dissabte, 13 de desembre de 2014

"Una novel·la francesa", Frédéric Beigbeder

Un roman français
Frédéric Beigbeder, 2009
Traducció de Maria Llopis i Freixas
Amsterdam Llibres, 176 pàgines

L'hivern de 2008, el mateix dia en que s'anuncià que el seu germà seria guardonat amb la Legió d'Honor, màxima distinció civil que atorga la república francesa, Frédéric Beigbeder era arrestat per consum de cocaïna a la via pública. En el transcurs de la seva reclusió, si fa no fa 48 hores, Beigbeder es dedicà a escriure mentalment la seva autobiografia, que és el que tenim a les mans.

D'aquesta manera, l'autor dóna forma a una novel·la de caràcter autobiogràfic que va alternant el moment present, la seva realitat carcerària i vital del moment, amb els records de la seva infantesa. Aquests records d'infància constitueixen el nucli del relat, i es desenvolupen de forma més o manco cronològica, des del repàs que fa dels seus avantpassats a principis del segle XX, fins a la seva adolescència. En aquest nivell de narració són especialment importants els records de les seves estades a la costa basca -Géthary- i sobretot els que es refereixen a la separació dels seus pares, que implicaren passar a viure en dos entorns completament diferents: el matern, força humil i gairebé itinerant, i el patern, més estable espacialment però força més distant emocionalment. També té certa importància la relació amb el seu germà i la constatació dels canvis que va patir França als anys 60 i 70. 
Per altra banda, els capítols que l'autor dedica a reflectir la seva situació d'empresonament són igualment significatius, però tenen un to més directe, reflecteixen d'una manera molt espontània les seves sensacions i els seus pensaments, amb un to a vegades abatut, a vegades resignat. Menció especial mereix la vibrant denúncia que l'autor fa de les deplorables condicions del Dêpot de París, presó provisional situada a l'edifici de la Conciergerie medieval i que presenta unes condicions deplorables que l'autor denuncia de forma gairebé visceral.

Una novel·la francesa m'ha semblat una obra magnífica (no debades va rebre el premi Renaudot el 2009), ja que es desenvolupa com una autobiografia espontània, que no sembla seguir una estructura predeterminada per l'autor sinó que sembla sortir "tal com raja" en un moment força particular per ell, el seu empresonament. Podem veure com l'autor s'interroga sobre el seu passat i sobre per què de moltes situacions no ha conservat records precisos, i és també destacable la seva honestedat a l'hora de referir-se als propis sentiments o de valorar als seus pares o al seu germà. És una gran obra.

dimarts, 18 de novembre de 2014

"El violí d'Auschwitz", Maria Àngels Anglada

El violí d'Auschwitz
Maria Àngels Anglada, 1994
Columna jove, 127 pàgines

Daniel, un jove lutier internat en un camp de concentració nazi durant la segona guerra mundial, rep un encàrrec enverinat de part del comandant del camp: fer un violí de so excel·lent. Enmig dels patiments que li causa la seva condició de presoner, privat de menjar, amb una alimentació molt deficient i sotmès a tot tipus de maltractes per part del personal del lager, Daniel intentarà dur a terme el seu encàrrec, sota l'amenaça de deixar-hi la vida.

El violí d'Auschwitz és una novel·la breu que permet un acostament al fet dels camps de concentració i de la duresa de les condicions de vida que s'hi patien per part del públic adolescent, destinatari principal de l'obra de Maria Àngels Anglada. Analitzant l'obra des d'aquesta perspectiva, hem de dir que és una obra que transmet de manera adequada les circumstàncies vitals que es donaven en aquest tipus d'instal·lacions, i que no estalvia, tot i que tampoc s'hi estén, referències a les pallisses, la crueltat extrema del personal i l'arbitrarietat que regia en aquests camps. Tampoc amaga aspectes especialment cruels com l'experimentació amb éssers humans que portaven a terme els metges nazis. Ofereix, per tant, un panorama complet de la realitat dels camps de concentració sense defugir una història personal que transmet una certa esperança en aquest vertader infern a la terra. Pel que fa a l'estructura de l'obra, el fet d'emmarcar els fets del camp amb referències a l'actualitat és un aspecte que acaba de travar l'obra. Menció especial mereix que cada capítol estigui encapçalat per la transcripció de documents de l'època, que demostren la inhumanitat a la que arribaren els nazis en el seu "processament" dels presoners nazis.

En definitiva, pens que és una obra que si bé es pot quedar curta per un lector adult o una mica coneixedor del tema, és molt adequada per al públic al qual va dirigida, i ofereix una visió equilibrada i justa del tema, sense les omissions que s'observen en altres obres dirigides al mateix públic, com El noi del pijama de ratlles

dimarts, 4 de novembre de 2014

"Calle de las tiendas oscuras", Patrick Modiano

Rue des boutiques obscures
Patrick Modiano, 1978
Traducció de María Teresa Gallego Urrutia
Anagrama, 240 pàgines

Guy Roland no sap qui és. Ha treballat un temps com a investigador privat en l'agència del comte von Hutte, i quan aquest decideix jubilar-se i establir-se a Niça, decideix intentar esbrinar, redescobrir qui és ell en realitat. A partir de persones que el van conèixer en un moment o altra de la seva vida i enmig d'una espiral d'esperances i decepcions, Roland comença a recuperar fragments de la seva vida, que de mica en mica l'ajuden a situar-se de nou en el món, encara que amb l'estranya sensació de contemplar la seva vida com qui contempla una vida aliena, fins que tota la informació el porta a recuperar alguns records i a situar-se en l'època en que tota la seva existència es va capgirar, durant l'ocupació nazi de França en la Segona Guerra Mundial.

Aquesta és una novel·la que ens parla de la fragilitat de la nostra existència. Planteja el fet de convertir-nos en uns desconeguts per a nosaltres mateixos i de l'escàs rastre que deixam una vegada que deixam de tenir un nom. Com si mai haguéssim existit, com si contemplar el nostre passat ens reportàs imatges d'un ésser amb qui compartim la closca però no l'interior. També és la història d'una reconstrucció del propi passat a partir de peces soltes. Aquesta sensació de discontinuïtat és la que ens vol transmetre l'autor a partir d'una estructura que mescla  episodis llargs amb breus referències documentals, records que flueixen a partir de les informacions conegudes i històries que el protagonista viu com si no parlassin de la seva vida sinó de la d'un estrany. Així, aquesta novel·la resulta d'una lectura fàcil però discontinua, no s'acaba d'agafar mai embranzida de la mateixa manera que el protagonista no acaba de trobar les peces de la seva existència.

Patrick Modiano (1945), premi Nobel de literatura 2014, és un dels autors francesos més destacats de la segona meitat del segle XX, guanyador entre altres distincions del prestigiós premi Goncourt amb l'obra que ens ocupa. Un dels aspectes que més el caracteritzen és la seva constant referència a l'època de l'ocupació nazi de França, com és el cas de la novel·la que ens ocupa.

divendres, 31 d’octubre de 2014

"Hoy hubiera preferido no encontrarme a mí misma", Hertha Müller

Heute wär ich mir lieber nicht begegnet
Hertha Müller, 1997
Traducció de Juan José del Solar
Siruela, 196 pàgines

Una dona, de la qual no en sabem ni tan sols el nom, té una cita. Una cita que la terroritza, la incomoda i en cert sentit la obsessiona; una cita amb el coronel Albu, dels serveis d'informació de la Romania de Ceaucescu. En el camí cap a la seva cita, enmig d'una precisa observació dels viatgers del tramvia que és una radiografia del país (decaigut, trist, desangelat, atrotinat), fa un repàs de la seva vida, des d'episodis de la seva infantesa fins al seu passat més recent. Coneixem així que el seu pecat, allò que la fa sospitós de ser enemiga del poble romanès, foren unes petites notes a l'interior de les americanes que la fàbrica on treballava exportava a Itàlia, en les quals proposava matrimoni a qui l'anàs a cercar.

És aquesta una noveŀla que es fa difícil, costa avesar-se al ritme lent i gairebé diria que llòbrec de la narració. Es podria dir que el to de la narració s'adapta al de la realitat històrica en la que s'emmarca la història. Müller ens introdueix en la ment d'una persona desencantada, que ha patit molt al llarg de la seva vida i que ja no n'espera gaire res més que una certa tranquiŀlitat, passar els dies sense haver-se d'enfrontar a més problemes. És una narració pausada, amb cert lirisme en determinats passatges, que ens va captivant, com qui navega a favor de la corrent.

Hertha Müller (premi Nobel de literatura 2009) representa una de les literatures més singulars d'Europa, la dels alemanys de Romania, una minoria ignorada. Müller va créixer en època de la Romania comunista, sota el tirànic govern de Nicolae Ceaucescu, i en l'obra que ens ocupa mostra aquest passat històric. La Romania de l'època era un país marcat per la corrupció i la manca d'una administració eficient, un país de lladres a tots els nivells sota l'atenta supervisió d'un estat més preocupat per mantenir l'aparador de les ortodòxies comunistes que per atendre les necessitats dels seus camarades. D'això escriu Müller, del que conegué.

divendres, 3 d’octubre de 2014

"Prague Fatale", Philip Kerr

Prague Fatale
Philip Kerr, 2011
Quercus, 413 pàgines

Berlin, 1941. After the dramatic experience he suffered in the Eastern front, Bernie Gunther resumes his work at the Police Praesidium at the Berlin's Alexanderplatz. The massive killing of Jews he has witnessed has left him with very few interesting for life, so he plays with the idea of suicide. However, his work at the Kripo will led him to meet Arianne Tauber, for whom he falls in love. The girl seems to be involved in some kind of spying game, but Gunther believes her when she says that she did not know anything about spying, that she just delivered envelopes to make some money. Later on, Gunther is called to Prague by his "protector" Reinhard Heydrich. The ruler of Bohemia wants him to become his bodyguard, since he suspects someone tried to poison him. After a celebration in the Panenske Brezany castle, one of Heydrich's adjutants, Kuttner, is found dead, and Gunther is committed to conduct the investigation, which will involve interrogating some of the most powerful men in the III Reich. Anyway, as usual, things take strange turns, and what was going to be more or less conventional investigation will led to one of the most tragical episodes in the history of Czechoslovakia, in which Gunther will be involuntarily involved.

In this novel, Kerr has created a very classical-styled crime and mistery novel, which I say with satisfaction. We find all the ingredients of any top-rated crime novel: the candid investigator, tortured by his past; the beautiful and dangerous girl; the powerful man with hidden intentions; the enigmatic victim; etc. In addition to all that, we find a very attractive historical background: the occupied Prague during WWII. The result is a captivating novel, intense and even breathtaking. Once again Gunther is a victim of the manipulation and the lies of the powerful ones, and once again he tries to cope with it the most honestly he can.

In some way, I feel that this novel is the return of the genuine Gunther. After his "world tour" through Austria, Argentina and Cuba, we recover the Kripo investigator that does what he was born to do: conduct difficult investigation in a rough but honest way. To me, it reconnects with the first novels of the series, March Violets and The Pale Criminal. Given the fact that these novels do not keep a cronological order, I would recommend any of them to anyone who was interested in the Philip Kerr's Bernie Gunther's series. I have enjoyed this novel a lot, both for the story itself and for the historical background. It is also a good novel to make a first approach to the figure of Reinhard Heydrich, one of the more poweful and darkest leaders of the III Reich. An absolut gem, fully recommended.

dijous, 11 de setembre de 2014

"Consummatum est", César Pérez Gellida

Consummatum est (Versos, canciones y trocitos de carne III)
César Pérez Gellida, 2014
Suma de Letras, 680 pàgines

Després dels pertorbadors fets de Belgrad, que de nou es tancaren amb la fugida d'Augusto, aquest es decideix a desplegar les seves arts assassines arreu d'Europa, i decideix fer-ho resseguint la gira europea del grup alemany Rammstein. Abans de desenvolupar aquest macabre pla, farà una visita a la remota Islàndia per tal d'ajustar comptes amb un dels seus antics col·legues a la xarxa, i més tard canviarà el seu aspecte en una de les més reputades clíniques de cirurgia estètica de Veneçuela. Després, la seva cursa criminal el portarà a cometre assassinats a Praga, Gdansk i altres ciutats europees, fins que el seu sentiment de superioritat el farà tornar a Valladolid, on es tornarà a topar amb l'inspector Sancho, encara que aquesta darrera trobada serà la definitiva.

Segurament aquesta entrega final de la trilogia Versos, canciones y trocitos de carne és la millor de les tres entregues. És especialment interessant la primera part de la novel·la, la persecució d'Augusto arreu d'Europa per part d'un equip dirigit pel turbi Robert Michelson i format per l'inspector Sancho, Erika Lopategui, Gracia Gallo i l'investigador finlandès Olafsson. Aquest equip intentarà resseguir el rastre de cadàvers que deixa Augusto sense gaire èxit. A més d'això, i de forma paral·lela, l'autor continua aprofundint en les històries dels personatges, de forma que entre altres qüestions, se'ns revelen importants veritats sobre el passat dels Lopategui. Un autèntic gir argumental. La segona part del llibre és distinta. Si la primera és d'una acció trepidant, la segona (no entraré en detalls per no xafar la lectura a ningú) adopta un to més mesurat però molt més tens, igualment interessant i avança cap a un final apoteòsic i que escapa del que és més convencional.

Versos, canciones y trocitos de carne és, probablement, una de les grans trilogies del segle XXI, si més no pel que es refereix a la novel·la negra en castellà. Pérez Gellida ha creat una trama argumental força original en centrar-se en un psicòpata culte i refinat que tanmateix no pot evitar deixar-se endur per moments passionals i per la necessitat d'exhibir el seu art homicida.Com a nèmesi d'aquest, tenim un inspector que no és altra cosa que un tipus normal, seriós, un castellà recio amb la seva extraordinària capacitat analítica com a arma més preuada. Podem entendre la trilogia com un llarg pols entre aquests dos personatges, un pols assistit per altres personatges igualment importants, molt especialment Armando Lopategui Carapocha. Aquest és un personatge que apareix envoltat d'una trajectòria molt atractiva: fill d'un nen de Rússia de la guerra civil, reclutat per la KGB, psicòleg especialitzat en assassins en sèrie i enviat pel govern rus al conflicte dels Balcans. Confiat en la seva capacitat per desentranyar les motivacions del cervell humà, serà ell qui en darrera instància doni part de les seves eines  a Augusto per tal que aquest doni ales a les seves pulsions.

Gràcies als personatges i a la forma imprevisible amb que es desenvolupa la trama, els tres llibres es llegeixen amb una gran facilitat, i exerceixen una atracció que frega en l'addicció. Si sou fans de la bona novel·la negra, no vos ho penseu.

divendres, 5 de setembre de 2014

"Dies Irae", César Pérez Gellida

Dies Irae (Versos, canciones y trocitos de carne II)
César Pérez Gellida, 2013
Suma de Letras, 568 pàgines

Trieste, 2011. Després d'haver escapat de les mans de l'inspector Sancho, Augusto Ledesma s'ha establert en aquesta ciutat italiana de caràcter austrohongarès com una forma de retre homenatge al seu admirant James Joyce, que hi residí bona part de la seva vida. Però Orestes (sobrenom amb que Augusto es mou per la xarxa)  no es limitarà a imbuir-se de l'esperit de l'autor d'Ulisses, sinó que reemprendrà la seva criminal activitat. Tanmateix, gràcies a Carapocha l'inspector Sancho tornarà a seguir-li la pista de ben aprop, cada cop de més, encara que per fer-ho hagi de demanar una excedència i treballar com si fos un simple civil. Per sort, trobarà la col·laboració de la inspectora Gracia Galo. Un cop descobert, Augusto intentarà resoldre la seva particular relació amb Carapocha a la ciutat de Belgrad, on els esdeveniments trobaran, un altre cop, un gir absolutament pertorbador.

En aquesta segona entrega de la trilogia, l'autor va més enllà en la trama i introdueix una interessant línia argumental a l'entorn de la guerra dels Balcans, que inicialment afectà els territoris d'Eslovènia, Croàcia i Bòsnia. Més enllà del que afecta als distints personatges, es fan importants reflexions sobre la naturalesa del conflicte que tenen la virtut de no quedar-se en el maniqueisme de serbis - dolents la resta - bons. El protagonisme d'aquest conflicte té una relació directa en la trama i sobretot en la història de Carapocha i la seva filla Erika, però també serveix de rerefons per a la introducció de personatges secundaris que tanmateix tendran un paper destacat en l'obra. A més d'això, en aquesta segona entrega de la trilogia s'ha de destacar l'evolució que registren els distints personatges, molt especialment la que viu Augusto, al qual contemplam intentant alliberar-se del control al que el sotmet Orestes. Un altre aspecte que també té importància en la narració és el desvetllament de la relació entre Carapocha i Augusto, un intent per part del primer d'endinsar-se en la ment d'un psicòpata per entendre-la a la perfecció i saber com controlar-la. No cal dir que aquest darrer aspecte és un fracàs absolut.

César Pérez Gellida aconsegueix continuar explorant la personalitat d'un psicòpata i assassí en sèrie i aconsegueix que contemplem com aquest personatge evoluciona fruit de la interacció de les dues mentalittas que guien la seva conducta criminal, amb la qual espera aconseguir distingir-se com un ésser superior i en cert sentit esdevenir immortal. A més, té la virtut de combinar aquesta trama amb un rerefons històric de la història recent i més fosca d'Europa d'una manera que resulta força convincent i que va més enllà del maniqueisme amb què sovint es tracta el tema. Per si això fos poc, tot plegat ho fa escapant de la previsibilitat de l'argument, amb constants girs argumentals que mantenen la tensió del lector i que fan que les més de cinc-centes pàgines es llegeixin en un sospir. Una lectura captivadora.

dimarts, 2 de setembre de 2014

"Memento mori", César Pérez Gellida

Memento mori (Versos, canciones y trocitos de carne I)
César Pérez Gellida, 2013
Suma de Letras, 584 pàgines

Valladolid, 2010. El cadàver d'una dona és descobert en un parc, amb dos signes distintius: a la dona li han retallat amd cura les parpelles i dins la seva boca s'hi ha trobat una poema, presumiblement obra del seu assassí. L'inspector d'homicidis Ramiro Sancho es farà càrrec de la investigació, una tasca que es convertirà en la més complexa i perillosa de la seva vida. Poc a poc anirà prenent consciència d'estar enfrontant-se a un assassí en sèrie. Amb l'ajuda d'un expert psicòleg, Armando Lopategui Carapocha, i una professora de literatura, Martina Corvo, anirà estrenyent el cercle de mica en mica sobre l'intel·ligent assassí, en una partida d'escacs de funestes conseqüències.

Memento mori és una novel·la negra que explora la idea d'un assassí intel·ligent, refinat, culte i metòdic contra el qual és gairebé impossible lluitar. En contraposició, l'inspector Sancho és un castellà gairebé arquetípic, seriós, concentrat i tremendament analític. Aquesta pugna  en aparença desigual comptarà amb la participació de personatges que ajudaran a perfilar la imatge de l'assassí i els seus motius. És una novel·la apassionant, en la qual assistim a un torcebraç intel·lectual de gran alçada a la vegada que exploram els possibles motius que porten a una persona a convertir-se en un assassí en sèrie. Sens dubte, el personatge d'Augusto Ledesma és el gran punt d'interès de la novel·la, i resulta pertorbadorament captivador. 

Ens trobam davant d'una novel·la d'aquelles que s'escriuen de tant en tant, que resulta absolutament addictiva tant per l'agilitat amb la que es desenvolupa la trama com per la naturalesa dels personatges
i sobretot per tos els constants girs argumentals que et mantenen aferrat al llibre fins als final. Una bona novel·la negra-

dissabte, 16 d’agost de 2014

"White Teeth", Zadie Smith

White Teeth
Zadie Smith, 2000
Penguin, ebook kindle

White Teeth is a story about two families of immigrants to the United Kingdom. These two families are linked through the friendship between Samad Iqbal, a Bangladeshi who works as a waiter, and Archie Jones, an Englishman who works folding paper. They first met during the WWII in the Eastern Europe, and resumed their friendship when Samad moved to London, in the mid seventies. Following their friendship, we get to know about their respective wives, Alsana and Clara, and children, the twins Millat and Magid and Irie. The story is focused in several aspects of their lives, but always regarding their worries and angsts. All of them suffer, in way way or another: love, roots, place on earth, meaningless lifes...

White Teeth is a very ambitious novel, because it explores very complex situations and attitudes, most of them related to immigration and the way it affects people, specially the difficult to identify your own roots and to know your place on earth. The novel is located in Willesden, and it plays with the idea that when you are an immigrant you loose your place on earth, because your are neither from you were born or from you are living at that moment. This idea is personified in Samad Iqbal, a man who thinks that he deserves a better place of earth, partly because he is the descedant of a secondary hero of the Indian independence partly because he sees himself as a good muslim. 
But the lack of roots due to immigration is just one of the problems Zadie Smith treats in the book. Another one is the difficult of communication: between generations, between genres, between social classes... This lack of communication is quite evident between the two couples; in the case of the Iqbals it adopts the form of an open hostility, and in the case of the Joneses it adopts the form of a polite lack of interest in each other.
Love. Love is always a troubling matter. In the novel, the one troubled with love is Irie Jones, who is secretly in love with Millat Iqbal but is incapable of  attracting him to her...

White Teeth is a really complex novel, not because of its structure or the language it uses, but because of the multiple aspects of human nature it talks about. In addition to those that we have already talked about, it talks about integrism, racism, infidelity and many others. Despite the thematic complexity, it is an easy reading novel, funny and amusing. Totally recommended.
 

dilluns, 14 de juliol de 2014

"L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra", Jonas Jonasson

Hundraåringen som klev ut genom fönstret och försvann
Jonas Jonasson, 2009
Traducció de Lluís Solanes
La Campana, 416  pàgines

Un bon dia, el dia en que ha de celebrar els seu centè aniversari, Allan Karlsson, un entranyable i innocent resident d'un geriàtric suec, decideix que ja en té prou de residència i s'escapoleix per la finestra. Hom podria pensar que no aniria gaire enfora, però res en la vida d'Allan Karlsson ha estat ordinari, i amb el seu caminar cansat i el seu tarannà resignat, acabarà convertint-se en el figitiu més cercat del país, en companyia d'una estrambòtica colla composada pel conflictiu Julius, l'amo d'un lloc de frankfurts, en Benny, una pel-roja malparlada, una elefanta, la Sonja, i un pastor alemant, el Buster, a més d'un macarra estovat. 

Estructuralment, la novel·la es basa en la combinació de la narració dels fets que s'esdevenen a partir de la fugida del senyor Karlsson (el 2005) amb la seva biografia, al llarg de tot el segle XX. I si la narració dels fets del present és de per si prou estrambòtica i esbojarrada, encara ho és la biografia del personatge. I és que convertit en artificier, Allan Karlsson es mourà entre els personatges més destacats del segle: salvarà accidentalment la vida de Franco, treballarà a Los Álamos en el marc del projecte Manhattan, es farà amic del president nord-americà Truman, intentarà ajudar al Guomindang xinès en la seva lluita contra Mao, de qui acabarà fent-se amic, travessarà l'Himàlaia per acabar a l'Iran de Xa i acabarà els seus dies com a espia de la CIA a Moscou. Quasi res per una vida. Déu n'hi do.

L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra és una novel·la fresca, senzilla i de molt fàcil lectura. Es centra en un personatge que podem considerar innocent, inconscient, sincer, directe, despreocupat i sortat. Ens fa pensar en altres personatges de la literatura europea, sobretot en el soldat Svejk de Hásek, encara que Karlsson no està mancat d'intel·ligència. La novel·la en si mateixa podria evocar una mica Forrest Gump, però en aquest cas la coneixença de personatges cèlebres en d'abast mundial, cosa que fa que sigui encara menys creïble. Seria aquest el punt més difícil de considerar positivament, ja que és difícil creure que una persona pugui fer tantes coneixences de nivell en les condicions descrites en el llibre. 

Amb tot, és una llibre entretengut i divertit, una bona lectura ara que fa bon temps i tot és menys seriós... I a més ara ja hi ha la pel·lícula, per als mandrosos ho dic.

dissabte, 28 de juny de 2014

"14", Jean Echenoz

14
Jean Echenoz, 2012
Traducció d'Anna Casassas
Raig verd editorial

Agost de 1914. Cinc joves bordelesos -Anthime, Charles, Padioleau, Bossis i Arcenel- són mobilitzats per l'exèrcit francès per lluitar contra els alemanys, en una lluita que es preveu breu i victoriosa. Cada un d'ells haurà d'afrontar la guerra amb les seves pròpies eines, però sempre ho faran emparant-se els uns amb els altres, a excepció de Charles, que com que és el sotsdirector de la fàbrica Borne-Seze, adopta un aire de superioritat i s'acosta als sotsoficials. A la ciutat es queda Blanche, que es debat entre sentiments oposats, un amor repartit entre Anthime i Charles.

A partir d'aquesta situació, assistim a una narració de la Primera Guerra Mundial que podem considerar original. Echenoz no cerca dibuixar un quadre èpic de la guerra, ni tampoc pretén fer del patiment acusat per tots els que participaren al conflicte, tant físic com emocional, el centre de la narració, el seu leif motiv. Si més no, no cerca posar l'accent en allò que aquest patiment tenia d'extraordinari. Al contrari, el que fa Echenoz és desgranar el desenvolupament dels fets, l'esdevenir de la guerra d'una manera planera, delicada, profundament descriptiva i sovint desvinculada de la càrrega emocional que hom associa a la narració de la Gran Guerra, la gran carnisseria (encara que no la més gran, per desgràcia). L'autor ens regala una novel·la breu composada en base a 15 capítols (una per cada any de guerra i pel que succeí després), petites imatges fixes que evoquen la sensació d'estar reconstruint la Primera Guerra Mundial a partir d'una col·lecció d'imatges que cobren la seva força en la ment de qui les contempla, en aquest cas del lector. Echenoz ens converteix en observadors d'uns fets terribles que la seva prosa en certa manera normalitza; el desastre de la guerra com a fet normal en la vida dels que la van patir.

Fa exactament cent anys (el 28 de juny de 1914), Gavrilo Prinzip, nacionalista serbi, assassinà l'hereu del tron austrohongarès, l'arxiduc Francesc Ferran, a Sarajevo, que llavors era territori de l'imperi (des de 1908). Aquest assassinat, per obra i gràcia de les complexes aliances teixides per o per causa de Bismarck i les rancúnies acumulades des de feia dècades, va ser l'espurna que va posar en marxa el que havia de quedar en la memòria com la Gran Guerra, la primera guerra industrial i potser la major carnisseria que hagi viscut el món si ens fixam només en el que afectà als combatents. Aquest fet extraordinari, que fou tristament superat en tots els aspectes, ha generat una allau de bona literatura, que ha intentat traslladar al lector el patiment pel que passaren els combatents. Entre aquestes, convé no oblidar Chevalier, Junger, Remarque o Hemingway, entre molts d'altres. Avui hi podem afegir l'enfocament original, concís, breu, gairebé minimalista que ha construït Echenoz.

Jean Echenoz és un dels novel·listes francesos més destacats de l'actualitat, autor d'obres com Córrer o Je m'en vais, que li va valer el premi literari més reconegut de les lletres franceses, el Goncourt, l'any 1999. 14 el confirma com un mestre, i li permet fer una aportació extremadament preuada a la galàxia literària de la Primera Guerra Mundial. Una lectura totalment recomanable.


divendres, 27 de juny de 2014

"El frente ruso", Jean-Claude Lalumière

Le front russe
Jean-Claude Lalumière, 2010
Traducció de Paula Cifuentes
Libros del asteroide, 192 pàgines

El nostre protagonista, del qual no n'arribarem a conèixer el nom, ha volgut sortir d'una vida marró (en les seves pròpies paraules), atrapat per les que des de sempre li han imposat uns pares pocs sensibles a les necessitats de la imaginació de l'infant, a través de la vida del diplomàtic. De la carrera diplomàtica n'espera poder viatjar per països exòtics i compilar una col·lecció d'art d'arreu del món. Tanmateix, el dia que pren possessió com a funcionari del ministeri d'afers exteriors, un incident entre el cap de personal i el seu desproporcionat maletí, regal de la mare, li depararà un destí força marginal: l'oficina de països en vies de creació, secció Sibèria i països de l'est. Tal destí és conegut com el front rus. A partir d'aquí, intentarà sortir d'aquesta mena de desterrament administratiu, sense gaire èxit.

El frente ruso és una novel·la d'humor, una sàtira sobre el món del funcionariat francès i tots els jocs de poders i les reivindicacions de les petites parcel·les de poder de cadascú, des de la possibilitat de disposar del destí dels funcionaris fins al control de les fotocopiadores i els equipaments informàtics. També de la rigidesa de les administracions i els seus processos. Alhora, al mateix temps, és una novel·la que transpira un cert to amarg, ja que és també un llibre sobre la recerca de la felicitat i la voluntat de sortir d'una vida monòtona, un esforç que es demostrarà infructuós i frustrant.

Aquesta és una novel·la lleugera, fresca, hilarant per moments (l'intercanvi de mails entre el protagonista i el responsable de manteniment és antològica), que a la vegada explora una de les grans misèries humanes, l'estèril recerca de la felicitat. Una lectura recomanable, encara que no passarà a la història de la literatura francesa.

Jean-Claude Lalumière (imatge de publico.es)

dimarts, 24 de juny de 2014

"Field Grey", Philip Kerr

Field Grey
Philip Kerr, 2010
Quercus, ebook kindle

It is hard to say whether Bernie Gunther is a lucky man or not; he has survived the Nazi regime and the WWII, has left back the Perons' Argentina and the Cuba of Bastista, but he is never able to enjoy the quiet life he deserves. In this novel, we find Gunther trying to scape form Cuba to Santo Domingo, mainly because of his difficult relations with the Cuban secret services. What was going to be an easy sailing turns into a nightmare when the boat, in which Gunther was accompanied by a supposed whore that really was a communist activist, was intercepted by the US Navy. As a result of this interception, Gunther ends up in a North American jail and later on in the prison of Landsberg in Berlin, as an alleged Nazi criminal. However, the real aim of the American authorities that custody him is Erich Mielke, the chief of the DDR secret services. Gunther will have to remember his life during the war in France for his American captors, in the occupied Paris, and the period he remained in Russia as a POW. Obviously, Gunther will have to do something more than just talk about his memories, in order to leave his imprisonment.
 
In the seventh novel of the Bernie Gunther series, we get to know what happened to him during the WWII. He was in France trying to find a German communist, Erich Mielke, whose life he will save several times. We also discover Gunther's refusal of the orders that led the German army to exterminate the Jews in Ukraine, and how he ended up in a soviet POW camp after the fall of Koningsberg. However, in this book I think that the author has made an exercise of what I would call "filling the gaps". In my opinion, he has added another shackle to the chain, but he hasn't been carefully enough to avoid my sensation of that it was something forced. With that, I'm not saying that it is a boring reading, and in fact I have found it quite amusing, but I can not help the sensation I have just described. Furthermore, I have found it quite confusing, with all that going back and forth through Gunther's life. To justify that, you will have to keep in mind that the novel is located in 1954, with regressions to 1931, 1940, 1941 and 1947.

To sum up, Field Grey is an amusing and interesting novel in which be get a deeper knowledge about Bernie Gunther and the WWII, but is also a book that is a little bit confusing that gives the impressions that was written first of all to fill a gap, to be another shackle of the series. In my opinion, it is the worst novel of the seven.

divendres, 6 de juny de 2014

"Guía de Mongolia", Svetislav Basara

Монголски бедекер
Svetislav Basara, 1992
Traducció de Luisa Fernanda Garrido i Tihomir Pistelek
Minúscula, 158 pàgines

No, no és una guia de Mongòlia. Això és fàcil d'establir. El que resulta més difícil és decidir què és "Guía de Mongolia". És una falsa novel·la autobiogràfica. És un deliri narratiu amb aires filosòfics. Difícil elecció. En qualsevol cas, és una lectura entretinguda, tan hilarant com profunda.

El periodista Svetislav Basara, després de la mort d'un íntim amic seu, accepta l'encàrrec de redactar una guia de Mongòlia. Tanmateix, mai arribà a a redactar aquesta guia, a pesar de tot el temps esmerçat al país. En la seva estada a Ulan Bator, en un sòrdid hotel, entaularà una estranya amistat amb una galeria de personatges pintorescs: un bisbe holandès que ha quedat atrapat en un somni que l'ha portat a tan remot lloc; un espia nord-americà de la CIA; un lama que en realitat és un general soviètic... Com és de suposar, tal panòplia de realitats -irrealitats més aviat, presències o al·lucinacions-, donarà lloc a un narració que navega entre les aigües de l'absurd i de la metafísica, en un seguit de converses marcades per un to filosòfic a través de les quals l'autor desgrana les misèries de la seva pròpia vida.

dimarts, 13 de maig de 2014

"The Great Gatsby", F. Scott Fitzgerald

The Great Gatsby
Francis Scott Fitzgerald, 1925
Wildside Press, ebook

The Great Gatsby is one of the main classics in American Literature. Located in the Egg, a place close to New York, in the years of the dry law, it develops a live story. Years before the time of the novel, Jay Gatsby and Daisy had fallen on love, but because of the poorness of Gatsby and the WWI they got separated. Years later, we find Gatsby living in the West Egg, in front of the house where Daisy, now married to Tom Buchanan, is living, just across the bay. With the help of Nick Carrafield, that in fact is the narrator of the history, Gatsby manages to get in touch with her again,but the inevitable fate wont give Gatsby the chance of reaching what he has been pursuing during years; in the end he wont be able to be happy with the love of her life.

The Great Gatsby is a novel written in 1925, in the times of the prohibition (Dry Laws). However, even though that he writes about a gangster -it is not explicitly said in the novel, but we can easily imagine that he is involved in some kind of criminal racket-, F. Scott Fitzgerald focuses not in the crime scene but in the love that Gatsby feels for Daisy Buchanan. In a quite modern way, we get to know the details of James Gatz, better known as Jay Gatsby. In a way, he represents a classical American character, the self-made man, that is capable of becoming wealthy and powerful, coming from a very poor background. However, its is unusual that what Scott Fitzgerald emphasizes the most are the feelings of Gatsby, in a clear contraposition to the character of Tom Buchanan, very arrogant, selfish, womaniser and even rude.

I have found this a very interesting novel, mainly because it is a novel about a gangster that is not centred in the criminal world, but in the feelings. It is a very good depiction of the high society of that time and even gives us the opportunity of thinking about love, friendship and the careless people.

dimecres, 30 d’abril de 2014

"The Catcher In The Rye", J. D. Salinger

The Catcher In The Rye
J. D. Salinger, 1951
Little, Brown and Company, 224 pàgines

It may seem quite pointless to talk about The Catcher In The Rye, as it is one of the greatest classics of XX century's literature. However, after having read the book, I have to admit that I knew absolutely nothing about the nature of the book. Before reading it, I have always thought that it was a very grave novel, with a very significant spiritual content. Now I know I was extremely wrong. The Catcher In The Rye is a novel about a rebellious boy, Holden Cauldfield, that is incapable to find his place on earth. He has been expelled from several schools, because he doesn't feel like studying some kinds of subjects. He has a quite complex personality for his age, and he has the sensation of being above all the boys of his age, and this makes him a conflictive boy. In the novel, we follow him a few days, after having been expelled from Pencey. In this few days, alone in the city, Holden behaves like a young adult, looking for good company and trying to avoid the sadness that invades him.

I think this is a very good novel about the feelings of teenagers and their research for happiness. A fully recommended book.

dimecres, 19 de març de 2014

"The Road", Cormac McCarthy

The Road
Cormac McCarthy, 2006
Vintage, ebook

The Road is the chronicle of the journey of a father and his son, but forget the typical road novel. We are in an undetermined future in a post-apocalyptic world; all signs of civilization had been burnt down to the basis by an undefined catastrophe. In this world, the man and his son travel south, without any final destination; they just hope that things will be better in the south. They have to spend most of their time looking for stores to avoid them from starving to death. If that wasn't bad enough, they also have to keep themselves save, because as world has been reduced to a gray amount of debris and ashes, humanity has gone back to the ages when men ate each other.

The Road is a fascinating novel. It is deeply hopeless, because we face a world on which life has almost disappeared and just a few men and woman have survived and are engaged in a permanent struggle for surviving. The man and the boy just keep walking south, keeping with them a few blankets, and their stores. World has become a place beyond all kinds of law, either legal and moral, and the only goal to reach is to live one more day. It is an incredibly tough narration, specially when we read about the men and women kept in a cellar as food or when the man tries to explain the boy that they can't help the people they find in the road because it might suppose them their own death a few days later.

Obviously, there are times when the devastated world almost seems to be a good place, as when they find a bunker where they can keep themselves comfortable, warm, dry and well fed. But even in those moments, the reader can't avoid the sensation that something bad is bound to happen, so you can never help a certain sensation of anguish while reading. In fact, anguish would be the sensation that better defines the book. I also can thing of other words: grey, fear, hunger, love. Because what we should not forget is that in the end this novel is also a book about the love of a father to his son, a man trying to save his son from evil while he also tries to make him clear what is good and what is fair in the world there are living in.

The Road is a very good book, a fascinating novel that faces us with the hell on earth to show us that love can prevail over everything. In my opinion, it has become a modern classic.

divendres, 7 de març de 2014

"El laberinto de las aceitunas", Eduardo Mendoza

El Laberinto de las aceitunas
Eduardo Mendoza, 1982
Booket, 320 pàgines

Un intern d'un psiquiàtric barcelonès és segrestat per la policia amb la intenció d'acomplir amb un alt deure per l'estat. Aquesta operació, en principi simple i sense gaire risc aparent, fracassarà de manera estrepitosa, i el nostre protagonista es veurà embolicat en una obscura conxorxa entre gent de la faràndula, policies incompetents i empresaris peculiars que es resoldrà de forma inesperada.

Sense dubte, Eduardo Mendoza és el gran mestre de la novel·la d'humor espanyola, fet que demostren obres com la que ens ocupa i altres com l'esplèndida Sin noticias de Gurb. És un gènere que l'autor ha conreat més recentment en novel·les com El asombroso viaje de Pomponio Flato. Personalment, crec que és molt millor en aquesta vessant que en altres tipus de novel·les, com pugui ser La ciudad de los prodigios, que sense que sigui una novel·la de segon ordre no em va semblar tant bona en el seu gènere com les esmentades. 

Des del meu punt de vista, el punt més fort de la novel·la és la construcció del personatge principal, l'intern tret del psiquiàtric pacient del doctor Sugrañes, de qui no arribam a conèixer el nom a pesar de ser el narrador de la història. La combinació del seu to seriós i fins i tot circumspecte en contrast amb les situacions absurdes que es descriuen de forma continuada (inclosa la descripció del desafortunat vestuari del protagonista) desencadena en no poques ocasions les riallades més profundes. Altres recursos més obvis també contribueixen a la hilaritat, com els noms de certs personatges (Plutarquete Pajarell, Muscle Power, etc.). El conjunt és una novel·la molt àgil, ràpida i profundament còmica. Per altra banda, segurament on més falla és com a novel·la de misteri, sobretot perquè es resol d'una forma una mica forçada, pel meu gust.

En resum, un llibre perfecte per fer unes bones rialles i desconnectar de les realitats que ens envolten.

Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943)

dimecres, 5 de març de 2014

"If The Dead Rise Not", Philip Kerr

If The Dead Rise Not
Philip Kerr, 2009
Quercus, ebook kindle

Berlin, 1934. Bernie Gunther is working as a house detective at the Adlon hotel. Hedda Adlon, the wife of the hotel owner, asks him a special favor: help Noreen Charalambides, an American journalist friend of her, to investigate the real situation of Jew population in Germany. During this investigation, aimed to promote an American boycott to the Berlin 1934 Olympics, Bernie Gunther will discover a construction racket related to the Olympic sites that will put him on a very complicated situation, in which he will have to choose between love and life... Later on, in 1954 in the city of La Habana, he will have the opportunity to resume the life he was about to have twenty years before, but twenty years might be too much time.

If The Dead Rise Not is a story that starts in the era of the Totalitarianism and ends in the era of Cold War. However, it has not a great involvement with the political situations, at least in the second part of the book. In the first part of the book (Berlin 1934), Bernie Gunther gets involved in something very big, a construction racket in which are involved American gangsters and some of the most important Nazi personalities. In fact, Gunther does not have any obligation to investigate this racket, but he has something personal on it, as he suspects of one of the guests of the hotel, Max Reles. This is another evidence of the idealistic behavior of our hero, incapable of putting things away. But this time there is an unprecedented element that will gets things harder than ever for him: Bernie Gunther is deeply in love, so in love that he will pass over his principles to preserve her lover's life. In my opinion this is one of the strengths of the book, showing us a Gunther that is very human, as he has always been, but that goes further than his own morals. For the first time, he sacrifices almost innocent people to serve his own interests, his love for Noreen. In the other side, during most of the second part of the book (La Habana, 1954), I had the impression that it was an addition that was unjustified, and even that in the end the connection is evident and in a way (spoiler!) the story between Reles and Gunther gets definitively closed, in fact the only good thing that this second part reports us is going deeper in the humanization of Bernie Gunther.

However, In my opinion this is a very good crime novel, at least the first part, that has a lot of ingredients to be successful: love, sex, mystery, gangsters, corruption rackets, etc. It is another good novel about Bernie Gunther, a character that gets more human than ever in this book.

dimecres, 26 de febrer de 2014

"La desobediència civil", Henry David Thoreau

Resistance to Civil Government (més conegut com a Civil Disobedience)
Henry David Thoreau, 1849
Traducció de Mercè Capdevila Pujol
Proteus, 40 pàgines

El juliol de 1846, Henry David Thoreau va passar una nit al calabós del seu poble (Concord, Massachusetts) per haver-se negat a pagar els imposts que devia dels sis anys anteriors. D'aquesta experiència, que en cap cas va ser considerada com a negativa per qui la patí, en va néixer un dels textos més influents del segle XIX, el popularment conegut com a La desobediència civil.

En aquest assaig breu, que aparegué originalment a la publicació Aesthetic Papers (1849), Thoreau planteja la seva visió de la relació entre l'individu i l'estat, en base a la qual defensa el dret de la persona de viure deslligada de l'estat i fora de les seves imposicions. Una de les idees principals que es desprèn de l'obra és que hom té el dret a la seva individualitat, i que el total sotmetiment a l'estat en cert sentit deshumanitza la persona. Exposa el cas dels militars, que esdevenen, en la seva opinió, poc més que simples instruments de les decisions de l'estat, que actuen sense desviar-se'n el més mínim amb independència de la consideració que aquestes els puguin merèixer. Un altre argument que exposa Thoreau és que la desobediència civil hauria d'estar justificada en el cas que l'estat actuàs de forma contrària a les pròpies idees o conviccions. En el seu cas concret, Thoreau es nega a pagar imposts perquè està en desacord amb certes polítiques que apliquen els Estats Units de la seva època: el manteniment de l'esclavitud (que s'hauria de resoldre de forma cruenta en la guerra de Secessió de 1861-1865) i la guerra contra Mèxic (entre 1846 i 1848, a causa de l'expansionisme nord-americà cap al sud). Considera que el seu deure com a ciutadà, per preservar la seva dignitat, ha de ser oposar-se a aquestes actuacions a través de la única forma de resistència possible, negar-se a pagar els seus imposts. Addicionalment, una idea important que també es planteja en aquest text és que els estats han d'estar per servir els interessos de la ciutadania, i no la ciutadania per servir els interessos de l'estat, i arriba a afegir que la finalitat darrera de qualsevol estat hauria de ser la seva pròpia desaparició, aconseguida l'harmonia social.

Henry David Thoreau és un dels pensadors nord-americans més influents de la Història, la influència del qual s'exerceix en múltiples direccions. Així, se'l considera una inspiració pels moviments anarquistes pel seu menyspreu del paper de l'estat i la seva reivindicació de poder-se deslligar del jou públic; del pensament liberal nord-americà, en reivindicar el ciutadà per sobre de l'estat; de l'ecologisme, quan defensa una forma de vida senzilla i acostada a la natura (ideal plasmat sobretot a l'obra Walden); de la resistència pacífica i la no-violència per la forma en que s'oposà a l'estat, etc. D'aquesta manera, són molts els autors que han manifestat la seva admiració cap a Thoreau i s'han declarat influïts per la seva obra, com Gandhi, Martin Luther King, John F. Kennedy, Frank Lloyd Wright, Marcel Proust, etc.

La lectura d'aquest text resulta senzilla i entenedora, i Thoreau planteja les seves idees d'una forma força entenedora. En aquest punt, cal considerar que el text original era una conferència, de forma que això afavoreix la seva comprensió. Òbviament, les idees que s'expressen en el text són força controvertides encara avui en dia, però en qualsevol cas pens que estan d'actualitat, ja que actualment el sentiment que l'estat no representa els interessos de la comunitat sinó tan sols d'una part d'ella és més viu que mai. Així, és aquesta una lectura molt interessant i que ens fa reflexionar.

Henry David Thoreau (1817-1862)

divendres, 31 de gener de 2014

"The Wilt Alternative", Tom Sharpe

The Wilt Alternative
Tom Sharpe, 1979
Cornerstone digital -ebook-

Henry Wilt has a quite comfortable life. He is married to a very energetic and enthusiast of all sorts of "natural" things woman; he is father of quadruplets and is the head of the department of Liberal Studies at the Fenland College of Arts and Technology. Furthermore, he lives in a big and wonderful and big house in a high class neighborhood. However, he feels that his life is nothing but miserable. At home he feels like a dummy in the hands of his wife and all his social and environmental thoughts and actions. In addition to that, he neither can't cope with the quadruplets, four outspoken girls that loose no opportunity to importunate him. Things aren't better at work, where he has to bear with the responsibility for the the acts of all his teammates and subordinates and the department, a bunch of bourgeois marxists that just can't help infuriating the school direction with clearly inadequate performances.

But one day a bright light appears in his life: the new lodger of the attic apartment, a precious German girl called Irmgard Mueller. Wilt falls automatically in love with her, and this feeling gives him a good reason to feel much better about his life. However, this apparent happiness won't last too much... Mueller turns out to be an international terrorist, and while the police is trying to capture her and her companions, things get complicated and all ends up with the kidnapping of the quadruplets and Wilt himself at their own home. In that circumstances, Wilt will have to squeeze his brains to achieve a satisfactory resolution to the action. But when we are talking about Wilt, nothing seems to neither satisfactory or normal...

Probably, Tom Sharpe's Henry Wilt is one of the most hilarious characters of British literature. His outstanding ability to turn any usual situation into a kind of Odyssey has become legendary. With the inestimable help of her wife Eva, all Wilt novels are a collection of odd and hilarious situations which demonstrate that humans have the capacity to turn anything into a disaster or into something embarrassing, in this case with extremely comic results. Going a little further in this analysis, Wilt series seems to be a kind of consolation to the British middle class for his accommodated and apparently boring lives. To me, it is like if Sharpe was trying to say his compatriots that their life might be boring and even absolutely grey, but at least they can keep their dignity with them, a thing that Henry Wilt looses a couple of times a week. Anyway, it is a captivating novel, because with hilarity it offers us a little bit of action and intrigue, so you are invited to read it avidly to know how the story ends.

In a few words, it is a fully recommended book if you want to read and exhilarating novel, if you want to laugh aloud...


divendres, 10 de gener de 2014

"Montecristo", Marc Pastor

Montecristo
Marc Pastor, 2007
Proa, 352 pàgines

El 1941, un grup de presoners republicans a Mauthausen rep un encàrrec ben particular de mans d'un altre pres: han de rescatar l'espasa de Carlemany, un objecte de tal poder que podria fer canviar el curs de la guerra si arribàs a les mans dels aliats. Aquesta espasa, segons la llegenda, li hauria estat lliurada a Carlemany per tres esperits, i des de l'edat mitjana l'hauria custodiada una germandat secreta de la qual l'últim membre era el pres mort al lager. Aquest encàrrec esdevé el motor vital que permetrà que els republicans tramin la seva fugida del camp i que els empenyerà a intentar completar la missió -en la qual no acaben de creure-. Una delació d'un company posa en la pista de l'espasa amagada a la capella palatina d'Aquisgrà a la Ahnenerbe, secció de les SS ocupada de investigar la raça ària i tot tipus d'objectes màgics (la llança de Longí, l'Arca de l'Aliança, etc.). El propi Himmler encarregarà a dos agents de confiança la recuperació de l'espasa i l'eliminació dels republicans, però la tasca d'un espia britànica permetrà la mobilització de les forces aliades per tal d'impedir que Himmler aconsegueixi el bé que tan cobeja.

Montecristo és, sens dubte, una novel·la absolutament trepidant. El plantejament de la Història aplega referències de molt diversa procedència que a pesar del seu eclecticisme conformen una novel·la força coherent. Així, les primeres pàgines em feren pensar el KL Reich d'Amat-Piniella; la implicació dels nazis en la consecució d'objectes amb poders sobrenaturals remet a Indiana Jones; l'escenari de la guerra recorda a Follett; fins i tot certes escenes porten a la ment els Inglourious Bastards de Tarantino. El resultat d'aquest poti-poti de referències, com ja he dit, és una novel·la molt lleuguera, entretenguda i que quan l'has acabat de llegir no sembla que tengui 350 pàgines, sinó moltes menys. Des d'aquest punt de vista de producte d'entreteniment, és obvi que és una novel·la perfecta: passa ràpid i et permet evadir-te. Per dir-ho així, és una llaminadura.

Tanmateix, pel que es refereix a la qualitat literària, la meva apreciació cap a l'obra canvia bastant. Per intentar ser gràfic, em deixa igual que després d'haver vist una pel·lícula de Pirates Of The Caribbean: m'ha entretengut molt, però tan sols som capaç de recordar el personatge de Jack Sparrow, la resta és una massa difosa. Pens que els personatges són molt plans, simples elements necessaris per al desenvolupament de la trama sobre els quals tan sols rebem  una mínima informació, i no de tots. De fet, l'únic personatge que sembla destinat a perviure una mica més en la nostra memòria és l'Andreu Corvo, un mestre de la República que per atzars de la vida acabarà assumint el paper d'agent de l'MI6 al servei de Sa Majestat. L'estil literari tampoc fa llarg, força simple. El plantejament és força maniqueu, bons i dolents, però això és propi del gènere que ens ocupa i tampoc ho podem posar com a demèrit de l'autor.

En resum, pens que és ni més ni manco que una lectura lleugera, entretenguda i de consum ràpid, per passar una estona entretenguda sense anar més enllà. Recomanable per un lector a qui li interessi només la trama i no es fixi tant en la qualitat literària (estil, personatges) de l'obra.

dimarts, 7 de gener de 2014

"El presoner del cel", Carlos Ruiz Zafón

El prisionero del cielo
Carlos Ruiz Zafón, 2011
ebook

Barcelona, 1957. La llibreria Sempere i fill continua en la seva precària situació econòmica, però així i tot és el refugi sòlid dels Sempere (inclosa la tercera generació, el fill de Bea i Daniel) i de l'inefable Fermín Romero de Torres. Aquest viu turmentat en el dies previs al seu enllaç matrimonial, patiment que no passa desapercebut el ulls dels que més de l'estimen i molt especialment del seu amic de l'ànima Daniel Sempere. El motiu d'aquest sofriment és de naturalesa administrativa, ja que en els obscurs anys de la postguerra el personatge que coneixem per Fermín va predre la seva identitat dues vegades: la primera quan va decidir amagar i oblidar qui havia estat i la segona quan la seva nova identitat va ser donada per morta a principis de 1940. Per aquest motiu, el seu matrimoni s'enfronta a un problema de difícil solució. Enmig de tals tribulacions, l'aparició d'un personatge amb cert aire sinistre serà el desencadenant final que portarà a Fermín a sincerar-se completament amb Daniel sobre el seu fosc pas per la presó de Montjuïc i la seva coneixença de Daniel Martín i Mauricio Valls, lligats per la bastarda obsessió del segon en esdevenir una estrella literària usurpant el talent del primer. 

Aquesta tercera entrega de la sèrie estructurada per l'escriptor barceloní Carlos Ruiz Zafon sota el títol de "El cementiri dels llibres oblidats" ens desvetlla alguns aspectes importants de la història, especialment referits a la figura de Fermín Romero de Torres. Entenem el perquè de l'amistat entre ell i Daniel, i també les causes per les quals el pintoresc personatge llueix tan folclòric nom. A més, comprenem una mica més la implicació de David Martín amb els Sempere, i descobrim alguns aspectes de pes en  la història familiar. Per dir-ho així, El presoner del cel lliga una mica més tota la sèrie, que en acabar de llegir El joc de l'àngel semblava força dispersa. 

Tanmateix, la sensació que hom té en acabar de llegir aquest llibre és que és un obra incompleta, com una transició menor en el conjunt de la història que prepara un desenllaç molt més transcendent en la que serà la darrera entrega. Així, planteja més interrogants amb el seu final dels que resol, que sense ser poc importants (la història de Fermín, la mort d'Isabella, el destí de David Martín, etc.) són sens dubte menors. La sensació és que s'havien d'explicar per copsar el conjunt en la seva totalitat, però que la novel·la com a obra aïllada no es sosté, ja que el que ens explica en molts passatges no es pot entendre del tot si no s'han llegit les anteriors, i a més sembla que no és sinó una primera part que es queda coixa sense la segona.

Amb tot, la novel·la és interessant i entretenguda, molt àgil i fàcil de llegir i és una lectura excel·lent per quan es vol llegir quelcom que no suposi un repte intel·lectual o una concentració total, com és el cas de les vacances, aeroports, etc. Recomanable, però convé haver-se llegit L'ombra del vent i El joc de l'àngel per gaudir-ne completament.