dijous, 22 de gener de 2015

"La veritat sobre el cas Harry Quebert", Joël Dicker

La vérité sur l'affaire Harry Quebert
Joël Dicker, 2012
Traducció d'Imma Falcó
La Campana, 688 pàgines

Aurora, New Hampshire, 2008. En el jardí de Goose Cove, residència de la gran eminència de les lletres americanes Harry Quebert, apareix enterrat el cadàver de Nola Kellergan, desapareguda el 30 d'agost de 1975 amb tan sols 15 anys. En el transcurs de l'interrogatori, Quebert admet haver mantingut una relació amb la noia que la seva obra mestra, Els orígens del mal, relata la seva història d'amor. Tot apunta a que va ser ell l'assassí. En assabentar-se'n, Marcus Goldman, estrella recent de la literatura en plena crisi creativa i deixeble de Quebert, es desplaça a la localitat amb la intenció de descobrir qui va ser realment l'assassí. Enmig d'una gran hostilitat generalitzada, amb l'única ajuda del sergent Gahalowood, Goldman anirà resseguint els fets que es varen esdevenir al llarg de l'estiu de 1975, i que no només impliquen Harry Quebert i Nola Kellergan, sinó també Tamara, Robert i Jenny Quinn; el reverend Kellergan, pare de Nola; Travis Dawn i l'intendent Pratt, agents de la policia local a l'època; Elijah Stern, magnat local, i Luther Caleb, el seu xòfer. Una autèntica constel·lació de relacions socials que assoleix un índex de complexitat inusitat, ja que ningú coneix la realitat completa dels fets, de forma que Goldman l'ha de compondre com qui dóna forma a un mosaic, unint centenars de petites tessel·les fins a configurar una imatge precisa.

Aquesta novel·la està centrada argumentalment en la investigació de la mort de la Nola Kellergan i les circumstàncies en que aquesta es va produir. Tanmateix, va una mica més enllà i ens presenta també una aproximació a la relació mestre-deixeble, que s'acaba convertint en una mena de relació paternofilial que és el vertader motor de la història, la lluita d'un fill per exculpar un pare. Té quelcom també de sociològic, en la descripció del poble d'Aurora i les dinàmiques admiració-odi que s'estableixen a l'entorn de l'escriptor un cop es descobreix la relació entre ell i l'adolescent Nola Kellergan. Un altre aspecte en el qual es posa esment és el món editorial, que es retratat de forma força crua en la persona de Barnaski, editor de Goldman, a qui només li interessen els milions i no la literatura.

La veritat sobre el cas Harry Quebert és una novel·la magnètica, ja que el que en aparença és una investigació policial clàssica s'acaba convertint en una muntanya russa de veritats que es superposen unes a les altres sense que es pugui saber quina és la realitat dels fets i de quina manera poden encaixar fets en aparença contradictoris. Estilísticament és un obra atractiva, ja que combina fragment en que pren la veu el narrador omniscient amb altres relats en primera persona de Marcus Goldman. A més, l'autor ens porta a moure'ns pel temps, des de 1975 a 2008 passant per 1998, quan se'ns relata l'inici de la relació entre Quebert i Goldman.

Ha estat qualificada per alguns crítics com una peça de literatura mentidera, però La veritat sobre el cas Harry Quebert m'ha semblat una bona novel·la, molt entretenguda i amb l'al·licient afegit dels múltiples canvis de rumb que experimenta la investigació a mesura que es coneixen nous aspectes. La principal nota discordant crec que és el personatge de la mare de Marcus Goldman, que representa el contrapunt còmic però que està completament fora de lloc, en la meva opinió. Bona lectura.

dijous, 15 de gener de 2015

"Ens veurem allà dalt", Pierre Lemaître

Au revoir là-haut
Pierre Lemaître, 2013
Traducció d'Albert Pejó
Bromera, 480 pàgines

Front occidental, novembre de 1918. A pocs dies de signar-se l'armistici que posaria final a la I guerra mundial, el tinent Henri D'Aulnay-Pradelle veu que la guerra s'acaba sense que ell hagi pogut fer cap acció heroica que li permeti a ell i al seu antic llinatge nobiliari vingut a menys assolir la fama i restaurar el seu esplendor. Per això força un atac sobre una insignificant posició alemanya, en el transcurs del qual quedarà lligat el destí dels soldats Albert Maillard i Édouard Pericourt. Es faran companys inseparables, i la seva amistat els portarà a compartir les misèries en temps de postguerra; Albert sense feina i amb seqüeles físiques i Édouard terriblement mutilat. Decebuts pel tracte que França dispensa als seus herois emprendran un pla forassenyat per sortir de la misèria. Mentrestant, D'Aulnay-Pradelle també intentarà fer la seva fortuna per mitjans poc ortodoxos.

Ens veurem allà dalt s'acosta a la temàtica de la I guerra mundial des d'una perspectiva una mica diferent a la que han optat altres obres com 14, de Jean Echenoz. Lemaître es fixa no tant en la pròpia guerra, que tanmateix queda descrita com un funest joc absurd, sinó en el panorama que va quedar després del conflicte, la forma en que les víctimes del conflicte, la carn de canó enviada a passar els seus millors anys a les fronteres, varen reintegrar-se a la vida civil, portant les terribles seqüeles tant en els seus cossos com en els seus esperits. I també reflecteix com, després d'una catàstrofe nacional, hi ha qui intenta treure profit de la desgràcia i enriquir-se, encara que sigui trepitjant la dignitat de les víctimes. En aquest sentit, la història de D'Aulnay-Pradelle per una banda i d'Albert i Édouard per l'altra resulta paradoxalment paral·lela, un recerca de la fortuna amb mitjans poc lícits, que tanmateix acabarà de forma diametralment oposada.

Escrita en un estil vibrant, és una novel·la guanyadora del premi Goncourt de 2013, el més prestigiós de la literatura francesa. És una excel·lent aproximació a la França de postguerra. Una obra imprescindible.