dimarts, 9 de juny de 2015

"El perfum", Patrick Süskind

Das Parfum
Patrick Süskind, 1985
Traducció de Jordi Van Campen Obiols
Columna, 224 pàgines

Jean-Baptiste Grenouille va néixer enmig del mercat més pudent de París, donat per mort per la seva pròpia mare. Tanmateix, era un nin força peculiar, marcat per dues característiques completament contraposades: un olfacte prodigiós, tan desenvolupat que li permet generar un mapa mental exacte de tot el que l'envolta, i una absència total d'olor corporal. És capaç de sobreviure a una infantesa mancada per complet del més elemental afecte gràcies a la seva capacitat per abstreure's de tot el que l'envolta fins que acaba treballant en una de les tasques més infectes del seu moment, assaonador de pells. Ara bé, aquesta ocupació el farà topar amb la feina per la qual està predestinat: el treball de perfumer, que li permetrà crear els millors perfums de l'època, però no satisfer la seva gran ambició, dominar l'art de recrear de qualsevol objecte animat o inanimat. La recerca d'aquest domini el portarà a la cuna de la perfumeria francesa, la ciutat de Grasse.

Aquesta novel·la de Patrick Süskind s'atreveix a convertir en protagonista de la novel·la quelcom tan eteri i tan difícil de definir com és el perfum, l'olor de les coses, i ho fa a través d'un ésser de tràgica existència, com és Jean-Baptiste Grenouille, fill no desitjat d'una peixatera, nat en el lloc més pudent de París i que el seu primer crit a la recerca de vida condemna la seva mare a la mort. I és que Grenouille és un ésser excepcional, dotat del nas més fabulós i portador de la malastrugança, de la dissort per tots aquells que l'envolten. És aquesta també la història d'un assassí en sèrie, que mata sense sentir remordiments i amb la única intenció de convertir els flaires de les seves víctimes en quelcom material. Sens dubte, un plantejament original.

El perfum és una novel·la que gaudeix d'una estructura força clara, però que pel meu gust pateix d'un ritme lent i d'un llenguatge excessivament senzill. Per així dir-ho, li falta complexitat, pes, de forma que la sensació que m'ha quedat és que era un bona història a la que s'hauria pogut molt més suc. Així i tot, crec que és una bona novel·la, amb elements i plantejaments originals. No debades se la pot considerar un clàssic modern.

dimarts, 2 de juny de 2015

"Allegro ma non troppo", Carlo Maria Cipolla

Allegro ma non troppo
Carlo Maria Cipolla, 1988
Traducció de María Pons
Mondadori, 64 pàgines

Allegro ma non troppo és, ni més ni manco, que un divertimento, un aplec de dos assaigs que l'historiador econòmic italià Carlo Maria Cipolla (1922-2000) va escriure per pura diversió i va fer circular entre els seus cercles més propers. L'èxit que varen tenir el va moure a publicar-los força anys després, després d'haver-los revisat.

El primer assaig es titula “El papel de las especias (y de la pimienta en particular) en el desarrollo económico de la edad media”, i constitueix una paròdia total de determinats estudis econòmics que plantegen canvis extraordinaris en base a fets totalment secundaris. En aquest breu assaig, l'autor "demostra" com tot el procés històric medieval a partir de les croades es fonamenta en l'apetit libidinós d'un eremita ansiós d'espècies. S'ha de reconèixer que més enllà de l'absurditat del plantejament de fons, la concatenació d'esdeveniments que planteja està molt ben travada i fins i tot podria induir a més d'un lector poc coneixedor del tema a donar-li validesa científica.


El segon assaig, “Las leyes fundamentales de la estupidez humana”, es basa un intent de classificar els estúpids del món a partir d'un sistema d'eixos de consciència i intencionalitat que resulta del tot hilarant, encara que en el seu conjunt el resultat de l'estudi no sigui tan absurd com podria semblar.

En definitiva, una lectura intel·ligent i molt entretinguda.

Carlo Maria Cipolla (1922-2000)