dijous, 19 de juliol de 2018

“Mariona”, Pilar Rahola

Mariona
Pilar Rahola, 2014
RBA, 224 pàgines 

Na Mariona és una dona del barri de Gràcia que Marta els fets de la seva vida des de la dècada de 1820 i fins al 1870. És una època convulsa per Barcelona i per tot Catalunya, i són aquests fets, sovint de dramàtiques conseqüències, els que emmarquen la vida de la protagonista d’aquest relat. Així, Mariona, mentre es fa gran, es casa, i té fills i nets, ens narra la història del seu país a peu de carrer, des de la perspectiva de qui en primer terme accepta la noció d’Ordre dels poderosos i de mica en mica entén la legitimitat i fins i tot la necessitat de les protestes cíviques que protagonitza el poble baix.

Mariona constitueix una narració que està a més fe mig camí entre la novel·la i l’obra de divulgació històrica, i dic que està a més de mig camí perquè en realitats són els fets històrics els que s’erigeixen en vertaders protagonistes d’aquesta obra. De fet, tant és així que costa perfilar d’una manera exacta com és la Mariona Caurich, ja que la majoria de vegades els seus monòlegs interiors no són més que remembrances d’èpoques passades que l’afectaren d’una o altra manera. Podríem dir que és una dona de caràcter però innocent en el fons, que de mica en mica en mica obre els ulls a la realitat que l’envolta, tant a nivell personal -el desencís cap al seu marit- com a nivell social o polític -la necessitat de revoltar-se per reclamar una societat més justa-. Més enllà d’això, la suposada protagonista de la història queda com a desdibuixada, com un simple pretext per parlar del vertader motor de la narració: la història de Catalunya en el segle XIX.

Sens dubte, és la història social i política la vertadera protagonista de la narració, el seu personatge central. I és que a través de la visió de Mariona, Pilar Rahola ens vol acostar a uns fets històrics convulsos, tals com els bombardejos de Barcelona per part, entre altres, d’Espartero i Prim, les guerres carlines o el Sexenni Democràtic. Ho fa des del punt de vista de la seva afectació sobre el poble, que perd els fills a les guerres i les cases a causa dels bombardejos, que es veu violentat per les autoritats que diuen voler pacificar la situació. Per altra banda, també testimonia moviments socials diversos, com el ludisme, el catalanisme polític, el republicanisme o la maçoneria amb una visió molt a peu de carrer.

La narració és força àgil, l’estil narratiu fa que a pesar de la gran profusió de dades i de fets històrics que desfilen per les escasses 200 pàgines de la novel·la, aquesta no es faci gens pesada ni monòtona. Pens que com a novel·la es queda un poc a mitges, però el resultat és força interessant.

dimecres, 4 de juliol de 2018

“Fariña”, Nacho Carrereto

Fariña
Nacho Carretero, 2015
Libros del KO, 358 pàgines

Fariña és, ni més ni manco, la història de com Galícia es va convertir, al llarg del segle XX en un lloc privilegiat per al contraban i molt especialment en la porta d’entrada de la major part de la cocaïna que es consumeix a Europa. Aquesta investigació inclou una introducció històrica, que posa l’èmfasi en com la misèria de la postguerra civil espanyola va fer que florís un immens contraban de tot tipus de mercaderies amb Portugal -des de medecines fins a ferralla-, i que a partir d’aquesta pràctica se’n derivaren altres de molt menys socials. És amb el tabac que Galícia veu com agafen força els grans clans de contrabandistes gallecs, discrets i desconfiats fins a l’extrem a pesar de menjar fortunes absolutament astronòmiques: els Charlines, Sito Miñanco, Laureano Oubiña, Marcial Dorado, Os Lulús i un llarg etcètera. Amb aquestes xarxes ja ben desenvolupades, el pas al tràfic de cocaïna va ser relativament senzill: tenien els coneixements i la infrastructura per convertir-se en els transportistes dels càrtels colombians com el de Medellín. Així, es fa un repàs històric d’aquestes etapes i també dels intents per posar-hi fre, molt especialment a través de macrooperatius com l’operació Nécora que encapçalà Baltasar Garzón.

Més enllà d’això, es parla també amb deteniment dels grans clans i noms propis d’aquest pràctica, encara ben viva a Galícia, per tenir-ne una caracterització que en la majoria de casos desmenteix els tòpics pel·lículers com el de Pablo Escobar. En general, se’ls dibuixa com a persones desconfiades fins a l’extrem, poc donats a fer ús d’una violència desfermada i que de portes a fora porten una vida en aparença normal, mentre que les seves cases són vertaders palaus.

També és molt interessant quan es parla de la reacció ciutadana en contra dels narcotraficants, quan la droga havia fet vertaders estralls a la regió de les Rías Baixas i es parlava en molts casos d’una generació perduda per culpa de la droga. És interessant constatar que la qüestió del contraban de tabac no era mal vista, ja que el producte en sí era legal i ocupava a molta de gent, però quan la droga començà a matar, la societat començà a reaccionar, de forma tímida però contundent. 

De la mateixa manera, és notable la implicació de molts d’aquests contrabandistes i narcotraficants amb els partits polítics, molt especialment amb AP, relació que en la majoria dels casos està demostrada documentalment. Per aquí es per on va venir la demanda de l’exbatlle popular Bea Gondar i el segrest del llibre, que no va fer sinó catapultar-lo com a best seller fins que els llibres es retiraren de la circulació. Veurem com acaba el procés judicial.

Un llibre molt interessant, que ens mostra com sorgí tot aquest món a Galícia. És com una història del tràfic il·lícit a Galícia. Per moments et fa pensar en Gomorra de Saviano per l’agilitat i el bon ritme de la narració , però li falta la profunditat de qui ho ha vist tot des de dins. Amb tot, molt recomanable.