dimecres, 19 d’agost de 2009

"Las aventuras del buen soldado Svejk", Jaroslav Hasek

És possible riure's de la guerra? Si l'autor és txec, de tendències anarquistes i anticlerical, sí. Ja ho crec que si. El que Hasek narra són les peripècies d'un txec de Praga, Svejk, en el llarg camí que transcorre des que el criden a files fins que arriba a una situació de combat. Aquesta novel·la és un d'aquells casos en que la biografia de l'autor queda plenament plasmada en la novel·la:


  • Txec: El nacionalisme txec fa que es contraposi aquest poble als altres que configuraven l'Imperi Austrohongarès, els austríacs (retratats com uns catòlics integristes i força ineptes) i especialment els hongaresos (són constants les desqualificacions que s'emeten contra ells per part de diversos personatges).

  • Anarquista: Mostra un odi visceral contra la figura imperial austrohongaresa, i no dubta en ridiculitzar els nobles i alts càrrecs imperials i reials.

  • Anticlerical: Hasek és demolidor en el tractament dels clergues; els tracta a tots d'alcohòlics, femelluts i jugadors... Vaja, els fa reunir tots els vicis possibles...

A partir d'aquí, cal dir que Hasek narra les aventures d'Svejk, un personatge difícil de copsar. En primer lloc, semblaria ser un ximple idiota que xerra pels colzes i aprofita qualsevol avinentesa que se li presenta per allargar-se en casos que il·lustren situacions de la manera més inversemblant, però en ocasions treu el seu mal geni i fins i tot demostra ser el més viu de la guarda que diríem.

En definitiva, una visió satírica de la guerra i més que de la guerra de l'imperi austrohongarès en les seves darreres hores. Una lectura recomanable, encara que a dir veritat se'm va fer una mica pesada més culpa de les múltiples anècdotes més o menys còmiques d'Svejk.

Dir que és una obra inacabada, ja que l'autor morí quan encara li faltaven dues de les sis parts que havia de tenir l'obra.

"Chesil beach", Ian McEwan

On Chesil Beach
Ian McEwan, 2007
Anagrama, 192 pagines

I si amb estimar-se no n'hi prou? McEwen ens planta al bell mig d'una nit de noces en la que el nuvi es mostra ansiòs per descobrir a la seva dona i la núvia tracta de contenir la repulsió que li genera la simple idea de que ell la toqui. Així plantejat, el que l'autor ens descabdella és la història d'un fracàs. Entremig, la història que va unir aquesta parella en la repressiva Anglaterra de principis dels anys 60, just abans de l'alliberació sexual i mental que suposà el moviment hippy.

El breu relat mostra temes diversos a l'entorn de les relacions de parella, la dificultat d'unir parelles de grups socials diferents i la importància del sexe com a element que permet unir les parelles.

És un llibre de fàcil lectura, que deixa un regust una mica amarg en el seu desenllaç, però tanmateix força bell.

dimarts, 30 de juny de 2009

"La catedral", Alain Erlande-Brandemburg

La Cathédrale
Alain Erlande-Brandemburg, 1989
Akal, 324 pàgines

Aquesta obra repassa la trajectòria històrica de la catedral, entesa en un sentit ampli, des de l'època del Baix Imperi fins a l'època clàssica de les catedrals, l'època gòtica. Dic en sentit ampli perquè no sols es parla de l'edifici catedralici, sinó de tot allò que s'hi relacionava: el palau episcopal, els edificis dedicats als canonges, la sala capitular, l'hospital...

És interessant veure com va evolucionant tot aquest complex al llarg de la Història i sobretot com condiciona el desenvolupament urbà de les ciutat, fins al punt de ser en algunes ocasions el factor que les empeny fora de les murades primitives. En aquest sentit, cal destacar casos d'integració urbana molt particular, com és el cas de la catedral de la Lausana, travessada cert temps per un carrer, i la de la de Le Puy, a la que s'accedia per una escalinata que sortia a mitjan nau perquè a causa del desnivell del terreny no era possible fer-ne una de frontal.


Un llibre especialitzat, però prou interessant per entendre la importància d'aquestes construccions i la seva influència en l'àrea urbana.

dijous, 14 de maig de 2009

"Un día perfecto", Melania G. Mazzucco

Un giorno perfetto
Melania G. Mazzucco, 2008
Anagrama, 448 pàgines

Això cantava Lou Reed, una lloança a un bon dia, un dia que passa sense fer coses extraordinàries però resulta d'allò més encantador. Aquesta novel·la italiana inspira el seu títol en la memorable cançó de Reed, però la "perfecció" del dia no té a veure amb que les coses vagin bé; més aviat és una visió "perfecte" d'un dia en la vida d'una ciutat, d'una família, de persones com tantes perdudes en l'anonimat urbà.

La novel·la relata 24 hores en la vida de la família d'un polític en campanya i de la del seu escolta, divorciat. Al llarg de tot un dia resseguim l'activitat dels Fioravanti i els Buonocore, i veim com es van entrecreuant els seus camins. Però sobretot és important conèixer què pensen, què senten, què viuen, els seus petits drames, les seves misèries, les petites victòries i derrotes de la vida diària.

Els problemes que observam són els mateixos que podem viure o veure en qualsevol ciutat o en qualsevol mitjà de comunicació, petits i grans: l'assetjament escolar, la desgraciada percepció dels adolescents sobre ells mateixos, els maltractaments domèstics, els antisistema, el desamor, les esperances que es frustren, els amors impossibles... En definitiva, un cal·lidoscopi urbà que es desgrana amb notable agilitat, hora rere hora, cap a un final desesperançat, o potser no tant...

L'estructura del llibre arranca amb un petit pròleg que dóna pas a la narració de les 24 hores de la vida de dues famílies a Roma i culmina amb un epíleg que resol la situació plantejada a l'inici. El pròleg causa cert desconcert, l'epíleg és la freda certesa, el resultat de 24 hores en la vida moderna, que ho poden canviar tot o no canviar res...

Un llibre extraordinari, literatura en majúscules escrita amb mestria i una agilitat extraordinària, on el narrador omniscient es transforma en la veu del personatge sense estridències. Mazzucco aconsegueix que tots sentim allò que de fet vivim, la cruesa que de vegades suposa el viure un dia perfecte.

dimecres, 6 de maig de 2009

"En el nom del porc", Pablo Tusset

En el nombre del cerdo
Pablo Tusset, 2006
Columna, 430 pàgines

Hi ha novel·les que tenen la virtut (o el defecte) de començar amb un to i acabar amb un altre totalment diferent. I aquest és el cas que ens ocupa, ja que el que comença com una novel·leta lleugera de policies, s'acaba convertint en una novel·la negra d'apreciable densitat, en la qual ningú és qui sembla ser i la bondat no acaba d'imposar-se...


El relat gira a l'entorn d'un crim curiós, una dona esquarterada com si fos un porc a un escorxador d'un poble perdut de la mà de déu. A partir d'aquí, el relat ens porta a seguir dos personatges, l'inspector Pujol, a punt de jubilar-se però que s'agafa el cas amb cert interès pels elements estrambòtics que l'ornen, i en T., un policia que finalment serà el que faci la feina bruta en aquesta mateixa investigació.

El resultat és una novel·la negra farcida de personatges que no són el que semblen, de situacions pintoresques, de crueltats gratuïtes, que ens acaba tancant en el microcosmos d'un poble de muntanya amb una fauna variopinta, en el qual l'atmosfera es va fent cada cop més i més asfixiant...

"Tòquio blues", Haruki Murakami

Haruki Murakami, 1987
Empúries,  302 pàgines

Si "blue" en anglès fa referència a la tristor, a la melangia... el títol de la novel·la de Murakami és d'allò més escaient. I la paraula adolescència té res a veure amb el dolor, aquesta novel·la ho deixa ben a les clares.

Es tracta de la història d'un jove que comença a la universitat i de les seves vivències al voltant de dues (o tres) dones: la Naoko, de qui està enamorat a pesar de que era la xicota del seu millor amic, a pesar del seu caràcter depressiu i de què és incapaç de sentir cap mena de passió; i la Midori, el pol oposat, vitalista, despreocupada enmig de difícils circumstàncies. La relació amb aquests personatges és el fil conductor de la narració, marcat per una sensació de melangia, de tristor continguda, de grisor en el vida del dia a dia, que tanmateix es supera per la necessitat i les ganes de viure, la necessitat d'estimar i de formar part de qualque cosa més enllà de la pròpia persona.

dijous, 26 de març de 2009

"Vida i destí", Vassili Grossmann

 Жизнь и судьба
Vassili Grossmann, 1959
Cercle de Lectors - Galàxia Gutemberg, 1080 pàgines

Aquesta és una de les grans novel·les escrites sobre la Segona Guerra Mundial, i no tan sols per les seves més de 1000 pàgines, sinó pel fet de constituir un retrat multifocal dela situació de la URSS en l'època de la batalla d'Stalingrad (hivern de 1942-1943).

La novel·la gira entorn de la família Xapoixnikov, i a partir dels membres de la família i d'altres individus emparentats en un o altre moment amb ella, ens mostra com es desenvolupava la vida en diferents escenaris soviètics. Així, el relat ens porta a les posicions d'avantguarda russes a la ciutat ocupada, a un camp de presoners soviètics, a una unitat de tancs enmig de l'estepa calmuca, a la Kazan que acull nombrosos científics soviètics evacuats de Moscou, a la pròpia capital russa... D'aquesta manera, podem dir que és com un gran fresc d'un país en guerra, de la qual tenim visions entusiastes de comissaris polítics, desenganades de militars, escèptiques de científics, etc.
Tanmateix, sota l'aparença d'una novel·la sobre un país en guerra, a mesura que es van passant les pàgines el que més destaca, el que més cobra força és una denúncia. Una denúncia de la crueltat desmesurada, de l'arbitrarietat absoluta, del control ferri de l'individu per part de l'estat stalinista; el pes de les purgues de 1937 es deixa sentir de forma inexorable en molts diàlegs dels personatges, com a recordatori de la brutal i inexorable voluntat de l'estat. Així, la novel·la és més una denúncia dels vicis i atrocitats del sistema stalinista que una novel·la sobre la guerra. De fet, el fil que més es desenvolupa és el del científic Strum, que a pesar de la seva brillantor intel·lectual pateix un progressiu ostracisme per part del seus companys fins que el propi Stalin, en una trucada que té quelcom d'esperpèntic, el posa al capdamunt de la societat.

Dit això, convé recorda que l'obra va estar prohibida i que es va intentar eliminar per part de les autoritats soviètiques, i que només la fortuna va evitar que és perdés el que se'ns dubte és una de les grans obres del segle XX i una de les més clares denúncies de les atrocitats de la guerra i del règim de Iossif Stalin.

L'únic emperò que li posaria és que tractant-se d'una obra amb tants personatges i tantes històries que es van desenvolupant, consta enganxar-se o identificar-se amb algun. Amb tot, potser l'únic personatge amb qui hom es pot sentir vinculat és el poble rus en el seu patiment, que encara no cessa...