dilluns, 30 de gener de 2017

"Setembre, octubre i novembre", Joan Miquel Oliver

Setembre, octubre i novembre
Joan Miquel Oliver, 2014
L'altra editorial, 312 pàgines

Joan Miquel Oliver s'embarca en la tasca d'escriure la biografia del manacorí Miquel Riera, inventor i popularitzador d'una modalitat d'escalada anomenada psicobloc, que consisteix en escalar vies de roca sobre el mar sense res més que les pròpies mans. Per dur a terme la tasca de recopilar informació, es fixa un termini de tres mesos, d'aquí el nom del llibre. En aquests tres mesos, a través dels apunts que diàriament va confegint, coneixem al particular Miquel Riera i algunes de les seves vivències més hilarants. Però Oliver va molt més enllà i en realitat ens ofereix una finestra a la seva pròpia vida, sobretot a la seva vessant com a creador i tot el que això comporta de relació amb un ampli ventall de persones. Així, flueixen records de la infantesa, trobades amb amics, la ciclosofia, la vida d'artista en les seves visites a Barcelona, etc.

Sense dubte és aquesta una obra realment molt particular. És difícil de qualificar, ja que no encaixa en la categoria de novel·la i en el camp de l'assaig tampoc hi té una clara cabuda. És una col·lecció d'apunts del propi autor, els fonaments del que hauria d'haver estat -suposadament- una biografia. És com si en lloc de l'edifici contempléssim els fonaments, només que tan ben fets que ens permeten concebre l'obra acabada. 

A nivell de l'estil, és fresc, espontani, planer, desenfadat... Es fa una lectura tan fàcil que podries passar molt de temps llegint sense cansar-te'n. Aquest és el mèrit principal d'aquest llibre, una lectura agradable, curiosa i interessant. Una rara avis que demostra el talent del seu autor.

Joan Miquel Oliver amb la seva obra (foto ACN)


divendres, 27 de gener de 2017

"Alex", Pierre Lemaitre

Alex
Pierre Lemaitre, 2011
Traducció al castellà d'Artur Jordà 
Alfaguara, 392 pàgines

Alex, una noia aparentment normal, és brutalment segrestada sense que cap testimoni pugui aportar alguna informació útil. Circumstancialment es fa càrrec de la investigació el comandant Verhoeven, que no se sent còmode amb la situació per les semblances que presenta amb el cas de la seva esposa Irène. La investigació sembla estancar-se en la manca de proves, fins que un petit detall porta la policia a descobrir qui és el raptor i sobretot què s'amaga darrere del cas. 

Alex és una novel·la estructurada en tres parts que l'autor magristralment, caracteritza d'una manera molt concreta. L'adjectiu que millor defineix la primera part és trepidant, ja que ens trobam amb una narració d'un ritme elevadíssim que contrasta la desesperada situació de la víctima amb els lents avanços de la investigació policial. En la segona part, hem de parlar de la sensació de incertesa i incredulitat, ja que el canvi de condició que experimenta la víctima resulta del tot desconcertant. La darrera part ens converteix en desorientats espectadors de la resolució del cas, és quan entenem el perquè de tot plegat.

La segona aparició literària de Camille Verhoeven és, amb totes les lletres, una obra mestra del gènere. El ritme trepidant que l'autor és capaç de generar en la primera part de la narració i molt especialment la forma en què fa oscil·lar la protagonista entre les condicions de víctima i botxí són dignes de figurar en qualsevol antologia del gènere policíac. A més, és també molt interessant el procés de reconstrucció personal i professional del comandant Verhoeven després de la traumàtica resolució del cas de la seva esposa.

Una novel·la imprescindible per tots els amants del gènere criminal i en general per als amants de la bona literatura.

dimecres, 25 de gener de 2017

"Irène", Pierre Lemaitre

Travail soigné
Pierre Lemaitre, 2006
Traducció al castellà de Juan Carlos Durán Romero
Alfaguara, 400 pàgines

El descobriment dun atroç crim a la perifèria de París posa en marxa una exhaustiva investigació que pren un tomb inesperat quan  es descobreix que està vinculat amb un altre crim igualment macabre. La desorientació policial arriba al seu màxim grau quan es coneix que en els dos crims s'han reproduït amb el màxim nivell de detall possible dos assassinats que apareixen en novel·les reconegudes del gènere policial. El comandant Camille Verhoeven serà qui haurà de dirigir la investigació al capdavant d'un heterogeni equip, que atesa la magnitud de l'obra criminal a la que s'enfronten no deixarà d'acumular recursos en una cursa contra rellotge en la que qui marca els temps és el propi assassí.

Podem dir  que Irène és una novel·la que es planteja d'una manera força desconcertant, tant per la seva pròpia línia argumental com pel fet que no tenim la certesa que la descripció dels fets que se'ns narren en la primera part correspongui a la investigació tai com aquesta es desenvolupa o a la visió que havia dissenyat el propi assassí. En qualsevol cas, es tracta d'una narració plena de ritme que alterna la trama de la investigació amb pinzellades sobre la vida personal del comandant Verhoeven, la qual cosa fa que la lectura sigui força més enriquidora des del punt de vista literari. També s'ha de destacar que constitueix la presentació en societat del personatge de Camille Verhoeven, un comandant de la policia nacional força particular pel seu metre i quaranta-cinc centímetres i capaç de fer front a qualsevol en defensa del seu punt de vista.

Irène resulta ser una bona novel·la policíaca, i és una mostra innegable del talent del seu autor, que es consagrà definitivament en el camp de la novel·la negra amb la segona entrega de la seva obra i es consagrà com un dels grans autors francesos quan guanyà el Goncourt amb l'esplèndida Ens veurem allà dalt, un retrat realista carregat de drama i petites dosis d'humor de la França de la primera postguerra mundial. Ara bé, l'obra que ens ocupa, tot i que funciona molt bé, no acaba d'estar del tot polida i és fins i tot previsible a partir de cert punt. En el seu favor s'ha de dir que és tot un homenatge al gènere policíac.

Una novel·la molt recomanable, ni que sigui per conèixer Camille Verhoeven.