dijous, 6 de desembre de 2018

“El otro lado del silencio”, Philip Kerr

The Other Side of Silence
Philip Kerr, 2016
Traducció al castellà d’Eduardo Iriarte Goñi
RBA, 352 pàgines 

Bernie Gunther treballa com a recepcionista a un hotel de luxe a la Riviera francesa. Després de diverses peripècies viscudes durant els primers anys de postguerra, al 1956 ja només li interessa viure sense complicacions. La seva única passió són les partides de bridge, i a través d’elles s’acabarà trobant un altre cop amb la seva antiga feina de detectiu. És convidat a la mansió de William Somerset Maugham, una de les grans figures de la literatura anglesa del segle XX amb el pretext del joc de cartes, però un cop allà Maugham li confia que és víctima de xantatge, i que el xantatgista és un vell conegut de Gunther. De mica en mica, la situació passa de ser un xantatge per motius personals a ser un xantatge per qüestions polítiques típiques de la guerra freda de conseqüències inesperades.

En aquesta entrega, Bernie Gunther es veu implicat de ple en una trama típica de la guerra freda, en un joc per crear o descartar sospites a l’entorn de suposats agents dobles entre Gran Bretanya i l’URSS. Tot plegat a partir de la figura de William Somerset Maugham, la seva homosexualitat i el seu passat com a espia britànic.

Aquesta entrega és una en les que el passat de Gunther en l’època nazi és menys present, encara que descobrim coses realment interessant, i potser per això és una de les que més fred m’han deixat fins ara. És una bona novel·la negra, però li manca una dosi major d’allò que caracteritza les novel·les de Bernie Gunther. És una mica decebedora, potser perquè l’anterior The Lady Of Zagreb era excel·lent i en la comparació ho surt perdent. Tanmateix resulta una bona novel·la.

dijous, 29 de novembre de 2018

“Heart of Darkness”, Joseph Conrad

Heart of Darkness
Joseph Conrad, 1899 (1902)
Amazon Classics, 90 pàgines 

Un vespre, a bord d’una embarcació amarrada en el Tàmesi en la qual treballa, el mariner Charlie Marlow rememora la seva estada en el Congo del rei Leopold i la seva trobada amb un dels agents encarregats d’aconseguir ivori, un tal Kurtz. El que recorda és un fresc exacte de la brutal situació en la que es vivia en el mal anomenat Estat Lliure de Congo. En primer lloc, s’adona de forma immediata de com s’abusa fins a l’extrem de la població indígena. En segon lloc, analitzar la brutalitat de viure en un entorn hostil pels europeus, com són les ribes del Congo, a causa de l’impacte de les malalties, l’aïllament, la malaltissa obsessió per ascendir en la companyia comercial a base d’acumular ivori, l’amenaça dels propis indígenes... En darrera instància, i ja en presencia de Kurtz, és conscient de la manera en que la vida en aquest entorn podia desdibuixar els límits morals fins arribar a cert punt de bogeria.

Heart of Darkness és una novel·la breu (o un conte llarg) que ha passat a la història de la literatura universal com una de les primeres denúncies de la pràctica colonial que tenia lloc al Congo del rei Leopold. És una critica directa de la situació d’abús absolut cap a la població indígena; Conrad descriu com els congolesos eren forçats a treballar, apallissats sense motius sòlids i deixats morir quan queien malalts o estaven moribunds pels abusos patits. És significativa la reflexió de Marlow en una conversa amb un dels caps de l’empresa comercial en el sentit que es tracta als negres segons convingui com a assalariats, esclaus o enemics. Un altre dels aspectes que exposa Conrad és l’espoli dels recursos del territori sense que hi hagi contrapartida en forma de “civilització”. El panorama descrit per Conrad, en bona part fruit de la seva pròpia estada al Congo, és un crit potent contra la barbàrie colonial.

Segurament el principal valor d’aquesta obra, considerada una de les més destacades del segle XX, és que es va escriure en el moment d’apogeu de la cursa imperialista, quan els principals estats europeus competien per tenir més i més territoris colonials. És una obra amb valor literari i també polític, que contribuí a enfortir la campanya de denúncia dels abusos comesos en els territoris que el rei Leopold II de Bèlgica posseïa als voltants del riu Congo, el major domini personal de tot el planeta en la seva època. Cal destacar que és possible fer una lectura de la novel·la en clau simbòlica, com s’explica en el següent enllaç de la Viquipèdia.

Una lectura molt recomanable, a pesar que en versió original pot ser difícil pel tipus de llenguatge emprat. 

dijous, 22 de novembre de 2018

“El fantasma del rey Leopoldo”, Adam Hochschild

King Leopold's Ghost: A Story of Greed, Terror and Heroism in Colonial Africa
Adam Hochschild, 2002
Traducció al castellà de José Luis Gil Aristu 
Editorial Península, 528 pàgines

Leopold II de Bèlgica era un monarca ambiciós que havia tengut la desgràcia de néixer hereu d’un dels trons més petits de l’Europa del segle XIX. O si més no així ho veia ell. Per això va posar els seus ulls en el continent africà, que li donava l’oportunitat d’aconseguir els amplis dominis i sobretot la immensa riquesa que ambicionava. Per tal de fer realitat aquesta idea, demostrà ser posseïdor d’una astúcia i intel·ligència poc comunes. De primer va enganyar Henry Morton Stanley, un dels més cèlebres exploradors del moment, per tal de que exploràs i establís tot un seguit de punts de control al llarg del riu Congo que quedaren sota el control de fet del rei belga. Aquestes bases serien l’inici del Congo de Leopold. Després, aconseguí elaborar una garbuix d’entitats benèfiques sota la seva protecció que li permeteren donar la falsa sensació de que era poc menys que un filàntrop preocupat per civilitzar la regió al llarg del rei Congo, fins que aconseguí que la conferència de Berlín de 1885 reconegués l’existència de l’Estat Lliure del Congo. A partir d’aquí, inicià una explotació dels recursos naturals del territori que mereix ser recordada con un dels majors actes de lesa humanitat comesos en la història, per bé que sigui una situació anàloga a la de les altres colònies de l’Àfrica subsahariana.
El que es creà al Congo va ser una explotació de tots els recursos disponibles que va incloure un acte ja de per sí ignominiós, com fou l’apropiació de totes les terres “buides” del Congo per part del colonitzador, sense considerar el valor econòmic que aquestes suposades “terres buides” tenien pels pobles indígenes (pastures, camps de cultiu no permanents, obtenció de recursos minerals, etc.). El recurs a la mà d’obra forçada va ser continuat durant tota l’època de l’Estat Lliure del Congo. La població era obligada a treballar com a portejadors, membres de la policia colonial i també en la recol·lecció de la principal producció de la zona, el cautxú. Més tard també en les mines. Per aconseguir-ho, les autoritats belgues propiciaren pràctiques abominables com el segrest de dones i infants per garantir el retorn dels homes o fins i tot les mutilacions. Els càstigs corporals, sobretot els assots amb la chicotte, una espècie de fuet de pell de rinoceront que solia tenir conseqüències fatals, eren extraordinàriament habituals. Una altra practica ominosa era la de tallar mans i peus, de vegades per demostrar que s’havia mort a individus contraris a la dominació i d’altres com a escarment per la manca de rendiment en el treball. A més a més, la sensació d’impunitat dels agents belgues afavorí tot tipus de pràctiques horripilants, com la d’individus que decoraven la seva cabana amb caps d’indígenes. Tot plegat per fer de Leopold II un dels personatges més absurdament rics de la seva època.

Tanmateix, aquestes actuacions despertaren les veus crítiques de certs personatges que acabarien fent de Leopold poc menys que un monstre a ulls de l’opinió publica britànica i nord-americana. Gent com el missioner George Washington Williams foren dels primers en advertir de les atrocitats comeses pels subordinats de Leopold, però va ser l’actuació combinada del diplomàtic Roger Casement i de l’activista E. D. Morel la que posà el focus sobre l’actuació leopoldiana al Congo. A través de l’Associació per a la reforma del Congo mobilitzaren a milers de persones, mitjans de comunicació i polítics per aconseguir que les coses canviessin al Congo, cosa que van aconseguir quan el 1908 Leopold es va veure forçat a cedir -adequadament remunerat- el seu domini personal a l’estat belga. Aquests homes encarnen una lluita pels drets humans que tenia el precedent en la lluita per l’abolició de l’esclavitud i que entronca amb els moviments d’entitats actuals com Amnistia Internacional. Una de les entitats implicades en aquesta lluita és l’actual Anti Slavery International, la ONG de drets humans més antiga del món.

Aquesta és la fosca història que Adam Hochschild relata a El fantasma del rey Leopoldo, un relat que deixa un balanç ben poc agradable. Per una banda, les estimacions sobre la mortalitat ocasionada pel domini de Leopold, segons diversos experts, calculen que morí el 50% de la població, una població que en el primer recompte dels anys vint era de deu milions de persones; la xifra total de víctimes hauria estat de deu milions d’homes, dones i nens. Aquesta gent morí assassinada, extenuada pel treball forçat, d’inanició en haver de treballar en el cautxú i també per l’inevitable xoc biològic. Per altra banda, el llegat colonial no s’ha superat encara avui, atès que el Congo independent va patir les manipulacions occidentals que portaren Mobutu al poder i el país a una ruïna que paralitzà del tot els escassos serveis públics dels que disposava el país.

Aquesta història espantosa és la que Hochschild recupera, per demostrar-nos, amb un estil amè i ben documentat, que potser al club de Hitler, Stalin, Pol Pot... caldria afegir-hi Leopold II de Bèlgica, que a més té l’agravant de no actuar mogut per cap ideologia, només per pura cobdícia. 

dimarts, 9 d’octubre de 2018

“Dos taüts negres i dos de blancs”, Pep Coll

Dos taüts negres i dos de blancs
Pep Coll, 2013
Proa, 440 pàgines 

Una parella de masovers i les seves dues filles apareixen brutalment assassinats a la seva masia de Carreu, al Pallars, prop de La Pobla de Segur, el 1943. S'obre una investigació que molt aviat es demostra més encaminada a tapar la realitat que a esclarir-la, de forma que al cap de poc temps els sospitosos queden en llibertat i el crim resta impune, encara que la seva autoria sigui gairebé de domini públic. 

Basada en fets reals, aquest novel·la de no ficció, en el més pur estil de A sang freda de Truman Capote o Tor, tretze cases i tres morts de Carles Porta, intenta reconstruir les circumstàncies en les que va tenir lloc l'esfereïdor succés, i ho fa d'una forma molt original: a través de les històries d'un grapat de personatges que guarden relació directa o indirecta amb els fets. D'aquesta manera, i com si d'un mosaic es tractàs, coneixem la tràgica història d'un assassinat comès per pura enveja i que gràcies a la corrupció i a la ineficàcia inherents al règim franquista de l'època, quedarà impune per complet.

Dos taüts negres i dos de blancs constitueix, per una banda, el retrat del final d'una època en una zona rural del Pirineu català, que de mica en mica deixa de ser atractiva des del punt de vista de les comunicacions, del clima i de les formes de vida tradicionals. Per altra banda, és el retrat de la crueltat dels darrers dies de guerra, en plena retirada dels republicans cap a França, i de l'arbitrarietat que presidí el nou estat franquista, on els càrrecs de responsabilitat quedaren en mans no de persones aptes sinó de persones addictes al règim i que havien fer mèrits durant la guerra. És la mort del talent i la intel·ligència, substituïda per una manca absoluta de coneixements i en molts de casos per una ineptitud rapinyaire que molt poc té a veure amb conceptes com el de justícia.

Una lectura molt recomanable, àgil i colpidora, en un gènere novel·lesc molt interessant.

divendres, 5 d’octubre de 2018

“The Damned Utd”, David Peace

The Damned United
David Peace, 2006
Faber and Faber, 327 pàgines 

L’agost de 1974, Brian Howard Clough, un dels més reputats i polèmics entrenadors anglesos, es fa càrrec de la direcció del Leeds United, vigent campió de la lliga anglesa. Arriba per substituir a una llegenda del club, Don Revie, i el seu camí en el club de Yorkshire serà un lluita constant per imposar la seva forma de fer les coses en un club del que pensa que només ha aconseguit els seus èxits a partir de les trampes. La seva pugna es veu dificultada pel seu propi ego i per situacions que li són alienes, com els desgraciats incidents en el partit contra el Liverpool de Bill Shankly, de forma que quarant-dos dies després abandonarà el càrrec. 

The Damned United reconstrueix la trajectòria esportiva com a entrenador de Brian Clough, un dels més brillants entrenadors anglesos de la història, artífex de gestes com fer guanyador de la lliga a un equip com el Derby County i sobretot de fer el Nottingham Forest bicampió d’Europa de forma consecutiva. És un llibre escrit amb un estil àgil i narrat en primera persona en la veu del propi entrenador. La narració es fa en dies seqüències temporals: la de l’etapa del Leeds, els quaranta-dos dies, i la que ressegueix la trajectòria de Clough des de la lesió que el portà a deixar de jugar fins a l’acceptació del càrrec al Leeds. Amb aquesta estructura, l’autor aconsegueix contraposar un relat d’èxit i un de fracàs per tal de mostrat els llums i ombres que rodegen l’entrenador. 

El perfil resultant del treball de Peace és el d’un personatge excessiu en les seves grans capacitats futbolístiques. Per una banda, és capaç de fer millorar notablement equips modests fins a fer-los campions, cas del Derby County, però per altra banda la seva voluntat d’imposar el seu estil i esborrat el llegat de Revie el porten a comportar-se d’una forma contraproduent pels seus propis interessos. Es dibuixa també una de les dificultats que l’afectaren en la darrera etapa de la seva vida, l’alcoholisme. Crida l’atenció el seu retrat d’home familiar, fins al punt de desafiar el club per la negativa de portar la seva família a una gira.

Aquesta obra és vertaderament apassionant, tant des del punt de vista d’un afeccionat al futbol com des del públic en general. Descobreix un personatge profundament carismàtic i una època en la que el futbol encara no estava tan afectat per l’esperit comercial actual. Cal tenir en compte que és una de les millors novel·les que s’hagin escrit sobre el tema del futbol. Molt recomanable.

dissabte, 8 de setembre de 2018

“Los Miserables”, Victor Hugo

Les misérables 
Victor Hugo, 1862
Traducció de Maria Teresa Gallego Urrutia
Alianza (Alianza Literaria), 1856 pàgines 

Les misérables és una de les grans novel·les de la seva època, tant per la seva transcendència dins el moviment del Romanticisme literari, com en un sentit més estricte per la seva notable extensió. Per aquest segon motiu ens permetrem la llicència de fer un resum argumental molt més profund i detallat del que és habitual:

Resum argumental

Part I. Fantine
Aquesta part serveix com a introducció del personatge central de la novel·la, Jean Valjean. Es tracta d’un presidiari que acaba de sortir del presidí de Toló una cop complerta la pena de 19 anys, una part dels quals per haver robat pa per la seva germana i els seus nebots famèlics, i la majoria per successius intents de fuga. Assistim a la seva trobada amb el bisbe de Digne, monsenyor Bienvenu Myriel, que actua com a agent de l’epifania que converteix Jean Valjean en el senyor Madeleine, ric empresari i filàntrop que a més esdevé batlle de Montreuil-sur-Mer.
També se’ns introdueix la figura de Fantine, que per causa del seu enamorament d’un estudiant aprofitat es troba mare fadrina en una societat hostil i ha de deixar la seva diploma Cosette en mans dels desaprensius Thénardier. Fantine acaba en els graons més baixos de la societat fins que, ja malalta i pràcticament moribunda, és acollida pel senyor Madeleine.
Apareix qui serà la Nèmesi de Jean Valjean, l’inspector Javert. Ambdós coincidiren al presidí de Toló, per la qual cosa sospita que Madeleine és Jean Valjean. Tanmateix, en comunicar-la a Madeleine que l’havia confós ja que a Arras s'està jutjat al suposat Valjean, l’empeny a recuperar la seva identitat i a passar a ser un fugitiu. 

Part II. Cosette
En aquesta part es narra el segon empresonament de Jean Valjean, condemnat a perpetuïtat després d’haver estat capturat en haver descobert la seva vertadera identitat per evitar a un altre home una condemna injusta. Es narra també la seva fugida del presidi de Toló, quan aconsegueix que el donin per mort després d’una acció heroica. Aconsegueix rescatar a Cosette dels Thénardier, que l’han maltractada des que Fantine els la confià, i s’estableixen a París, on Javert el descobreix de nou. En una fugida desesperada, acaba botant la paret d’un convent, que la casualitat fa sigui on treballa com a jardiner Fauchelevent, que aconseguirà que Valjean i Cosette hi puguin quedar a viure. 

Part III. Marius
Ens trobam a principis de la dècada de 1830. Entra en escena Marius Pontmercy, nét d’un heroi de l’exèrcit napoleònic que per circumstàncies es troba sota la custòdia del seu avi, el molt monàrquic senyor Guillenormand, després de la mort de la seva àvia. La mort del seu pare li farà desvetllar l’admiració per la figura de Napoleó i el portarà a trencar la relació amb el seu avi. Pobre de solemnitat, aconseguirà sobreviure i fins i tot acabar la carrera de Dret. En un dels seus passejos pels jardins de Luxemburg, la seva mirada es creua amb la Cosette i des d’aquell moment n’està perdudament enamorat.
També entren en escena els Thénardier, que es troben en la més absoluta de les misèries i que viuen al mateix casalot que Marius (on abans havien viscut Jean Valjean i Cosette, abans d’arribar al convent). D’aquesta manera serà testimoni de com Thénardier intenta extorquir Jean Valjean, sense èxit, i s’adonarà que el miserable del seu veí és, en realitat, qui salvà el seu pare a la batalla de Waterloo.

Part IV. L’idil·li del carrer de Plumet i L’epopeia del carrer de Saint-Denis
A la fi Marius i Cosette es coneixen i comencen la seva relació en secret, d’amagat de Jean Valjean. Éponine, gelosa, provoca que Jean Valjean prengui la determinació d’abandonar la ciutat en creure’s perseguit, i Marius, en la seva desesperació, intenta que el seu avi li doni permís per casar-se. Com que aquest s’hi nega, convençut de la seva desgràcia, Marius pren les armes i es suma a la revolució que ha esclatat contra la monarquia de Lluís Felip d’Orléans, i es posa al capdavant de la barricada del carrer de la Chanvrerie. 
Mentrestant, per casualitat, Jean Valjean pren consciència de l’enamorament de Cosette, que ell perceb com una pèrdua de la persona que ha donat sentit a la seva vida de redempció.

Part V. Jean Valjean
Marius està decidit a morir en la barricada. Jean Valjean s’infiltra a la barricada per tal de salvar-lo. Allà es troba amb Javert, a qui els revoltats havien pres com a hostatge, però amb l’excusa d’afusellar-lo aconsegueix alliberar-lo. Quan la barricada cau, Jean Valjean aconsegueix emportar-se Marius per les clavegueres. En el periple es trobarà amb dos vells coneguts: Thénardier, qui li facilita la sortida de les clavegueres, i Javert, que li torna el favor quan li permet dur Marius a casa seva i després deixa Jean Valjean lliure. L’impacte de la seva bona obra condueix Javert al suïcidi.
Després d’una llarga convalescència, Cosette i Marius es casen; Jean Valjean confessa el seu passat a Marius i de mica en mica s’allunya dels joves, empès en part per Marius. Tanmateix, l’intent de Thénardier d’aconseguir diners a Marius amb els secrets de Valjean servirà perquè aquest prengui consciència del que ha fet Jean Valjean en la seva vida i propiciarà una reconciliació familiar en l’hora darrera del nostre heroi

Les misérables és una de les grans novel·les del segle XIX, una obra que estilísticament s’inscriu en el moviment romàntic. És una obra molt extensa que abarca un període convuls per França, des de 1815 a 1833, a través de les vivències d’un seguit de personatges vinculats a través de la figura de Jean Valjean. En aquesta novel·la, Victor Hugo es fixa en els sectors més desafavorits de la societat per bastir una mena de denúncia social sobre qüestions com pugui ser la prostitució, el desemparament en què es trobaven molts de menors al París de l'època, etc. Al mateix temps, és també un enaltiment de les actituds moralment rectes, representades essencialment per individis com el bisbe Bienvenu Myriel o el propi Jean Valjean, en contraposició a personatges com Thénardier i la seva colla.

És una lectura que reclama paciència en primer lloc per la seva extensió. Un segon factor són les múltiples explicacions que Victor Hugo introdueix en la narració, amb les que pretén informar el lector de determinats contexts importants per la seva obra. El problema és que l'extensió de tals explicacions és excessiva, i la seva utilitat per comprendre la trama força baixa; a més, en alguns casos trenca del tot el ritme narratiu, especialment quan Jean Valjean salva Marius i se l'emporta per les clavegueres, moment en que Hugo té a bé desenvolupar una història de les clavegueres de París que és força supèrflua (encara que interessant). Un tercer factor que pot dificultar la lectura és l'estil de l'obra, ja que el sentiment són molt exacerbats i molt radicals, no es concedeix als personatges cap moment de relaxació en la seva forma de ser, cosa que és un poc xocant i fins i tot pot resultar exasperant.

Una novel·la molt interessant però amb els mecanismes propis de la seva època.

Hugh Jackman encarnà Jean Valjean en l'adaptació
cinematogràfica de 2012, dirigida per Tom Hooper

dilluns, 13 d’agost de 2018

“No, mamá, no”, Verity Bargate

No, mama, no 
Verity Bargate, 1978
Traducció de Mireia Bofill Avelló
Alba, 176 pàgines 

Na Jodie acaba de tenir el seu segon fill i el conte de fades no compareix per enlloc. Quan li posen l’infant sobre el pit, és incapaç de tenir cap tipus de sentiment envers la criatura. Tampoc té cap tipus de sentiment cap al seu espòs, a qui dubta que hagi estimat mai. En aquesta situació, intenta fer el cor fort i complir amb l’expedient com a esposa i mare, però la infelicitat la supera. Cal dir que arrossega una vida personal difícil, en especial una infància privada de la figura materna de la qual es volia redimir convertir-se en mare d’una nina i poder exercir amb ella aquesta figura. El seu marit li cerca suport psiquiàtric, una ajuda que Jodie no accepta de bon grat. Tanmateix retrobament amb una amiga de joventut sembla que li dóna una motivació per anar passant les setmanes...

No, mamá, no és una novel·la singular i ens atreviríem a dir que moderna. Singular i moderna per la temàtica que tracta, que no és altra que la situació que s’esdevé quan un naixement, en lloc d’omplir la mare de felicitat té l’efecte totalment contrari. Si avui en dia el tema dels trastorn postpart continua essent fins a cert punt tabú, podem imaginar que fa 40 anys era quelcom que ni s’esmentava de passada. En aquest sentit, és també un llibre cruel, perquè la mare esdevé víctima de la situació i no és capaç de trobar un punt de suport que li permeti reconèixer de manera plena la seva situació i tampoc troba en el seu entorn a ningú que de veritat la vulgui ajudar.

Aquest llibre també es pot llegir des d’una perspectiva de gènere com el retrat d’una època no del tot superada, ja que ens presenta un home que es casa i continua amb la seva vida més o manco com abans en contraposició amb una dona que deixa la seva feina i es veu reclosa en les servituds domèstiques: encarregar-se de la casa, fer les feines, tenir cura dels infants, proporcionar sexe a l’home, etc. Posar aquestes qüestions sobre la taula en una societat plenament patriarcal com era la britànica de finals dels anys setanta bé mereix un reconeixent. 

Una novel·la breu, dura i incòmoda, que ens posa davant la realitat de la maternitat. Una lectura ben interessant i fins i tot necessària, perquè ens parla d’una realitat que encara avui, per desgràcia, no hem superat.

dijous, 19 de juliol de 2018

“Mariona”, Pilar Rahola

Mariona
Pilar Rahola, 2014
RBA, 224 pàgines 

Na Mariona és una dona del barri de Gràcia que Marta els fets de la seva vida des de la dècada de 1820 i fins al 1870. És una època convulsa per Barcelona i per tot Catalunya, i són aquests fets, sovint de dramàtiques conseqüències, els que emmarquen la vida de la protagonista d’aquest relat. Així, Mariona, mentre es fa gran, es casa, i té fills i nets, ens narra la història del seu país a peu de carrer, des de la perspectiva de qui en primer terme accepta la noció d’Ordre dels poderosos i de mica en mica entén la legitimitat i fins i tot la necessitat de les protestes cíviques que protagonitza el poble baix.

Mariona constitueix una narració que està a més fe mig camí entre la novel·la i l’obra de divulgació històrica, i dic que està a més de mig camí perquè en realitats són els fets històrics els que s’erigeixen en vertaders protagonistes d’aquesta obra. De fet, tant és així que costa perfilar d’una manera exacta com és la Mariona Caurich, ja que la majoria de vegades els seus monòlegs interiors no són més que remembrances d’èpoques passades que l’afectaren d’una o altra manera. Podríem dir que és una dona de caràcter però innocent en el fons, que de mica en mica en mica obre els ulls a la realitat que l’envolta, tant a nivell personal -el desencís cap al seu marit- com a nivell social o polític -la necessitat de revoltar-se per reclamar una societat més justa-. Més enllà d’això, la suposada protagonista de la història queda com a desdibuixada, com un simple pretext per parlar del vertader motor de la narració: la història de Catalunya en el segle XIX.

Sens dubte, és la història social i política la vertadera protagonista de la narració, el seu personatge central. I és que a través de la visió de Mariona, Pilar Rahola ens vol acostar a uns fets històrics convulsos, tals com els bombardejos de Barcelona per part, entre altres, d’Espartero i Prim, les guerres carlines o el Sexenni Democràtic. Ho fa des del punt de vista de la seva afectació sobre el poble, que perd els fills a les guerres i les cases a causa dels bombardejos, que es veu violentat per les autoritats que diuen voler pacificar la situació. Per altra banda, també testimonia moviments socials diversos, com el ludisme, el catalanisme polític, el republicanisme o la maçoneria amb una visió molt a peu de carrer.

La narració és força àgil, l’estil narratiu fa que a pesar de la gran profusió de dades i de fets històrics que desfilen per les escasses 200 pàgines de la novel·la, aquesta no es faci gens pesada ni monòtona. Pens que com a novel·la es queda un poc a mitges, però el resultat és força interessant.

dimecres, 4 de juliol de 2018

“Fariña”, Nacho Carrereto

Fariña
Nacho Carretero, 2015
Libros del KO, 358 pàgines

Fariña és, ni més ni manco, la història de com Galícia es va convertir, al llarg del segle XX en un lloc privilegiat per al contraban i molt especialment en la porta d’entrada de la major part de la cocaïna que es consumeix a Europa. Aquesta investigació inclou una introducció històrica, que posa l’èmfasi en com la misèria de la postguerra civil espanyola va fer que florís un immens contraban de tot tipus de mercaderies amb Portugal -des de medecines fins a ferralla-, i que a partir d’aquesta pràctica se’n derivaren altres de molt menys socials. És amb el tabac que Galícia veu com agafen força els grans clans de contrabandistes gallecs, discrets i desconfiats fins a l’extrem a pesar de menjar fortunes absolutament astronòmiques: els Charlines, Sito Miñanco, Laureano Oubiña, Marcial Dorado, Os Lulús i un llarg etcètera. Amb aquestes xarxes ja ben desenvolupades, el pas al tràfic de cocaïna va ser relativament senzill: tenien els coneixements i la infrastructura per convertir-se en els transportistes dels càrtels colombians com el de Medellín. Així, es fa un repàs històric d’aquestes etapes i també dels intents per posar-hi fre, molt especialment a través de macrooperatius com l’operació Nécora que encapçalà Baltasar Garzón.

Més enllà d’això, es parla també amb deteniment dels grans clans i noms propis d’aquest pràctica, encara ben viva a Galícia, per tenir-ne una caracterització que en la majoria de casos desmenteix els tòpics pel·lículers com el de Pablo Escobar. En general, se’ls dibuixa com a persones desconfiades fins a l’extrem, poc donats a fer ús d’una violència desfermada i que de portes a fora porten una vida en aparença normal, mentre que les seves cases són vertaders palaus.

També és molt interessant quan es parla de la reacció ciutadana en contra dels narcotraficants, quan la droga havia fet vertaders estralls a la regió de les Rías Baixas i es parlava en molts casos d’una generació perduda per culpa de la droga. És interessant constatar que la qüestió del contraban de tabac no era mal vista, ja que el producte en sí era legal i ocupava a molta de gent, però quan la droga començà a matar, la societat començà a reaccionar, de forma tímida però contundent. 

De la mateixa manera, és notable la implicació de molts d’aquests contrabandistes i narcotraficants amb els partits polítics, molt especialment amb AP, relació que en la majoria dels casos està demostrada documentalment. Per aquí es per on va venir la demanda de l’exbatlle popular Bea Gondar i el segrest del llibre, que no va fer sinó catapultar-lo com a best seller fins que els llibres es retiraren de la circulació. Veurem com acaba el procés judicial.

Un llibre molt interessant, que ens mostra com sorgí tot aquest món a Galícia. És com una història del tràfic il·lícit a Galícia. Per moments et fa pensar en Gomorra de Saviano per l’agilitat i el bon ritme de la narració , però li falta la profunditat de qui ho ha vist tot des de dins. Amb tot, molt recomanable.

dijous, 21 de juny de 2018

“Patria”, Fernando Aramburu

Patria
Fernando Aramburu, 2016
Tusquets, 648 pàgines 

El dia en que ETA anuncia el cessament de la lluita armada, Bittori decideix que és el moment de tornar al seu poble, lloc del qual va haver de fugir per l’assassinat del seu espòs després d’una intensa campanya en contra seva per part de l’entorn terrorista. A partir d’aquesta decisió, l’estabilitat de la vida al poble canviarà i tots els relacionats amb víctima i botxins hauran de confrontar el seu passat.

Patria és la història de dues famílies, el seu distanciament i el seu retrobament. Són dues famílies encapçalades per dues dones fortes. Per una banda, la família de Bittori i els seus dos fills, Nerea i Xabier. Són la vídua i els orfes del Txato, un empresari que a base d’esforç aixeca una empresa de transports i que viu normalment al poble fins que ETA el posa en el seu punt de mira. Per l’altra banda, la família de Miren, el seu espòs Joxian i els seus fills Arantxa, Joxe Mari i Gorka.  

Les dues famílies havien estat molt unides des de sempre, ja que el Txato i Joxian eren amics i sempre varen mantenir una bona relació, també les seves esposes i fills. Aquesta bona relació acaba quan comencen les amenaces terroristes, i és llavors quan se'ns mostra amb tota la seva profunditat el càncer que va suposar ETA per la societat basca: per  por de no ser  assenyalats ells també, de mica en mica Miren i Joxian deixen de tenir contacte amb el Txato i Bittori. D’una manera difícil de comprendre, tothom al poble estableix un cordó sanitari al seu voltant. És una doble victimització totalment incomprensible fora del lloc. Anys després, amb Joxe Mari a la presó, el retorn de Bittori serà rebut com una amenaça de trencar la convivència del poble. Però l’argument va més enllà, i ens permet conèixer la vida de tots els protagonistes des d’abans de l’atemptat i fins al moment actual de la novel·la, de manera que es configura un paisatge humà d’allò més divers i amb el denominador comú de ser vides marcades per la lluita armada i els seus efectes.

Una de les vides més interessants és la de Joxe Mari, perquè a través d’ella podem observar la manera en la que milers de joves es deixaren seduir per la crida a a lluitar per la patria i totes les dificultats per les que varen haver de passar. A través d’ell, constatem el desig assassí i com aquest, després d’anys de presó es va evaporant, sobretot quan s’adona de tot el que ha perdut: la seva joventut.

Una de les coses que més valor dóna a aquesta novel·la és que de la mateixa manera que exposa de forma crua la manca de sentit de la lluita armada per part d'ETA, també posa de manifest el joc brut per part de l'estat, en especial el fet que es recorre  de manera sistemàtica a la pràctica de la tortura per tal d'aconseguir informació dels acusats. També s'esmenta, encara que molt més de passada, l'actuació del grup terrorista format per l'estat, els GAL. Crec que sense aquests elements el valor d'aquesta obra com a testimoni seria molt menor, i que d'aquesta manera esdevé una crònica ben ponderada d'una època molt dura pel país basc.

Crec que és una gran, potser de les millors novel·les en castellà del segle XIX.

dijous, 14 de juny de 2018

“Réquiem por un campesino español”, Ramón J. Sénder

Réquiem por un campesino español
Ramón J. Sender, 1953
El País, 138 pàgines 

Acabada la guerra civil, mossèn Millán es prepara a la sagristia per a celebrar una missa de rèquiem que ningú li ha encomanat. La família no hi assistirà per temor, i els únics assistents seran aquells que de forma més o manco directa causaren la mort del recordat, els cacics del poble. El difunt és un jove d’esquerres, Paco el del Molino, i mossèn Millán recorda tota la seva vida profundament commogut pels sentiments de culpabilitat que el rosseguen per dins. I d’aquesta manera és com coneixem la vida de Paco, que possiblement era com la vida de tants altres espanyols que visqueren en la seva època. Era un nin espavilat que de mot jove demostrà una inusual preocupació per allò que avui en diríem la justícia social, en veure com certes persones de la vil·la vivien de forma miserable en coves. En la joventut les circumstàncies polítiques el posaren en disposició d’entrar en la política local i fer quelcom per lluitar contra les desigualtats. És així com entra en conflicte amb els poders fàctics, i quan els falangistes es fan amb el control de la situació dicten la seva sentència de mort, en la qual mossèn Millán en va ser un instrument facilitador.

Ramón J. Sender va escriure aquesta novel·la a l’exili a Mèxic, ja que havia hagut de fugir del país per no caure víctima de la barbàrie franquista com a conseqüència de la seva militància esquerrana i la seva participació en la lluita armada. El que fa amb Réquiem por un campesino español és construir un relat-tipus del que va suposar la imposició del franquisme a partir de 1936, amb una narració molt senzilla. Aquesta senzillesa narrativa, lluny de ser un defecte, és una virtut, ja que fa que la història llueixi, resplendeixi, sense quedar tapada rere una estructura complexa. I pens que aquesta era la intenció de l’autor, mostrar de forma crua i senzilla que un bon home, preocupat pel benestar dels seus congèneres i sense cap delicte a la seva esquena, acaba vilment assassinat per aquells que diuen representar “l’ordre”. 

Evidentment, aquesta narració va més enllà dels fets concrets i se’n pot fer una lectura simbòlica. Així, Paco representa l’Espanya republicana que intenta lluitar per millorar les condicions de vida de les classes treballadores i acabar amb els antics privilegis que donaven lloc a les desigualtats; els cacics del poble representen a les forces conservadores, disposades a qualsevol cosa per evitar perdre el poder; mossèn Millán representa el paper de l’església, que defensa la resignació davant la misèria i no fa res -més bé el contrari- per evitar els assassinats de persones innocents.

Una novel·la imprescindible per entendre el segle XX espanyol.

Fotograma de l'adaptació cinematogràfica de l'obra, dirigida per Francesc Betriu (1985). A la imatge, Antonio Ferrandis en el paper de mossèn Millán. Antonio Banderas fou Paco.

dijous, 7 de juny de 2018

“L’ordre del dia”, Éric Vuillard

L’Ordre du jour
Éric Vuillard, 2017
Edicions 62, 144 pàgines 

Alemanya, 1938. El nazisme ha decidit emprendre l’Anschluss, la política d’expansió territorial que acabarà per ser la causa de la II Guerra Mundial. El seu primer objectiu és l’annexió d’Àustria, i per tal d’aconseguir-ho, Hitler i els capitosts nazis recorren tot un seguit d’estratègies que no tenen gaire a veure en el que ens ve al cap quan pensam en la diplomàcia. La narració ens mostra aquest procés i algunes de les seves conseqüències. 

L’ordre del dia, guanyadora del premi Goncourt de 2017, és una novel·la singular. En primer lloc perquè té més a veure amb un assaig que amb una narració, i en segon perquè posa el focus en la història darrere la Història. Ens explica com es gesta la incorporació d’Àustria amb els amenaces del Führer al canceller austríac Schuschnigg; com von Ribbentropp s’aprofita de l’exagerada cortesia britànica per fer perdre a Chamberlain unes hores importants quan comença la invasió; com els tancs alemanys queden embussats per manca de previsió mentre en moltes vil·les austríaques les noietes esperen ansioses als alemanys. Vist així, seria un simple anecdotari, però Vuillard posa el focus també en un altre punt: la col·laboració de les empreses tant en l’auge del nazisme com en l’aprofitament de mà d’obra esclava jueva. Així, reprodueix una reunió de Göring i Hiler amb les grans fortunes per recaptar fons pel partit i fa un repàs de totes la que se’n beneficiarien i que encara avui són empreses capdavanteres, com a recordatori que el gran capital i els principis ètics i morals són realitats sovint incompatibles. 

Però crec que la vertadera ànima del llibre és posar de manifest la manera en que el nazisme va trasbalsar per sempre la vida de milions de persones. I ho fa d’una manera que és vertaderament colpidora: recordant com en la dies posteriors a la triomfal entrada dels nazis a Viena, es donà un degoteig incessant de suïcidis, tants que fins i tot la premsa deixà d’informar-ne. Vegeu aquí un passatge on l’autor aporta la seva reflexió al respecte:

Fins i tot n'hi va haver prou que els ho diguessin, que ho endevinessin, que ho calculessin, que ho imaginessin abans fins i tot que passés. N'hi va haver prou que miressin com somreia la gent per saber-ho. I tant és que aquell mati Helene hagués vist o no, entre la gentada cridanera, els jueus ajupits, de quatre grapes, obligats a netejar les voreres sota les mirades divertides dels vianants. Tant és que hagués assistit o no a aquelles escenes repugnants en què se'ls feia pasturar herba. La seva mort tradueix només el que ella va sentir, la gran desgràcia, la realitat espantosa, el seu fastic per un món que va veure desplegar-se en la seva nuesa assassina. Perquè en el fons, el crim ja era allà, en les banderoles, en els somriures de les noies, en tota aquella primavera pervertida. I fins en els somriures, en aquell fervor desfermat, Helene Kuhner devia sentir l'odi i el delit. Devia entreveure -en un èxtasi terrorífic- darrere d'aquells milers de siluetes, de rostres, milions de forçats. I va endevinar, darrere la joia esgarrifosa, la pedrera de granit de Mauthausen. I llavors, es va veure morir. En el somriure de les noies de Viena, el 12 de març de 1938, enmig dels crits de la multitud, en l'olor fresca dels miosotis, en el cor d'aquella alegria estranya, de tot aquell fervor, devia sentir una pena ben negra.

Una obra breu però fascinant.

dimarts, 29 de maig de 2018

"The lady from Zagreb", Philip Kerr

The lady from Zagreb
Philip Kerr, 2015
Quercus, 432 pàgines

Berlín, 1943. Després de la seva estada a Ucraïna per tal de mirar de resoldre sobre els assassinats d'oficials polonesos comesos al bosc de Katyn, Bernie Gunther rep un nou encàrrec de mans de Joseph Goebbels. Ha d'anar a Iugoslàvia per mirar de trobar el pare de Dalia Dresner, estrella emergent de la UFA i a qui el "Mahatma Propagandi" pretén convertir en la seva amant. Després de conèixer la rutilant estrella i deixar-se seduir, Gunther haurà d'afrontar un periple que podem comparar, si fa no fa, amb un descens als inferns. A Iugoslàvia es trobava immers en la criminal tasca de neteja de ètnica per part dels croates de la Ustase contra la població sèrbia i haurà de visitar un dels llocs més ignominiosos que hagin existit mai: el camp de Jasenovac, on els croates es dediquin a l'aniquilació d'infants, dones i homes amb uns nivells de sadisme inimaginables. Per si això fos poc, en la part que havia de ser més senzilla de la seva missió es veurà implicat en les intrigues diplomàtiques a l'entorn d'un possible final negociat de la guerra.

Podem distingir en aquesta narració tres parts ben diferenciades. En la primera, mentre participació en una conferència a la cèlebre mansió de les SS a Wannsee, rep un encàrrec força incòmode a l’entorn de la corrupció en les altes esferes del partit nazi. En la segona es desplaça a l’antiga Iugoslàvia per cercar el pare de Dalia Dresner, a qui preferiria després no haver conegut mai. La darrera part el porta a descobrir coses que no es podia imaginar, sobre el curs de la guerra i sobre la pròpia Dresner.

The lady from Zagreb confirma la recuperació del to narratiu de Kerr després de les que podem considerar obres menors de la sèrie Field grey i Prague Fatale, amb un to narratiu poderós i una gran capacitat per sorprendre el lector amb girs argumentals difícils de preveure. Ens trobam un Gunther més humà que mai, profundament enamorat de Dalia Dresner i realment  conmogut  per les atrocitats a les que es veu forçat a contemplar. Tanmateix, continua essent el mateix detectiu dur, àgil mentalment, amb un instint de supervivència sobredimensionat i descregut de sempre, un personatge que més que els seus ideals el que aspira a aconseguir és conservar la vida. 

En aquesta ocasió situa Gunther en un dels escenaris més desconeguts i a la vegada més cruels de la Segona Guerra Mundial, Iugoslàvia. En aquest escenari, la crueltat va superar tots els límits imaginables per la lluita contra els nazis i també entre les distintes nacionalitats enfrontades per conflictes seculars: serbis, croates, bosnis... És una aproximació força vàlida a la realitat del moment que a nivell personal m’ha servit per comprovar, per desgràcia meva, que la crueltat de l’ésser humà desposseït de la seva individualitat -això és el que fa el feixisme- no coneix cap tipus de límit. El que es feia al camp de Jasenovac és la millor mostra.

dimecres, 4 d’abril de 2018

“El lugar más feliz del mundo”, David Jiménez

El lugar más feliz del mundo 
David Jiménez, 2013
Kailas, 228 pàgines 

David Jiménez és corresponsal de premsa escrita a l'Àsia des de fa dècades, i en aquesta obra fa un recull de llocs, situacions i realitats amb les que s'ha trobat al llarg de tots aquests anys de feina. D'aquesta manera, posa el focus en realitats conegudes pel gran públic, com puguin ser les revoltes populars sufocades amb violència a Cambodja o Tailàndia, i d'altres de poc coneguts, com els presidis que acullen pederastes occidentals a les Filipines o Cambodja. En tots els casos el que trobam és una mirada personal sobre realitats molt diverses i sovint dures sobre les que el reporter experimentat reflexiona des del seu pragmatisme no mancat de sentiments. És un intent de fer-nos posar la mirada en aquelles coses que normalment se'ns oculten i parlar de situacions que ens resulten tretes totalment de la irrealitat: el món paral·lel de Corea del Nord, la "Jungla Blanca" de Papua, la immolació rebel dels monjos tibetans, la caiguda de la monarquia del Nepal, la descarnada lluita civil a Sri Lanka...

Aquesta obra és una un punt intermedi entre la crònica periodística, el reportatge d'investigació i la literatura de viatge. Ens dóna pinzellades sobre les vicissituds per les quals ha de passar el periodista a l'hora de fer la seva feina i sobretot ens mostra una capacitat que hauria de ser fonamental en tots els periodistes que vulguin ser dignes de tal nom: la capacitat d'escriure sobre fets i de parlar amb individus a qui fàcilment es podria titllar de monstres sense jutjar-los. És aquest un punt a valorar, la capacitat de transmetre idees i consideracions sense caure en el dramatisme ni en el judici de valors, ni tan sols quan es parla de pederastes o d'adolescents prostituïdes a la força.

L'estil literari de l'autor aconsegueix un ritme molt àgil i visual, a la vegada que transmet una certa sensació que l'autor no es deixa sorprendre per res i escriu d'una forma desapassionada. És un molt bon llibre periodístic i una lectura entretinguda i enriquidora.

divendres, 23 de març de 2018

"La forma de l'aigua", Andrea Camilleri

La forma dell'acqua
Andrea Camilleri, 1994
Traducció al català de Xavier Riu Camps
Edicions 62, 160 pàgines

Un dels polítics més rellevants de Sicília apareix mort en el racó de més mala reputació de Vigata, lloc habitual de prostitució de tota casta. Totes les autoritats de la regió de Montelusa i gairebé de l'estat volen que la investigació es tanqui sense fer gaire soroll, atès que no hi ha indicis que la mort s'hagi produït de forma violenta. Però Salvo Montalbano no ho veu clar, pensa que hi ha quelcom que no acaba de quadrar i comença una investigació contra rellotge per mirar d'esbrinar si la seva intuïció l'engana o té raó. I com no podia ser d’altra manera, sí que hi ha gat amagat.

La forma de l’aigua suposà el debut literari d’un dels personatges més carismàtics de la literatura de crim i misteri de l’època actual, Salvo Montalbano. És una novel·la de poca extensió que es pot llegir d’una tirada i que destaca per la seva linealitat i per com es tanca la història sense recórrer a piruetes argumentals males de seguir o d’entendre. Diria que és una de les novel·les de misteri més ben estructurades de les que he llegit, ja que se’ns ofereix tot el que necessitam per entendre la història.

En aquesta breu novel·la, entram en contacte amb una realitat siciliana que no deixa indiferent, en un escenari en que la policia viu amb la pressió d’un entorn amablement hostil i tot es mira d’arreglar al marge de les forces de la llei. També sorprèn la naturalitat amb la que es tracta el paper omnipresent de la màfia i els enfrontaments entre clans rivals. És interessant com, a pesar de mig amagar-ho rere els noms de Vigata i Montelusa, es dibuixa la particular realitat siciliana amarada per la delinqüència organitzada.

Pel que fa a Salvo Montalbano, és un detectiu que definiria com a essencialment pragmàtic, però que té un instint policial ben desenvolupat que li permet insistir allà on altres desistirien. Capaç d’entendre les particularitats del seu entorn i de manejar en benefici els obstacles del seu entorn. Com a aspecte singular, s’ha de dir que és un personatge profundament enamorat de la seva esposa, a la qual només pot veure de tant en tant ja que viu al nord d’Itàlia.

dimarts, 13 de març de 2018

“Todo lo que tengo lo llevo conmigo”, Herta Müller

Atemschaukel
Herta Müller, 2009
Traducció al castellà de Rosa Pilar Blanco
Siruela, 270 pàgines 

Al final de la Segona Guerra Mundial, quan Romania ja ha trencat amb els nazis i s'ha posat del costat dels aliats i un cop alliberada per l'exèrcit roig, els soviètics exigeixen que tots els ciutadans romanesos de la minoria alemanya del país en edat de treballar vagin a l'URSS per compensar amb la seva feina l'agressió de Hitler. Un dels malaurats que es veurà dins un vagó de bestiar camí d'un punt imprecís de la Unió Soviètica és Leopold Auberg, de tan sols 17 anys. La narració que es desenvolupa a partir d'aquesta moment ens mostra la quotidianitat de la seva vida al camp, marcada essencialment per la fam patida en la major part del seu llarg captiveri. Amb una mirada rotundament analítica i a la vegada poètica, el jove Leopold descriu totes les petites coses que composaven el seu dia a dia al camp amb un to que de per moments sembla innocent. Així, descriu les diverses tasques que es desenvolupaven al camp, l'angoixa que es derivava de la recerca d'aliments per complementar l'esquifit menú del camp, basat en sopa de col i una ració diària de pa, les relacions interpersonals, marcades per la distància emocional i el pragmatisme, les pors que l'assetjaven i el comportament dels seus caps.

Todo lo que tengo lo llevo commigo constitueix un nou acostament a la realitat d'una comunitat oblidada sovint en el gran mar d'Europa com són els alemanys de Romania. En aquest cas, a partir del testimoni  del poeta romanès Oskar Pastior -amb qui inicialment havia d'escriure el llibre- posa el focus sobre una realitat poc coneguda: la deportació forçada de tots els romanesos de nació alemanya entre 17 i 45 anys per ser usats de mà d'obra en camps de treball a l'URSS. Aquesta situació es descrita amb tot luxe de detalls, però en lloc de fixar-se en els detalls que podríem considerar més colpidors pel seu dramatisme (el patiment físic, la degradació moral, la destrucció física, els maltractaments), fa una lectura igualment profunda i feridora però centrada en les petites coses de l'existència, en els pensaments que se li generen al protagonista davant els fets quotidians. Per exemple, la necessitat imperiosa de mirar de trobar algú amb qui canviar el pa assignat i la posterior sensació d'haver sortit perdent amb el canvi o amb el no-canvi; la manera en que la sensació de fam esdevé gairebé corpòria -l'àngel de la fam-; la manera en que es dóna per mort a algú que encara es viu; i tantes petites coses dramàtiques que composen una gran tragèdia. El mèrit de l'autora és aconseguir una narració que, des de l'òptica d'algú que sabem supervivent, és capaç de tractar amb total quotidianitat una situació absolutament extrema com és estar sotmès a treballs forçats, de forma que la normalitat amb la que ho transmet accentua el seu impacte sobre el lector.

La veu d’Herta Müller, reconeguda amb el Nobel de literatura de 2009, és una veu singular perquè representa una nació poc reconeguda en el conjunt del cobriment europeu: els alemanys de Romania. És aquesta una comunitat que patí durament en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial i de qui l'autora  ha volgut que en quedàrem constància en la literatura, igual com va fer amb la dictadura comunista a Hoy hubiera preferido no conocerme a mí misma. Sens dubte és una autora amb un estil al que costa una mica acostumar-se, més que res perquè de les seves paraules sense alenar un aire resignat i malenconiós. Amb tot, s'ho paga molt llegir el que té a dir-nos.

dijous, 1 de febrer de 2018

"El adversario", Emanuel Carrère

L'Adversaire
Emmanuel Carrère, 2000
Traducció al castellà de Jaime Zulaika Goicoechea
Anagrama, 176 pàgines

El 9 de gener de 1993, Jean-Claude Romand, metge investigador de la OMS, assassina la seva dona i els seus dos fills i intenta posar fi a la seva vida. Quan la policia va començar la investigació per establir les causes del succés, el que varen descobrir va enfonsar en la perplexitat més absoluta tot l'entorn de Romand: en realitat no era metge, i des dels 18 anys havia mentit a tothom sobre la seva vida i les seves activitats. Es descobreix que mai va passar del segon curs de medicina, que no havia tengut mai una feina remunerada i que en realitat havia aconseguit sobreviure gràcies a la confiança que inspirava en els seus parents, que li havien confiat els seus estalvis pensant que els podrien recuperar amb una rendibiliat més que elevada i que ell havia usat per viure. Però això no era tot; es descobrí també que a més de la seva esposa i fills també havia mort als seus propis pares i fins i tot havia intentat violar una amiga en els darrers moments abans del final de la seva follia.

A partir d'aquesta història, Carrère intenta reconstruir la vida de Romand per tal d'entendre per què havia actuant de la manera que ho havia fet durant tant de temps i què el va moure acabar anb la seva mentida de la forma en que ho va fer. Així, a través de converses amb persones del seu entorn i amb alguns contactes amb el propi protagonista, dibuixa la biografia de Jean-Claude Romand en una forma a mig camí entre l'assaig i la novel·la, a l'estil de la non fiction novel que creà Capote. El resultat és un relat que ens fa contemplar un vida miserable amagada sota l'aparença d'una vida d'èxit professional, la vida d'algú que hauria pogut tenir èxit a la vida com a metge però que per motius que potser escapen a la seva pròpia comprensió es deixa atrapar en la seva pròpia mentida fins al punt de ser incapaç de distingit realitat i ficció. Romand se'ns presenta com qui hauria pogut ser un bon home, un bon ciutadà, que en realitat és un mentider compulsiu. víctima dels seus propis problemes mentals i que acaba convertit al catolicisme més fervorós en la seva estada a presó.

Per acabar, El adversario és una novel·la colpidora que ens posa davant realitats que semblen producte de la ficció però que la superen de molt. Molt recomanable.

dijous, 25 de gener de 2018

“Knots and Crosses”, Ian Rankin

Knots and Crosses
Ian Rankin, 1987
Orion Books, 230 pàgines

L’inspector Jorn Rebus, antic membre dels SAS de l’exèrcit britànic, segueix la pista d’un assassí que segresta noies joves i després les mata. La investigació sembla no avançar per la falta més absoluta de proves, fet que porta tota la policia de la ciutat d’Edimburg i el propi Rebus de capoll. A més, de manera regular rep anònims misteriosos que s’acompanyen de creus i nusos que no és capaç d’entendre. A nivell personal la seva vida tampoc sembla que passi pel seu millor moment; incapaç de reorganitzar amb un mínim de dignitat la seva vida post divorci, ha de fer front al fet que la seva filla adolescent s’allunya d’ell de mica en mica en un procés irreversible. Per si això fos poc, ha de conviure amb l’èxit del seu germà en el món de l’espectacle com a hipnotitzador i amb episodis més o manco recurrents d’estrés post traumàtic cortesia del seu pas pel SAS.

Aquesta novel·la és la carta de presentació d’un dels detectius de ficció més cèlebres de la literatura noir actual, John Rebus. És un tipus turmentat pels records del seu passat, una mica per damunt del bé i del mal que té dificultats per reemprendre una vida normalitzada després de la seva separació. En aquest sentit és força arquetípic. El que el distingeix d’altres personatges similars és la seva vulnerabilitat a causa dels episodis d’estrés post traumàtic derivats d’una duríssima experiència en el si de les forces especials britàniques. La veritat és que no se'ns el presenta com un tipus especialment perspicaç, si més no en aquesta història, ja que els avanços més importants en la investigació venen de les mà d’una altra agent amb qui manté un relació i del seu germà. Diríem que no és un personatge que hagi trobat captivador, si més no en aquesta primera entrega d’una nissaga que comprèn una vintena de títols.

Knots and Crosses m’ha resultat una novel·la força decebedora. En primer lloc per la trama, ja que no explota en absolut tota la tensió narrativa que s’hauria pogut treure de l’assassí en sèrie. Per oient sembla que és només l’excusa per presentar Rebus i el seu univers. Especialment decebedora ha estat la resolució del conflicte, que m’ha semblat excessivament simplificada. El segon motiu de disgust ha estat el personatge de John Rebus, que m’ha semblat un perdedor en tota regla -res que no compleixi els cànons del gènere- que a més no destaca per la seva intel·ligència ni perspicàcia.

A l’hora de fer una valoració, diria que es poden llegir novel·les negres molt millors i amb personatges molt més interessants, com Bernie Gunther, Kurt Wallander, Harry Hole, Lisbeth Salander...

dijous, 18 de gener de 2018

"Canadà", Richard Ford

Canada
Richard Ford, 2012
Traducció al català de Josefina Caball
Anagrama / Empúries, 448 pàgines

Amb només quinze anys, Dell Parsons afronta un fet totalment traumàtic: els seus pares Bev i Neeva són empresonats després d'haver protagonitzat un atracament a un banc del qual pensaven, ingènuament, que en podrien sortir impunes. A partir de la seva detenció, s'obre per al Dell i la seva germana bessona Berner un breu impasse d'uns quants dies en els quals es troben sols i han de prendre decisions impròpies de la seva edat. La Berner escull fugir amb el seu xicot cap a Califòrnia, fer una passa endavant i entrar en la maduresa de cop, mentre que en Dell espera a casa no sap ben bé què. Finalment, una amiga de la seva mare, la senyora Remlinger, compareix per executar el pla que Neeva havia disposat: que en Dell anàs al Canadà per quedar sota la protecció de l'Arthur Remlinger, un home de negocis a qui consideren prou ric i instruït com per preocupar-se d'un adolescent. Tanmateix, en ser al Canadà s'haurà d'enfrontar a la solitud i la duresa de la vida al camp fins que de mica en mica el senyor Remlinger l'anirà integrant en el seu espai i el farà partícep dels seus obscurs secrets, motiu pel qual es troba al Canadà.

Canadà és un novel·la que narra la vida de Dell Parsons en tres moments diferents: la vida de la família Parsons fins al fatídic atracament, els primers mesos de la vida al Canadà i el retrobament de Dell i Neeva Parsons moltes dècades després. Richard Ford dibuixa una família composada per un pare de família veterà de la Segona Guerra Mundial i que intenta sobreviure a través de plans peculiars en els quals confia perquè en el fons és profundament ingenu, i una mare frustrada en les seves aspiracions intel·lectuals i acadèmiques que intenta fer dels seus fills gent especial per sobre dels demés i no s'adona que tan sols els priva d'una vida normal d'adolescents. Aquesta família serà arrossegada al desastre per la confiança de Bev Parsons en un pla de robatori absurd que l'acabarà portant a ell a la presó, a la seva esposa al suïcidi, a la seva filla a una vida difícil i al seu fill a haver de viure una vida que mai hauria sospitat al Canadà.

Els primers mesos de vida de Dell al Canadà se'ns presenten com un procés de maduració accelerat, en el qual ha d'aprendre a viure envoltat de sensacions desagradables i sense saber ben bé què passa al seu voltant. És una etapa que el marcarà de per vida i en la qual entrarà gairebé de cop en l'edat adulta, empès per la seva pròpia situació personal i per les històries i escenaris en els quals es veurà implicat.

Aquesta novel·la és una lectura molt interessant perquè parteix d'un escenari format per la típica família americana, tocada per aquella ingenuïtat de qui es creu capaç de fer-ho tot, que de cop i volta es capgira per complet i impedeix que la vida normal segueixi el seu curs. Molt recomanable perquè mostra com per moltes que siguin les adversitats, una persona és capaç de sobreposar-se i tirar endavant si té la motivació adequada, en aquest cas les ànsies de coneixement, d'anar a l'institut i formar-se. Un missatge important.