dijous, 11 de setembre de 2014

"Consummatum est", César Pérez Gellida

Consummatum est (Versos, canciones y trocitos de carne III)
César Pérez Gellida, 2014
Suma de Letras, 680 pàgines

Després dels pertorbadors fets de Belgrad, que de nou es tancaren amb la fugida d'Augusto, aquest es decideix a desplegar les seves arts assassines arreu d'Europa, i decideix fer-ho resseguint la gira europea del grup alemany Rammstein. Abans de desenvolupar aquest macabre pla, farà una visita a la remota Islàndia per tal d'ajustar comptes amb un dels seus antics col·legues a la xarxa, i més tard canviarà el seu aspecte en una de les més reputades clíniques de cirurgia estètica de Veneçuela. Després, la seva cursa criminal el portarà a cometre assassinats a Praga, Gdansk i altres ciutats europees, fins que el seu sentiment de superioritat el farà tornar a Valladolid, on es tornarà a topar amb l'inspector Sancho, encara que aquesta darrera trobada serà la definitiva.

Segurament aquesta entrega final de la trilogia Versos, canciones y trocitos de carne és la millor de les tres entregues. És especialment interessant la primera part de la novel·la, la persecució d'Augusto arreu d'Europa per part d'un equip dirigit pel turbi Robert Michelson i format per l'inspector Sancho, Erika Lopategui, Gracia Gallo i l'investigador finlandès Olafsson. Aquest equip intentarà resseguir el rastre de cadàvers que deixa Augusto sense gaire èxit. A més d'això, i de forma paral·lela, l'autor continua aprofundint en les històries dels personatges, de forma que entre altres qüestions, se'ns revelen importants veritats sobre el passat dels Lopategui. Un autèntic gir argumental. La segona part del llibre és distinta. Si la primera és d'una acció trepidant, la segona (no entraré en detalls per no xafar la lectura a ningú) adopta un to més mesurat però molt més tens, igualment interessant i avança cap a un final apoteòsic i que escapa del que és més convencional.

Versos, canciones y trocitos de carne és, probablement, una de les grans trilogies del segle XXI, si més no pel que es refereix a la novel·la negra en castellà. Pérez Gellida ha creat una trama argumental força original en centrar-se en un psicòpata culte i refinat que tanmateix no pot evitar deixar-se endur per moments passionals i per la necessitat d'exhibir el seu art homicida.Com a nèmesi d'aquest, tenim un inspector que no és altra cosa que un tipus normal, seriós, un castellà recio amb la seva extraordinària capacitat analítica com a arma més preuada. Podem entendre la trilogia com un llarg pols entre aquests dos personatges, un pols assistit per altres personatges igualment importants, molt especialment Armando Lopategui Carapocha. Aquest és un personatge que apareix envoltat d'una trajectòria molt atractiva: fill d'un nen de Rússia de la guerra civil, reclutat per la KGB, psicòleg especialitzat en assassins en sèrie i enviat pel govern rus al conflicte dels Balcans. Confiat en la seva capacitat per desentranyar les motivacions del cervell humà, serà ell qui en darrera instància doni part de les seves eines  a Augusto per tal que aquest doni ales a les seves pulsions.

Gràcies als personatges i a la forma imprevisible amb que es desenvolupa la trama, els tres llibres es llegeixen amb una gran facilitat, i exerceixen una atracció que frega en l'addicció. Si sou fans de la bona novel·la negra, no vos ho penseu.

divendres, 5 de setembre de 2014

"Dies Irae", César Pérez Gellida

Dies Irae (Versos, canciones y trocitos de carne II)
César Pérez Gellida, 2013
Suma de Letras, 568 pàgines

Trieste, 2011. Després d'haver escapat de les mans de l'inspector Sancho, Augusto Ledesma s'ha establert en aquesta ciutat italiana de caràcter austrohongarès com una forma de retre homenatge al seu admirant James Joyce, que hi residí bona part de la seva vida. Però Orestes (sobrenom amb que Augusto es mou per la xarxa)  no es limitarà a imbuir-se de l'esperit de l'autor d'Ulisses, sinó que reemprendrà la seva criminal activitat. Tanmateix, gràcies a Carapocha l'inspector Sancho tornarà a seguir-li la pista de ben aprop, cada cop de més, encara que per fer-ho hagi de demanar una excedència i treballar com si fos un simple civil. Per sort, trobarà la col·laboració de la inspectora Gracia Galo. Un cop descobert, Augusto intentarà resoldre la seva particular relació amb Carapocha a la ciutat de Belgrad, on els esdeveniments trobaran, un altre cop, un gir absolutament pertorbador.

En aquesta segona entrega de la trilogia, l'autor va més enllà en la trama i introdueix una interessant línia argumental a l'entorn de la guerra dels Balcans, que inicialment afectà els territoris d'Eslovènia, Croàcia i Bòsnia. Més enllà del que afecta als distints personatges, es fan importants reflexions sobre la naturalesa del conflicte que tenen la virtut de no quedar-se en el maniqueisme de serbis - dolents la resta - bons. El protagonisme d'aquest conflicte té una relació directa en la trama i sobretot en la història de Carapocha i la seva filla Erika, però també serveix de rerefons per a la introducció de personatges secundaris que tanmateix tendran un paper destacat en l'obra. A més d'això, en aquesta segona entrega de la trilogia s'ha de destacar l'evolució que registren els distints personatges, molt especialment la que viu Augusto, al qual contemplam intentant alliberar-se del control al que el sotmet Orestes. Un altre aspecte que també té importància en la narració és el desvetllament de la relació entre Carapocha i Augusto, un intent per part del primer d'endinsar-se en la ment d'un psicòpata per entendre-la a la perfecció i saber com controlar-la. No cal dir que aquest darrer aspecte és un fracàs absolut.

César Pérez Gellida aconsegueix continuar explorant la personalitat d'un psicòpata i assassí en sèrie i aconsegueix que contemplem com aquest personatge evoluciona fruit de la interacció de les dues mentalittas que guien la seva conducta criminal, amb la qual espera aconseguir distingir-se com un ésser superior i en cert sentit esdevenir immortal. A més, té la virtut de combinar aquesta trama amb un rerefons històric de la història recent i més fosca d'Europa d'una manera que resulta força convincent i que va més enllà del maniqueisme amb què sovint es tracta el tema. Per si això fos poc, tot plegat ho fa escapant de la previsibilitat de l'argument, amb constants girs argumentals que mantenen la tensió del lector i que fan que les més de cinc-centes pàgines es llegeixin en un sospir. Una lectura captivadora.

dimarts, 2 de setembre de 2014

"Memento mori", César Pérez Gellida

Memento mori (Versos, canciones y trocitos de carne I)
César Pérez Gellida, 2013
Suma de Letras, 584 pàgines

Valladolid, 2010. El cadàver d'una dona és descobert en un parc, amb dos signes distintius: a la dona li han retallat amd cura les parpelles i dins la seva boca s'hi ha trobat una poema, presumiblement obra del seu assassí. L'inspector d'homicidis Ramiro Sancho es farà càrrec de la investigació, una tasca que es convertirà en la més complexa i perillosa de la seva vida. Poc a poc anirà prenent consciència d'estar enfrontant-se a un assassí en sèrie. Amb l'ajuda d'un expert psicòleg, Armando Lopategui Carapocha, i una professora de literatura, Martina Corvo, anirà estrenyent el cercle de mica en mica sobre l'intel·ligent assassí, en una partida d'escacs de funestes conseqüències.

Memento mori és una novel·la negra que explora la idea d'un assassí intel·ligent, refinat, culte i metòdic contra el qual és gairebé impossible lluitar. En contraposició, l'inspector Sancho és un castellà gairebé arquetípic, seriós, concentrat i tremendament analític. Aquesta pugna  en aparença desigual comptarà amb la participació de personatges que ajudaran a perfilar la imatge de l'assassí i els seus motius. És una novel·la apassionant, en la qual assistim a un torcebraç intel·lectual de gran alçada a la vegada que exploram els possibles motius que porten a una persona a convertir-se en un assassí en sèrie. Sens dubte, el personatge d'Augusto Ledesma és el gran punt d'interès de la novel·la, i resulta pertorbadorament captivador. 

Ens trobam davant d'una novel·la d'aquelles que s'escriuen de tant en tant, que resulta absolutament addictiva tant per l'agilitat amb la que es desenvolupa la trama com per la naturalesa dels personatges
i sobretot per tos els constants girs argumentals que et mantenen aferrat al llibre fins als final. Una bona novel·la negra-