dijous, 29 d’octubre de 2015

"Sarajevo 1914", Plàcid García-Planas

Sarajevo 1914. Retorno a la esquina donde Europa se cortó las venas
Plàcid García-Planas, 1914
Diéresis (epub)

El 28 de juny de 1914, el conflicte europeu que s'havia estat cuinant des de la guerra francoprussiana de 1870 va arribar a la seva fase d'ebullició amb l'assassinat a mans del nacionalista serbi Gavrilo Princip de l'hereu al tron austrohongarès Francesc Ferran i la seva esposa Sofia als carrers de Sarajevo. El periodista Plàcid García-Planas recorre els escenaris més representatius de l'estada de l'hereu al tron imperial a la ciutat i contrasta els fets històrics amb l'opinió de ciutadans de la ciutat sobre l'assassinat i sobre la figura de l'assassí, que a dia d'avui és vist més com un heroi nacional que com un terrorista.

La parella imperial poc abans del seu assassinat (wikipedia)
Escrit com una crònica periodística, és una lectura interessant per recordar el que succeí en la visita imperial a Sarajevo, que es va acabar convertint en el detonant de la Gran Guerra, que portà prop de vint milions d'europeus a la tomba. És un llibre que aprofundeix molt poc en els fets històrics i en la visió actual dels bosnis sobre el fet, de forma que pens que hi ha alternatives millors i molt més completes sobre el tema, i que aquesta obra té valor més com a article periodístic extens que com a obra historiogràfica. Prescindible.

dimecres, 28 d’octubre de 2015

"El lleopard", Jo Nesbo

Panserhjerte
Jo Nesbo, 2014
Traducció de Laia Font i Mateu
Proa, 704 pàgines

Després de la seva topada amb el Ninot de neu, Harry Hole està desaparegut. L'agent Kaja Sollness rep l'encarrec de trobar-lo i portar-lo a Hong Kong, perquè el que sembla un assassí en sèrie actua a Oslo. La investigació em la que es trobar immers Hole serà dura i complexa, tant per les seves pròpies condicions com pel fet que es desenvolupa enmig de la pugna pel poder entre la Kripos i el departament d'homicidis de la policia d'Oslo. A més, ha de lluitar contra els seus propis fantasmes, el record constant de la Rakel i l'Oleg i les seves addiccions a l'alcohol i drogues diverses. Tot plegat farà que la investigació s'emboliqui amb la mort d'una diputada i estranys vincles amb el Congo, fins aque un lloc comú a les víctimes donarà la clau per començar a resoldre el cas.

El lleopard és una molt bona novel·la negra, que compta amb tots els ingredients característics del gènere, començant pel seu protagonista. Harry Hole és una mena d'antiheroi: mal considera pels seus companys, amb una vida personal caòtica i víctima de la seva incapacitat de ser feliç o de sentir-se realitzat amb la seva feina. Amb tot, les seves aptituds com a investigador li valen un cert respecte. Més enllà del protagonista, els personatges que desfilen per la novel·la són també elements clau per completar el panorama de la novel·la: policies amb una ambició per damunt de tota consideració, companys de professió que esdevenen Traïdors, traficants d'armes, etc. 

Crec que aquesta és una novel·la molt ben construïda a nivell argumental i narratiu, que ens va oferint petites pistes per resseguir el rastre dels possibles assassins amb prou marge per donar lloc a nombrosos girs argumentals. És una novel·la que a pesar de la seva extensió es fa molt lleugera i àgil i esdevé gairebé addictiva. Una lectura molt recomanable.

.

diumenge, 18 d’octubre de 2015

"El que no et mata et fa més fort", David Lagercrantz



Det som inte dödar oss
David Lagercrantz, 2015
Traducció de Marc Delgado Casanova
Columna, 656 pàgines



Un dels majors investigadors en el camp de la intel·ligència artificial, el professor Frans Balder, deixa la seva feina a una empresa capdavantera en el seu camp per tornar a Suècia i fer-se càrrec del seu fill. Sembla que té coses a contar, i es posa en contacte amb el periodista Mikael Blomqvist per contar-les-hi, però el mateix vespre és assassinat per un vertader professional que tanmateix té pietat de l'August, un nen autista i savant. Llavors es desfermarà una investigació a distints nivells per esclarir què era el que Balder volia transmetre a Blomqvist i també qui és el responsable de la seva mort. Com no podia ser d'una altra manera, la Lisbeth Salander jugarà un paper crucial no només en les investigacions en la xarxa sinó també en la protecció del petit August. Tot plegat acabarà demostrant una trama amb implicacions al més alt nivell, des de la totpoderosa NSA fins a la màfia russa, i fins i tot entrarà en escena la Nemesi de la Lisbeth Salander.

Han tornat Blomqvist i Salander, però han tornat sense el seu creador, Stieg Larsson. Blomqvist continua essent el mateix periodista de l'antiga escola, compromès amb el seu ofici, honest i implicat en la recerca de la veritat sense preocupar-se de les conseqüències. Directe i incisiu, posa per davant la protecció de les fonts que la lleialtat a la justícia. I la Lisbeth Salander continua tan compremesa amb les causes que considera justes com sempre, decidida a enfrontar-se a qui sigui per tal d'arribar a derrotar aquells que considera enemics de la humanitat, siguin governs o criminals. Però Larsson no hi és, i es nota.

El repte de Lagercrantz no era menor: continuar amb la nissaga de més èxit de la primera dècada del segle XXI. I per fer-ho, ha adoptat, o ho ha intentat, el mateix estil asèptic de Larsson. El problema és que per molt planer que semblàs, aquest estil (o no estil, a judici de no pocs crítics) no és tan fàcil d'imitar. El que en Larsson fluïa d'una forma natural i ben encadenada, en Lagercrantz presenta no poques imperfeccions, és com si la linealitat de la narració anàs una mica a batzegades, Més enllà d'això, el desenvolupament de la narració també pateix el problema de la falta d'encaix dels distints elements que hi figuren, de forma que és com si la narració es quedàs a mitges, com si es prescindís d'explicar tota la trama per centrar-se només en els elements més directament lligats amb els protagonistes. Per tot això, podríem dir que la saga
Millennium continua, però ja convertida en una franquícia i amb evidents diferències amb la trilogia inicial. Amb tot, és una novel·la fàcil de llegir i entretinguda, força recomanable.

diumenge, 11 d’octubre de 2015

"The Girl On The Train", Paula Hawkins

The Girl On The Train
Paula Hawkins, 2015
Transworld digital, 338 pàgines

Rachel Hipwell travessa el pitjor moment de la seva vida, des de que el seu espòs Tom l'abandonà després que la depressió per la que passava com a conseqüència de la seva infertilitat la portàs a convertir-se en alcohòlica. Viu una vida buida que només coneix dues rutines, el consum d'alcohol i el desplaçament diari a Londres per cercar feina i mantenir l'engany amb la seva companya de pis, que desconeix la seva situació d'atur. En el trajecte, s'entreté en l'observació de les cases del seu antic barri, inclosa la que en el passat havia compartit amb el seu exmarit i que ara aquest comparteix amb la seva nova parella, Anna. Tanmateix, el que més la fascina és observar la rutina matinal de la parella que ella anomena Jess i Jason, que dins la seva ment són pocs menys que la parella perfecta, fins que un bon dia la seva Jess, en realitat Megan, desapareix. Des d'aquell precís moment intentarà esbrinar què és el que ha succeït de veritat, tasca difícil ateses les seves llacunes mentals derivades de l'abús d'alcohol i l'escassa credibilitat que el cos policial sembla prestar-li.

The Girl On The Train planteja com una activitat innocent com és observar per un moment la vida dels altres es converteix en la porta a una història d'investigació criminal. És una novel·la que parteix d'un ritme baix, pausat, gairebé deprimit per analogia amb l'estat de la seva protagonista, que de mica ens va endinsant en les truculentes històries que s'amaguen darrere les portes de cases comunes i corrents. En aquest procés s'entrecreuen les vides de tres dones que són les que donen veu a la narració (Rachel, Megan i Anna) i que es troben enllaçades per dos homes, Tom i Scott. Tots ells són persones amb una aparença perfectament normal que amaguen un costat fosc amb tints tràgics. El desenllaç de la novel·la coincideix amb el seu punt àlgid, i constitueix certament un contrapunt a la resta de la narració.

Aquest bestseller estival m'ha semblat una novel·la força correcta però sense que se la pugui considerar una obra mestra. En cert sentit s'inspira en La finestra indiscreta de Hitchcock, però la narracció es desenvolupa en una línea molt més pausada i introspectiva, ja que bona part de la narració l'ocupen les reflexions de les tres dones sobre els seus actes passats.

És una lectura interessant, encara que cal tenir paciència i endinsar-se en la turmentada ànima de la protagonista per poder-ne gaudir. Possiblement no és una novel·la per lectors habituals de literatura de crim i misteri, però m'ha semblat un bon llibre.

dilluns, 10 d’agost de 2015

"La rebel·lió", Joseph Roth

Die Rebellion
Josep Roth, 1924
Traducció de Judit Vilar 
Ensiola, 124 pàgines 

Andreas Pum és el perfecte súbdit de sa majestat imperial: soldat mutilat al front, espera amb pacient resignació sortir de l'hospital militar i que l'estat es preocupi d'ell, que li assigni una llicència pública per un estanc, un quiosquet o qualsevol altra ocupació. Per això, quan se li assigna una llicència com a músic ambulant i un orgue de mà, en sent plenament satisfet i rebutja de pla les actituds de molts dels seus companys que maleeixen el govern i l'ordre establert i clamen per la subversió. A pesar de la seva modesta vida, es mou satisfet per la ciutat amb el seu uniforme i la seva medalla. Fins i tot sembla complir totes les seves expectatives vitals quan es casa amb un vídua de bon veure. Tanmateix, un incident al tramvia i la manca de diligència de les autoritats el portaran a la presó, on viurà una epifania que el convertirà en partidari de la revolució, en ple procés de decadència personal.

La rebel·lió és el retrat d'una època de canvi, de la caiguda de l'imperi Austrohongarès i dels seus efectes sobre la població. També retrata, a partir de les vivències d'un individu comú com és Andreas Pum, la societat de la primera postguerra mundial i sobretot la dissort dels excombatents, que passen de ser herois per l'estat a ser vists com una lacra social, com un recordatori del món que havia estat i d'una època passada. Però per damunt de tot, és un relat d'un canvi personal, de l'evolució del perfecte súbdit que confia en l'emperador, l'estat i les lleis que a través del rebuig de la societat és desenganya i acaba essent partidari de la rebel·lió contra el sistema.

Joseph Roth (1894-1939) és un dels grans escriptors centreeuropeus de la primera meitat del segle XX. Nat a l'imperi Austrohongarès, va quedar marcat per la seva caiguda i per la societat que va sorgir posteriorment, amb l'arribada al poder de dictadures tant a Àustria com a Alemanya. La rebel·lió és una mostra d'aquesta percepció de Roth, en la qual expressa a través d'Andreas Pum el desencís pels canvis patits pel món després de la I Guerra Mundial. Un magnífica novel·la.

dissabte, 8 d’agost de 2015

"Sé lo que estás pensando", John Verdon

Think of a Number
John Verdon, 2010
Traducció de Javier Guerrero
Roca editorial, 432 pàgines

El detectiu d'homicidis David Gurney gaudeix del plàcid retir a les muntanyes Catskills quan un dia el seu company d'estudis Mellery es posa en contacte amb ell perquè ha rebut un seguit de misteriosos anònims amenaçadors. Gurney intenta donar-li una mà i li insisteix sobre la necessitat d'anar a la policia. Quan apareix mort, a Gurney no li queda més opció que implicar-se en la investigació del cas, del que tot apunta que és obra d'un psicòpata, contra els que havia tingut força èxit en els seus temps a homicidis.

Sé lo que estás pensando és una novel·la negra protagonitzada per un detectiu que en part respon als canons clàssics del gènere; no fumadors ni beu ni s'embolica amb dones, però sí que és un personatge intel·ligent i turmentat, en aquest cas per la mort del seu fill. Comparteix la vida amb Madeleine, que no acaba d'acceptar el capteniment del seu espòs respecte les seves obligacions com a policia. La veritat és que resulta un personatge principal una mica  desdibuixat, un tipus intel·ligent i correcte però que en la meva opinió no desprèn el magnetisme d'altres grans clàssics del gènere com Wallander o Gunther.

Aquesta lectura m'ha resultat una mica decebedora, ja que aquesta obra va gaudir de cert èxit internacional, però la veritat és que ha resultat ser una història de detectius més, sense cap valor afegit especialment destacable: un psicòpata descobert per la perspicàcia d'un detectiu. La veritat, hi ha moltes novel·les de detectius millors, en la meva opinió.

dilluns, 3 d’agost de 2015

"España, capital París", Germà Bel

España, capital París 
Germà Bel, 2010
Destino, 339 pàgines 

L'obra de l'economista català Germà Bel tracta una qüestió de vital importància en l'actual funcionament de l'estat espanyol, com és el per què de la política de infraestructures que es segueix per part de l'estat espanyol. La idea que defensa l'autor és que els successius governs s'han esforçat en utilitzar la política de infraestructures per fer d'Espanya un país  cohesionat territorialment, encara que el que realment han desenvolupat és la interconnexió de Madrid amb totes les capitals de província. Per tal de desenvolupar aquesta idea, és fixa en les decisions preses des del segle XVIII per part dels governants en relació a la construcció de la xarxa de carreteres, ferrocarrils i aeroports. D'aquesta forma, és veu que en totes aquestes èpoques la constant ha estat la creació de sistemes de comunicacions que permetessin unir Madrid amb totes les capitals de província. Així, el que s'ha donat es pot resumir com una política de infraestructures de transport de  característiques radials quan la realitat del mercat és transversal. Queda constatat que la lògica econòmica sempre ha tengut un paper secundari respecte els objectius polítics.

L'obra de Germà Bel és molt clara a l'hora de perfilar el fracàs de l'estat de cohesionar-se més enllà del consum d'una ingent quantitat de recursos per fer de Madrid la capital real d'un estat en el qual jugava un paper secundari econòmicament a principis del segle XVIII. A més, aquesta obra també ens permet comprovar com la irracionalitat en la construcció de les infraestructures es manté fins a l'actualitat, com és pot veure amb les línies d'AVE, que es desenvolupen sense considerar-se ni el retorn econòmic ni el social. També ens serveix per comprovar la sistemàtica marginació de moltes zones de l'estat, en especial dels arxipèlags, que per la seva naturalesa geogràfica no es poden connectar amb Madrid per mitjans terrestres i per això són marginats de la despesa pública en aquest apartat.

En resum, aquesta obra em sembla magnífica per fer-nos conscients de la irracionalitat dels governants espanyols i de l'absurditat de la política de comunicacions terrestres que han desenvolupat, que ha servit per potenciar Madrid i ha perjudicat el desenvolupament econòmic general del país.

dimarts, 9 de juny de 2015

"El perfum", Patrick Süskind

Das Parfum
Patrick Süskind, 1985
Traducció de Jordi Van Campen Obiols
Columna, 224 pàgines

Jean-Baptiste Grenouille va néixer enmig del mercat més pudent de París, donat per mort per la seva pròpia mare. Tanmateix, era un nin força peculiar, marcat per dues característiques completament contraposades: un olfacte prodigiós, tan desenvolupat que li permet generar un mapa mental exacte de tot el que l'envolta, i una absència total d'olor corporal. És capaç de sobreviure a una infantesa mancada per complet del més elemental afecte gràcies a la seva capacitat per abstreure's de tot el que l'envolta fins que acaba treballant en una de les tasques més infectes del seu moment, assaonador de pells. Ara bé, aquesta ocupació el farà topar amb la feina per la qual està predestinat: el treball de perfumer, que li permetrà crear els millors perfums de l'època, però no satisfer la seva gran ambició, dominar l'art de recrear de qualsevol objecte animat o inanimat. La recerca d'aquest domini el portarà a la cuna de la perfumeria francesa, la ciutat de Grasse.

Aquesta novel·la de Patrick Süskind s'atreveix a convertir en protagonista de la novel·la quelcom tan eteri i tan difícil de definir com és el perfum, l'olor de les coses, i ho fa a través d'un ésser de tràgica existència, com és Jean-Baptiste Grenouille, fill no desitjat d'una peixatera, nat en el lloc més pudent de París i que el seu primer crit a la recerca de vida condemna la seva mare a la mort. I és que Grenouille és un ésser excepcional, dotat del nas més fabulós i portador de la malastrugança, de la dissort per tots aquells que l'envolten. És aquesta també la història d'un assassí en sèrie, que mata sense sentir remordiments i amb la única intenció de convertir els flaires de les seves víctimes en quelcom material. Sens dubte, un plantejament original.

El perfum és una novel·la que gaudeix d'una estructura força clara, però que pel meu gust pateix d'un ritme lent i d'un llenguatge excessivament senzill. Per així dir-ho, li falta complexitat, pes, de forma que la sensació que m'ha quedat és que era un bona història a la que s'hauria pogut molt més suc. Així i tot, crec que és una bona novel·la, amb elements i plantejaments originals. No debades se la pot considerar un clàssic modern.

dimarts, 2 de juny de 2015

"Allegro ma non troppo", Carlo Maria Cipolla

Allegro ma non troppo
Carlo Maria Cipolla, 1988
Traducció de María Pons
Mondadori, 64 pàgines

Allegro ma non troppo és, ni més ni manco, que un divertimento, un aplec de dos assaigs que l'historiador econòmic italià Carlo Maria Cipolla (1922-2000) va escriure per pura diversió i va fer circular entre els seus cercles més propers. L'èxit que varen tenir el va moure a publicar-los força anys després, després d'haver-los revisat.

El primer assaig es titula “El papel de las especias (y de la pimienta en particular) en el desarrollo económico de la edad media”, i constitueix una paròdia total de determinats estudis econòmics que plantegen canvis extraordinaris en base a fets totalment secundaris. En aquest breu assaig, l'autor "demostra" com tot el procés històric medieval a partir de les croades es fonamenta en l'apetit libidinós d'un eremita ansiós d'espècies. S'ha de reconèixer que més enllà de l'absurditat del plantejament de fons, la concatenació d'esdeveniments que planteja està molt ben travada i fins i tot podria induir a més d'un lector poc coneixedor del tema a donar-li validesa científica.


El segon assaig, “Las leyes fundamentales de la estupidez humana”, es basa un intent de classificar els estúpids del món a partir d'un sistema d'eixos de consciència i intencionalitat que resulta del tot hilarant, encara que en el seu conjunt el resultat de l'estudi no sigui tan absurd com podria semblar.

En definitiva, una lectura intel·ligent i molt entretinguda.

Carlo Maria Cipolla (1922-2000)

divendres, 17 d’abril de 2015

"Las bellas extranjeras", Mircea Cartarescu

Frumoasele străine
Mircea Cartarescu, 2010
Traduacció de Marian Ochoa de Eribe
Impedimenta, 256 pàgines

El volum que tractam aplega tres narracions suposadament autobiogràfiques que ens situen en la Romania de principis del segle XXI, encara que el record de l'època de Ceaucescu flota sempre en l'atmosfera. El primer relat, "Ántrax", narra el pànic que pateix l'autor en rebre una carta des de Dinamarca en la qual s'observa una misteriosa pols blanca que el porta a mobilitzar un peculiar i poc competent departament de la policia romanesa. El segon relat, "Las bellas extranjeras", centre del volum, explica les peripècies patides per l'autor en el transcurs d'una visita cultural de 12 autors romanesos a França com a convidats en el marc d'un programa cultural, en el qual els malentesos seran la tònica dominant. El volum que conclou el llibre, "El viaje del hambre", és un retrat de la misèria de la cultura i dels patiments de l'autor, mort de gana i fred, per zones inhòspites de la Romania rural, tot en nom de la cultura.

En aquesta obra, l'esciptor romanès Mircea Cartarescu fa un exercici de simplificació de la seva prosa en relació al gruix de la seva obra. En diverses ocasions en la pròpia narració, es queixa de la crítica literària que el defineix com un autor pràcticament inaccessible per la seva prosa simbòlica i metafísica. En contrast, aquesta narració es desenvolupa amb un estil planer, àgil i atractiu, en un to que cerca sempre la comicitat en la forma de la ironia vers els altres i la ridiculització de les pròpies accions. El resultat és un volum que es llegeix amb un ampli somriure i que no intenta amagar els greus problemes d'un país en plena reconstrucció després del període comunista.

Las bellas extranjeras em sembla una obra molt interessant pel seu intent de desmitificar la figura de l'escriptor, a qui sovint s'atribueix un caràcter allunyat del de la resta de mortals. Cartarescu es dibuixa a sí mateix com un ésser absolutament mundà, atemorit pel por al terrorisme internacional, vanitós en relació a la seva professió literària i fins a cert punt capriciós i neuròtic. És, per altra banda, una lectura molt entretinguda pel seu to lleuger, encara que aquest to s'ha d'entendre com una limitació de l'autor sinó com un treball autoimposat de simplificació de l'estil, com una demostració que sense ser enrevessat, continua essent un grandiós autor. No debades és considerat com el més ferm candidat a ser el primer Nobel en llengua romanesa (que no romanès, ja que Hertha Müller rebé el guardó el 2009, però escriu en alemany).

dimecres, 4 de març de 2015

"Hotel Indira", Melcior Comes

Hotel Indira
Melcior Comes, 2014
Edicions 62, 368 pàgines

Nic Serch, Nicolau Comagran Serch, Nico, Lau són els  diversos apel·latius amb qui hom s'adreça a qui un dia va ser escriptor de cert èxit, mereixedor del premi Ciutat de Palma, que en la seva trentena deambula perdut per la vida. Incapaç de superar el bloqueig que sovint imposa la pàgina en blanc, fracassat en el terreny personal i sense un objectiu concret, torna a Mallorca per fer feina a l'hotel de la família, l'hotel Indira. Allà realitzarà una tasca a la deriva fins que es creurà a la seva vida na Natàlia Trèmol, amb qui viurà una passió desbordant que el portarà fins als límits del seu propi ésser. 

Hotel Indira és una novel·la que tracta sobre la recerca d'un sentit a la vida i de l'amor i que ens transmet un fet força habitual en el nostres dies, com és la insatisfacció amb la pròpia vida i el sentiment d'impotència davant la incapacitat de trobar-li un sentit. És una novel·la sobre la passió amorosa i sexual, una passió que sobrepassa la racionalitat i que porta al protagonista a creure en la felicitat com feia temps que no hi havia cregut, amb totes les inseguretats i revesos que sempre guaiten darrere les promeses exacerbades de felicitat. Més enllà d'això, Hotel Indira és un retrat de la Mallorca contemporània, un paratge sotmès a l'imperi de la llei que marquen els grans empresaris hotelers i els polítics corruptes, on el joc brut per aconseguir que el peix gros es mengi el petit està a l'ordre del dia, on es necessari caure en l'activitat subterrània per poder subsistir amb certa solvència. I en darrera instància, és també el retrat de la decadència d'una nissaga tocada per la dissort, des de l'avi fundador de l'hotel, passant per l'oncle del protagonista fins arribar al propi Nicolau, que per moments s'erigeix en un romàntic que pretén salvar un hotel que és un reducte de la nostalgia i que fins i tot es convertirà en una mena de Quixot mediàtic involuntari amb la denúncia dels artificis mercadotècnics que només amaguen una sola cosa: la recerca de com crear la necessitat de consumir.

És aquesta una novel·la que m'ha agradat, i molt. Pens que el to narratiu és brillant, molt especialment els diàlegs entre el protagonista i la seva amant, d'una vivacitat que els fa absolutament vívids. L'autor sap crear tot un seguit de personatges que donen profunditat al relat i l'acosten més a la realitat actual. L'únic emperò que li puc posar és que, com ja passava a La batalla de Walter Stamm, l'autor hagi tengut la necessitat de condensar en alguns paràgrafs l'evolució posterior del personatge, quan, sempre segons el meu criteri personal, hauria estat millor deixar el final més obert. Tanmateix ens trobam davant una magnífica novel·la.

L'autor pobler Melcior Comes (1980). Foto: Bibi Oye (via @nuvol_com)

dijous, 22 de gener de 2015

"La veritat sobre el cas Harry Quebert", Joël Dicker

La vérité sur l'affaire Harry Quebert
Joël Dicker, 2012
Traducció d'Imma Falcó
La Campana, 688 pàgines

Aurora, New Hampshire, 2008. En el jardí de Goose Cove, residència de la gran eminència de les lletres americanes Harry Quebert, apareix enterrat el cadàver de Nola Kellergan, desapareguda el 30 d'agost de 1975 amb tan sols 15 anys. En el transcurs de l'interrogatori, Quebert admet haver mantingut una relació amb la noia que la seva obra mestra, Els orígens del mal, relata la seva història d'amor. Tot apunta a que va ser ell l'assassí. En assabentar-se'n, Marcus Goldman, estrella recent de la literatura en plena crisi creativa i deixeble de Quebert, es desplaça a la localitat amb la intenció de descobrir qui va ser realment l'assassí. Enmig d'una gran hostilitat generalitzada, amb l'única ajuda del sergent Gahalowood, Goldman anirà resseguint els fets que es varen esdevenir al llarg de l'estiu de 1975, i que no només impliquen Harry Quebert i Nola Kellergan, sinó també Tamara, Robert i Jenny Quinn; el reverend Kellergan, pare de Nola; Travis Dawn i l'intendent Pratt, agents de la policia local a l'època; Elijah Stern, magnat local, i Luther Caleb, el seu xòfer. Una autèntica constel·lació de relacions socials que assoleix un índex de complexitat inusitat, ja que ningú coneix la realitat completa dels fets, de forma que Goldman l'ha de compondre com qui dóna forma a un mosaic, unint centenars de petites tessel·les fins a configurar una imatge precisa.

Aquesta novel·la està centrada argumentalment en la investigació de la mort de la Nola Kellergan i les circumstàncies en que aquesta es va produir. Tanmateix, va una mica més enllà i ens presenta també una aproximació a la relació mestre-deixeble, que s'acaba convertint en una mena de relació paternofilial que és el vertader motor de la història, la lluita d'un fill per exculpar un pare. Té quelcom també de sociològic, en la descripció del poble d'Aurora i les dinàmiques admiració-odi que s'estableixen a l'entorn de l'escriptor un cop es descobreix la relació entre ell i l'adolescent Nola Kellergan. Un altre aspecte en el qual es posa esment és el món editorial, que es retratat de forma força crua en la persona de Barnaski, editor de Goldman, a qui només li interessen els milions i no la literatura.

La veritat sobre el cas Harry Quebert és una novel·la magnètica, ja que el que en aparença és una investigació policial clàssica s'acaba convertint en una muntanya russa de veritats que es superposen unes a les altres sense que es pugui saber quina és la realitat dels fets i de quina manera poden encaixar fets en aparença contradictoris. Estilísticament és un obra atractiva, ja que combina fragment en que pren la veu el narrador omniscient amb altres relats en primera persona de Marcus Goldman. A més, l'autor ens porta a moure'ns pel temps, des de 1975 a 2008 passant per 1998, quan se'ns relata l'inici de la relació entre Quebert i Goldman.

Ha estat qualificada per alguns crítics com una peça de literatura mentidera, però La veritat sobre el cas Harry Quebert m'ha semblat una bona novel·la, molt entretenguda i amb l'al·licient afegit dels múltiples canvis de rumb que experimenta la investigació a mesura que es coneixen nous aspectes. La principal nota discordant crec que és el personatge de la mare de Marcus Goldman, que representa el contrapunt còmic però que està completament fora de lloc, en la meva opinió. Bona lectura.

dijous, 15 de gener de 2015

"Ens veurem allà dalt", Pierre Lemaître

Au revoir là-haut
Pierre Lemaître, 2013
Traducció d'Albert Pejó
Bromera, 480 pàgines

Front occidental, novembre de 1918. A pocs dies de signar-se l'armistici que posaria final a la I guerra mundial, el tinent Henri D'Aulnay-Pradelle veu que la guerra s'acaba sense que ell hagi pogut fer cap acció heroica que li permeti a ell i al seu antic llinatge nobiliari vingut a menys assolir la fama i restaurar el seu esplendor. Per això força un atac sobre una insignificant posició alemanya, en el transcurs del qual quedarà lligat el destí dels soldats Albert Maillard i Édouard Pericourt. Es faran companys inseparables, i la seva amistat els portarà a compartir les misèries en temps de postguerra; Albert sense feina i amb seqüeles físiques i Édouard terriblement mutilat. Decebuts pel tracte que França dispensa als seus herois emprendran un pla forassenyat per sortir de la misèria. Mentrestant, D'Aulnay-Pradelle també intentarà fer la seva fortuna per mitjans poc ortodoxos.

Ens veurem allà dalt s'acosta a la temàtica de la I guerra mundial des d'una perspectiva una mica diferent a la que han optat altres obres com 14, de Jean Echenoz. Lemaître es fixa no tant en la pròpia guerra, que tanmateix queda descrita com un funest joc absurd, sinó en el panorama que va quedar després del conflicte, la forma en que les víctimes del conflicte, la carn de canó enviada a passar els seus millors anys a les fronteres, varen reintegrar-se a la vida civil, portant les terribles seqüeles tant en els seus cossos com en els seus esperits. I també reflecteix com, després d'una catàstrofe nacional, hi ha qui intenta treure profit de la desgràcia i enriquir-se, encara que sigui trepitjant la dignitat de les víctimes. En aquest sentit, la història de D'Aulnay-Pradelle per una banda i d'Albert i Édouard per l'altra resulta paradoxalment paral·lela, un recerca de la fortuna amb mitjans poc lícits, que tanmateix acabarà de forma diametralment oposada.

Escrita en un estil vibrant, és una novel·la guanyadora del premi Goncourt de 2013, el més prestigiós de la literatura francesa. És una excel·lent aproximació a la França de postguerra. Una obra imprescindible.