dijous, 21 de juny de 2018

“Patria”, Fernando Aramburu

Patria
Fernando Aramburu, 2016
Tusquets, 648 pàgines 

El dia en que ETA anuncia el cessament de la lluita armada, Bittori decideix que és el moment de tornar al seu poble, lloc del qual va haver de fugir per l’assassinat del seu espòs després d’una intensa campanya en contra seva per part de l’entorn terrorista. A partir d’aquesta decisió, l’estabilitat de la vida al poble canviarà i tots els relacionats amb víctima i botxins hauran de confrontar el seu passat.

Patria és la història de dues famílies, el seu distanciament i el seu retrobament. Són dues famílies encapçalades per dues dones fortes. Per una banda, la família de Bittori i els seus dos fills, Nerea i Xabier. Són la vídua i els orfes del Txato, un empresari que a base d’esforç aixeca una empresa de transports i que viu normalment al poble fins que ETA el posa en el seu punt de mira. Per l’altra banda, la família de Miren, el seu espòs Joxian i els seus fills Arantxa, Joxe Mari i Gorka.  

Les dues famílies havien estat molt unides des de sempre, ja que el Txato i Joxian eren amics i sempre varen mantenir una bona relació, també les seves esposes i fills. Aquesta bona relació acaba quan comencen les amenaces terroristes, i és llavors quan se'ns mostra amb tota la seva profunditat el càncer que va suposar ETA per la societat basca: per  por de no ser  assenyalats ells també, de mica en mica Miren i Joxian deixen de tenir contacte amb el Txato i Bittori. D’una manera difícil de comprendre, tothom al poble estableix un cordó sanitari al seu voltant. És una doble victimització totalment incomprensible fora del lloc. Anys després, amb Joxe Mari a la presó, el retorn de Bittori serà rebut com una amenaça de trencar la convivència del poble. Però l’argument va més enllà, i ens permet conèixer la vida de tots els protagonistes des d’abans de l’atemptat i fins al moment actual de la novel·la, de manera que es configura un paisatge humà d’allò més divers i amb el denominador comú de ser vides marcades per la lluita armada i els seus efectes.

Una de les vides més interessants és la de Joxe Mari, perquè a través d’ella podem observar la manera en la que milers de joves es deixaren seduir per la crida a a lluitar per la patria i totes les dificultats per les que varen haver de passar. A través d’ell, constatem el desig assassí i com aquest, després d’anys de presó es va evaporant, sobretot quan s’adona de tot el que ha perdut: la seva joventut.

Una de les coses que més valor dóna a aquesta novel·la és que de la mateixa manera que exposa de forma crua la manca de sentit de la lluita armada per part d'ETA, també posa de manifest el joc brut per part de l'estat, en especial el fet que es recorre  de manera sistemàtica a la pràctica de la tortura per tal d'aconseguir informació dels acusats. També s'esmenta, encara que molt més de passada, l'actuació del grup terrorista format per l'estat, els GAL. Crec que sense aquests elements el valor d'aquesta obra com a testimoni seria molt menor, i que d'aquesta manera esdevé una crònica ben ponderada d'una època molt dura pel país basc.

Crec que és una gran, potser de les millors novel·les en castellà del segle XIX.

dijous, 14 de juny de 2018

“Réquiem por un campesino español”, Ramón J. Sénder

Réquiem por un campesino español
Ramón J. Sender, 1953
El País, 138 pàgines 

Acabada la guerra civil, mossèn Millán es prepara a la sagristia per a celebrar una missa de rèquiem que ningú li ha encomanat. La família no hi assistirà per temor, i els únics assistents seran aquells que de forma més o manco directa causaren la mort del recordat, els cacics del poble. El difunt és un jove d’esquerres, Paco el del Molino, i mossèn Millán recorda tota la seva vida profundament commogut pels sentiments de culpabilitat que el rosseguen per dins. I d’aquesta manera és com coneixem la vida de Paco, que possiblement era com la vida de tants altres espanyols que visqueren en la seva època. Era un nin espavilat que de mot jove demostrà una inusual preocupació per allò que avui en diríem la justícia social, en veure com certes persones de la vil·la vivien de forma miserable en coves. En la joventut les circumstàncies polítiques el posaren en disposició d’entrar en la política local i fer quelcom per lluitar contra les desigualtats. És així com entra en conflicte amb els poders fàctics, i quan els falangistes es fan amb el control de la situació dicten la seva sentència de mort, en la qual mossèn Millán en va ser un instrument facilitador.

Ramón J. Sender va escriure aquesta novel·la a l’exili a Mèxic, ja que havia hagut de fugir del país per no caure víctima de la barbàrie franquista com a conseqüència de la seva militància esquerrana i la seva participació en la lluita armada. El que fa amb Réquiem por un campesino español és construir un relat-tipus del que va suposar la imposició del franquisme a partir de 1936, amb una narració molt senzilla. Aquesta senzillesa narrativa, lluny de ser un defecte, és una virtut, ja que fa que la història llueixi, resplendeixi, sense quedar tapada rere una estructura complexa. I pens que aquesta era la intenció de l’autor, mostrar de forma crua i senzilla que un bon home, preocupat pel benestar dels seus congèneres i sense cap delicte a la seva esquena, acaba vilment assassinat per aquells que diuen representar “l’ordre”. 

Evidentment, aquesta narració va més enllà dels fets concrets i se’n pot fer una lectura simbòlica. Així, Paco representa l’Espanya republicana que intenta lluitar per millorar les condicions de vida de les classes treballadores i acabar amb els antics privilegis que donaven lloc a les desigualtats; els cacics del poble representen a les forces conservadores, disposades a qualsevol cosa per evitar perdre el poder; mossèn Millán representa el paper de l’església, que defensa la resignació davant la misèria i no fa res -més bé el contrari- per evitar els assassinats de persones innocents.

Una novel·la imprescindible per entendre el segle XX espanyol.

Fotograma de l'adaptació cinematogràfica de l'obra, dirigida per Francesc Betriu (1985). A la imatge, Antonio Ferrandis en el paper de mossèn Millán. Antonio Banderas fou Paco.

dijous, 7 de juny de 2018

“L’ordre del dia”, Éric Vuillard

L’Ordre du jour
Éric Vuillard, 2017
Edicions 62, 144 pàgines 

Alemanya, 1938. El nazisme ha decidit emprendre l’Anschluss, la política d’expansió territorial que acabarà per ser la causa de la II Guerra Mundial. El seu primer objectiu és l’annexió d’Àustria, i per tal d’aconseguir-ho, Hitler i els capitosts nazis recorren tot un seguit d’estratègies que no tenen gaire a veure en el que ens ve al cap quan pensam en la diplomàcia. La narració ens mostra aquest procés i algunes de les seves conseqüències. 

L’ordre del dia, guanyadora del premi Goncourt de 2017, és una novel·la singular. En primer lloc perquè té més a veure amb un assaig que amb una narració, i en segon perquè posa el focus en la història darrere la Història. Ens explica com es gesta la incorporació d’Àustria amb els amenaces del Führer al canceller austríac Schuschnigg; com von Ribbentropp s’aprofita de l’exagerada cortesia britànica per fer perdre a Chamberlain unes hores importants quan comença la invasió; com els tancs alemanys queden embussats per manca de previsió mentre en moltes vil·les austríaques les noietes esperen ansioses als alemanys. Vist així, seria un simple anecdotari, però Vuillard posa el focus també en un altre punt: la col·laboració de les empreses tant en l’auge del nazisme com en l’aprofitament de mà d’obra esclava jueva. Així, reprodueix una reunió de Göring i Hiler amb les grans fortunes per recaptar fons pel partit i fa un repàs de totes la que se’n beneficiarien i que encara avui són empreses capdavanteres, com a recordatori que el gran capital i els principis ètics i morals són realitats sovint incompatibles. 

Però crec que la vertadera ànima del llibre és posar de manifest la manera en que el nazisme va trasbalsar per sempre la vida de milions de persones. I ho fa d’una manera que és vertaderament colpidora: recordant com en la dies posteriors a la triomfal entrada dels nazis a Viena, es donà un degoteig incessant de suïcidis, tants que fins i tot la premsa deixà d’informar-ne. Vegeu aquí un passatge on l’autor aporta la seva reflexió al respecte:

Fins i tot n'hi va haver prou que els ho diguessin, que ho endevinessin, que ho calculessin, que ho imaginessin abans fins i tot que passés. N'hi va haver prou que miressin com somreia la gent per saber-ho. I tant és que aquell mati Helene hagués vist o no, entre la gentada cridanera, els jueus ajupits, de quatre grapes, obligats a netejar les voreres sota les mirades divertides dels vianants. Tant és que hagués assistit o no a aquelles escenes repugnants en què se'ls feia pasturar herba. La seva mort tradueix només el que ella va sentir, la gran desgràcia, la realitat espantosa, el seu fastic per un món que va veure desplegar-se en la seva nuesa assassina. Perquè en el fons, el crim ja era allà, en les banderoles, en els somriures de les noies, en tota aquella primavera pervertida. I fins en els somriures, en aquell fervor desfermat, Helene Kuhner devia sentir l'odi i el delit. Devia entreveure -en un èxtasi terrorífic- darrere d'aquells milers de siluetes, de rostres, milions de forçats. I va endevinar, darrere la joia esgarrifosa, la pedrera de granit de Mauthausen. I llavors, es va veure morir. En el somriure de les noies de Viena, el 12 de març de 1938, enmig dels crits de la multitud, en l'olor fresca dels miosotis, en el cor d'aquella alegria estranya, de tot aquell fervor, devia sentir una pena ben negra.

Una obra breu però fascinant.