allà dalt era capaç d’oferir una retrat extraordinari d’una època molt concreta de França, la primera postguerra mundial, cal destacar que el seu mèrit con a narrador noir no és menor. De fet, amb el cicle de novel·les dedicades a Camille Verhoeven, ha creat una dels universos literaris més sòlids del gènere i sobretot a un dels personatges més singulars, un detectiu de metre quaranta, intel·ligent, retratista, sensible i emocional que es mou en un mar de desgràcia que amenaça amb endur-se’l cap al fons. A més, en cada una de les novel·les té la mestria de recrear ambients diferents, perfils humans diferents i emocions diferents, que pen afegitó condueix amb un sentit del ritme narratiu espectacular.

Podríem dir que aquesta és la millor novel·la verhoeviana de Lemaitre, però segurament mentiríem, ja que cada una d’elles amb la seva particularitat és igual de valuosa que la resta. Una gran novel·la i una gran sèrie de novel·les.

dijous, 7 de febrer de 2019

“Rosy & John”, Pierre Lemaitre

Les grands moyens
Pierre Lemaitre, 2011
Traducció al castellà de Juan Carlos Durán Romero
Debolsillo, 176 pàgines 

Una bomba esclata en un carrer de París i l’autor confessa admet el seu crim. Demanda al comandant Camille Verhoeven per explicar el seu pla, que consisteix en fer esclatar una bomba en distints indrets durant ser dies si la policia no s’avé a alliberar la seva mare de captiveri. El que descobrirà Verhoeven és una sòrdida relació mare-fill a l’entorn de la qual s’han esdevingut diverses mortsen circumstàncies estranyes.

Rosy & John és la tercera novel·la protagonitzada pel particular comandant de la Policía Nacional francesa Camille Verhoeven. Després d’enfrontar-se a un brutal assassí en sèrie i a una assassina que a l’hora és victima, es troba immers en una investigació particular que tendrà un final completament inesperat.

Per comprendre l’estructura narrativa d’aquesta obra, hem de considerar que originalment es tractava d’un fulletó, un encàrrec que Lemaitre acceptà i que l’obligà a redactar capítols molt breus (que es poguessin llegir entre dues aturades de metro). Així, tot i que Lemaitre modificà aquesta estructura, el resultat és una narració frenètica de fets que es desenvolupen en poques hores. 

Una obra tremendament atractiva i interessant.

dijous, 31 de gener de 2019

“Los gritos del pasado”, Camilla Läckberg

Predikanten
Camilla Läckberg, 2004
Traducció al castellà de Carmen Montes Cano
Maeva, 424 pàgines 

Un matí d’estiu, un nin troba el cadàver d’una jove que amaga una macabra sorpresa: dos esquelets corresponents a dues joves assassinades més de vint anys abans. L’autòpsia dels tres cadàvers demostra que les tres moriren de la mateixa manera, després d’haver estat brutalment torturades durant dies. Enmig d’una onada de calor inusual a Suècia i sense poder comptar amb l’ajuda d’una embarassadíssima Erica Falck, Patrick Hedström es veurà al capdavant d’una investigació que posarà a prova les seves capacitats com a investigador per mirar de lligar fets distanciats entre sí per dues dècades.

Aquesta segona entrega de la sèrie planteja una situació molt difícil a nivell policial, amb crims separats per un interval de més de vint anys. Aquesta part de la narració resulta interessant perquè és desconcertant tant la naturalesa dels fets com la personalitat de molts dels implicats en la investigació. Tanmateix, aquesta part de la novel·la de to greu, es combina amb les vicissituds domèstiques de la família formada per Erica i Patrick, que han d’enfrontar-se a tot un seguit de familiars poca-soltes que intenten gaudir de les bondats de la vida a la platja a costa del benestar de la família. Un tercer element que enriqueix són les breus reflexions de les víctimes en el atroç captiveri. 

Una novel·la de nou ben construïda i que resulta molt entretinguda.

dijous, 24 de gener de 2019

“La princesa de gel”, Camilla Läckberg

Isprinsessan
Camilla Läckberg, 2002
Traducció al català de Meritxell Pucurull
Àmsterdam, 368 pàgines 

La mort d’Anna Winjker a la petita localitat costanera de Fjällbacka trenca l’habitual tranquilitat hivernal. Erica Falck, qui en la seva infància i joventut va ser la millor amiga de la difunta, rep l’encàrrec dw la família de fer un panegíric, per la qual cosa es posarà a investigar no tan sols la vida d’Anna sinó sobretot les circumstàncies de la seva mort, ja que la hipòtesi del suïcidi no li acaba de fer el pes. Això la portarà a reprendre el contacte amb un altre dels amics de la infancia, el policia Patrick Hedström, amb qui no només col·laborarà professionalment...

En aquest llibre es planteja tot l’univers literari que serà escenari de la sèrie de novel·les Els crims de Fjallbacka. Aixípresenta a la parella protagonista, així com també a tot el personal de la comissaria de Tanumshede, la germana d’Erica i la pròpia vila de Fjallbacka

La princesa de gel va ser el debut literari d’una de les reines de la literatura negra escandinava, Camilla Läckberg. En aquesta obra planteja la resolució d’una mort que s’ha volgut fer passar per suïcidi, amb una investigació que acabarà per treure a la llum no pocs fantasmes de diverses famílies del poble. L’estil utilitzat és un estil àgil i molt ben travat, amb un ritme fàcil de seguir. Cal dir que a nivell argumental els girs que utilitza l’autora estan ben treballats i resulten vertaderament sorprenents, i fan d’aqueta lectura una experiència molt entretinguda i recomanable.